dimarts, 23 d’agost de 2016

EL CONDOMINIO de STANLEY ELKIN

Stanley Elkin és d'aquells autors mítics en el seu país i raquítics en el nostre. Mític als EE.UU. perquè arrossega un aura de maleït, d'excèntric i d'outsider que el fa imprescindible per tot aquell interessat en les figures del post-modernisme soft nord-americà. Raquític a aquesta banda de l'oceà perquè, malgrat una traducció de fa gairebé 30 anys de la seva obra més coneguda, El No Va Más, la resta de notícies sobre Elkin no va més enllà del silenci. Ara s'ha rescatat una de les seves peces menys conegudes, tercera i última part del recull de novel-les titulat Searches and Seizures, i tot i així és motiu de celebració perquè amb un tastet d'Elkin  n'hi ha prou per regalar el paladar exigent.
    No cal ser advocat ni procurador per llegir El Condominio, un títol capaç de dissuadir el més pintat. Malgrat la càrrega jurídica que envolta la paraula, amb tot el llast que comporta d’espessor legislativa i contractual, no vol dir res més que la propietat d'una cosa que és compartida per dos o més persones. En aquest cas, es tracta de varis immobles units per uns espais comuns en els que les decisions a prendre estan en mans dels propietaris sota la direcció i execució d'un comitè. I tots sabem què passa en una comunitat de veïns. Per molt que ens hagin volgut vendre allò de "la república independent de casa teva", hi ha uns espais comuns, l'ús i disposició dels quals queda en mans de la voluntat comunitària i s'escapen al lliure albir del propietari individual. Qualsevol decisió en matèria d'escales, ascensors, piscines o jardins requereix un consens amb aparença de democràcia, que molts cops es transforma en trava dictatorial. Tot plegat no és més que una metàfora de l'anhel de l'ésser humà per viure en comunitat i de la dificultat de trobar-hi satisfacció. I d'això va la trama. Marshall Preminger arriba a Chicago per enterrar el seu pare, propietari d'un pis en un condomini anomenat Harris Towers, integrat per jubilats i retirats, amb totes les comoditats del luxe burgès i amb tot l'absurd d'una normativa surrealista. Trenta-set anys. Solter. Amb problemes cardíacs. Estudiant. Aquest és Marshall Preminger, hereu sobtat d'una propietat que promet integració per a un personatge desintegrat i que provoca maldecaps des del primer minut. 
    Elkin aprofita el garbuix legislatiu, una mica a l'estela d'El Procés de Kafka, per desconcertar al seu personatge, hereu d'una propietat plena de condicionants legals i administratius i d'unes relacions socials instaurades en el sí de la comunitat. Ofegat pels compromisos impositius i per una normativa excèntrica sobre el que es pot i no es pot fer, acaba per ser nomenat monitor de la piscina comunitària (ironia majúscula, ofegat per les obligacions i salvavides dels seus veïns). La seva incompetència en aquestes funcions, la seva joventut i la seva inexperiència en l'entramat comunitari el fa una víctima kafkiana d'un sistema que no entén. La llei i les normes  estan per sobre de les relacions naturals i això no deixa de tenir conseqüències en un país on darrera de cada ensopegada accidental hi ha un advocat disposat a endur-se el seu percentatge d'una potencial indemnització. Marshall Preminger no té ofici ni benefici, ve d'un limbe personal en el que malviu de donar conferències que no interessen ningú, i surt d'aquest purgatori amb la ignorància de no saber que el seu destí immediat és l'infern. Matar el pare, l'invisible desig freudià que ens parla a cau d'orella, es fa realitat i, a la vegada, l'agafa per ganyot i el converteix en hereu universal de tot allò que identificava aquest pare, immoble, veïns, mobiliari, parella esporàdica i càrregues. Preminger és víctima d'una substitució perfecte. Passa a ocupar el lloc del seu pare, amb l'agreujant de que el seu aterratge és d'emergència.
    El Condominio és d'aquelles obres en que més es necessita la suspensió de l'incredulitat del lector, perquè els diàlegs i les situacions neixen d'un absurd incongruent. Un absurd, però, que no se'ns presenta nascut del no res, sinó com una lleu presència encadenada que fa més sagnant el malson del seu protagonista.


    Esteve [27 de juny de 2015]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada