divendres, 19 d’agost de 2016

LAS CRÓNICAS DE LA SEÑORITA HEMPEL de SARAH SHUN-LIEN BYNUM

El tot és la suma de les parts, encara que en el terreny de la literatura l'axioma acostuma a fallar. Això és particularment evident en aquells llibres compostos d'una suma de relats aparentment independents i autònoms, que acaben configurant un tot, bé perquè un escenari comú aglutina la individualitat dels seus diferents capítols (com en Winesburg, Ohio de Sherwood Anderson o en Olive Kitteridge d'Elizabeth Strout, per citar un exemple clàssic i un de recent, entre tants d' altres), bé perquè un personatge serveix de fil conductor de les històries que s'hi narren. Aquest últim és el cas de Las Crónicas de la Señorita Hempel de Sarah Shun-lien Bynum, conjunt de relats publicats separadament en diferents revistes literàries i acoblats de manera més o menys cronològica, amb dos capítols addicionals que actuen a manera de colofó, per donar un sentit unitari i concloent a la història de l'evolució i maduració personal de la senyoreta Hempel.
    Sarah Shun-lien Bynum frega els 40 i prové d'immigrants asiàtics, res de nou en molts dels autors prometedors del panorama literari nord-americà, pertanyents a la generació dels 70 i de orígens decididament més exòtics que els de les generacions anteriors, d'arrel europea . Bynum retrata en els relats o capítols que componen el llibre el comportament, les inquietuds i les aspiracions de la senyoreta Hempel, una professora de literatura que acaba d'iniciar-se en el món de l'ensenyament i que ha de lidiar dia rere dia amb el conformisme o la rebel.lia d'uns adolescents que suposaran per a ella la primera experiència en el món real. Als seus 25 anys, la senyoreta Hempel reuneix la majoria de virtuts i defectes atribuïbles als professors novells. D'una banda, manifesta un gran entusiasme, amb un punt d'ingenuïtat, que intenta transmetre als seus alumnes, amb aquesta voluntat de ser còmplice que la relativament fàcil de franquejar barrera generacional fa semblar natural. D'altra banda, els seus actes exhibeixen una manca de maduresa que de vegades frega la inconsciència, res sorprenent quan es tracta d'una post-adolescent fent-se càrrec de pre-adolescents. De fet, són diverses les escenes en què la protagonista recorda els seus no gaire llunyans dies d'infància com a moments que comprenen actituds i sentiments paral.lels als que regeixen la vida dels seus alumnes. Fins i tot arriba a produir-se cert mimetisme entre uns i altres, encara que un no arribi a saber bé qui és la part dominant i qui la part imitadora, ja sigui a nivell anímic, amb comportaments 0similars, ja sigui a nivell educatiu, quan l'ortografia professoral comença a regir-se pels criteris de l'alumnat més que pels de l'educador. Tot això converteix a la senyoreta Bynum en una jove insatisfeta, les fantasies no tenen pinta d'arribar a realitzar-se, nostàlgica d'una infància que ha deixat enrere gairebé a la força i a la que voldria tornar per allunyar-se d'aquesta maduresa obligada i dels seus símptomes: la rutina diària, la sensació d'estancament, la decepció d'un futur indefinit. En res contribueix a tot això la seva vida privada, un festeig amb un noi esmentat gairebé de passada, una relació asexuada, i una manifesta incapacitat per separar la seva vida docent de la seva vida extraescolar. És així, doncs, que la senyoreta Hempel no gaudeix de vida pròpia, només viu la seva vida mitjançant la vida dels altres i a això contribueix una falta d'autoritat que fa que, de vegades, més que atribuir-li falta de personalitat sembli que estem davant d'un ectoplasma en persona.
    Fins aquí la història funciona perquè el retrat fragmentari de la senyoreta Hempel permet dibuixar un perfil, evanescent sí, però amb cert detall en els contorns. No obstant això, l'últim relat que Bynum afegeix per presentar-nos a una senyoreta Hempel ja madura, més segura de si mateixa, amb un projecte personal ben encaminat i allunyada del món de l'ensenyament, no és oportú i queda com un pegot sense massa sentit. Com en tot collage, cal cuidar que hi hagi certa continuïtat en els materials per dotar d'unitat a l'obra i, en el cas de Las Crónicas de la Señorita Hempel, Bynum considera equivocadament que aquest capítol final accentua per contrast la inexperiència de la Hempel principiant i atorga homogeneïtat al seu personatge principal, quan en veritat estableix una cesura insalvable entre la immadura Hempel, ben retratada i definida, i la sensata Hempel, tan allunyada de la seva predecessora que arriba a semblar un personatge diferent.
    Menys és més, un altre axioma en el món artístic, hagués complert de perillas la seva funció si Bynum o el seu editor l'haguessin aplicat per prescindir d'aquesta conclusió innecessària.

    Esteve [17 octubre 2011]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada