ÉLISA de JACQUES CHAUVIRÉ

Segurament ja es deu haver dit abans, i per persones més autoritzades, que una narració en que hi participen nens o gossos ha de ser tendra per força. Els nens i els animals de companyia sempre atorguen un substrat d’innocència i naturalitat, de fidelitat i companyonia, de dependència i entrega a cegues, que configura un marc immillorable per expressar tendresa i sensibilitat. El perill és que l’excés de sensibilitat derivi en sensibleria i el relat acabi transmeten un missatge irrellevant per inundació d’almívar. És així que, quan intervenen aquest elements, cal anar amb compte i mesurar molt bé els comportaments per fugir de la tonteria i poder oferir al lector una història sensible i, a la vegada, emocionant.

    Aquest darrer és el cas d’Élisa de Jacques Chauviré, una nouvelle que combina el relat de les conseqüències tràgiques de la recent acabada Primera Guerra Mundial amb la narració del descobriment del primer amor per part del protagonista, un nen de 5 anys orfe de pare, en la figura de la jove Élisa, una adolescent que s’introdueix en l’univers familiar com pólvora encesa. Per qui es pregunti com es possible el primer amor entre un nen de 5 anys i una noia de 18, en tindrà prou amb repassar les teories formulades per Sigmund Freud sobre les manifestacions sexuals de l’home en les seves diverses etapes, segons les quals la sexualitat (no confondre amb la genitalitat) es manifesta a totes les edats i en cada una d’elles de diferent manera. Tant és així que el jove narrador, envoltat d’una feminitat aclaparadora però a la vegada asexuada (la mare, les seves amigues, l’àvia,…), cau encisat per l’encant d’Élisa i la seva voluptuositat. A partir d’aquí, tot el joc relacional entre el nen i la jove serà un combat contraposat entre el sentit possessiu, la gelosia, l’exhibicionisme i l’acaparament d’un nen que confon la necessitat de protecció i de manyagues amb la realització del primer amor, i el sentit d’obediència, l’instint maternal i la responsabilitat professional d’una noia que intenta no confondre el desig de ser estimada i adulada amb una condescendència il-limitada. Efectivament, el nen s’arriba a comportar com un autèntic sàtir, acaparant l’atenció de la noia de la manera més absorbent, és a dir, d’aquella manera tirànica en que sols els nens són capaços de fer, egocèntricament, exprimint totes les possibilitats, des de l’entusiasme afectuós fins el menyspreu injustificat. La jove Élisa se sent captivada per les estratagemes del nen i no rebutja en absolut el paper de figura central en la vida del nen fins que l’atreviment d’aquest sobrepassa els límits de la decència. Aquesta educació sentimental anirà en ambdues direccions: el nen aprendrà que en l’amor sempre hi ha topalls i que les relacions amoroses es composen d’un constant tira i afluixa; la noia descobrirà que ser estimada és tan important com estimar i que una relació amb un nen és una prefiguració de les relacions amb els adults. Perquè, en el fons, en l’amor tothom es comporta com un nen, amb les gelosies i rebequeries pròpies de la infantesa, amb el càlcul interessat entre la necessitat de protecció i la satisfacció del plaer. I tot explicat amb el convenciment de la primera persona, amb la veu del protagonista quan ja ha deixat de ser nen i recorda uns episodis que van marcar-lo més que l’absència d’un pare que gairebé no va arribar a conèixer o la presència d’un germà amb qui no va arribar a congeniar. La sorpresa del final ajuda a arrodonir el relat i donar-li un sentit d’irreversibilitat.

     Élisa, un bon aperitiu per llegir en una tarda, d’aquells tastets que s’empassen ràpidament però dels que la intensitat de l’aroma i del sabor perdura en el paladar i en el record.

    Esteve [17 de març de 2014]