dimarts, 23 d’agost del 2016

L'HERBA DE LES NITS de PATRICK MODIANO

 Per llegir Modiano cal un determinat state of mind. Si Billy Joel cantava allà pels anys 70 allò de "I’m in a New York state of mind”, l’obra de Modiano podria fer-se seva la frase i dir que està en un perpetu “Paris state of mind”. Perquè el protagonista absolut de les seves novel-les és sempre París i, per entendre el París de Modiano, és imprescindible pitjar la tecla del pilot automàtic que ens apropi a aquest particular estat mental.
    L’Herba de les Nits és el paradigma de la literatura de Modiano. Els personatges que poblen la novel-la no són ni tan sols personatges, són figures de contorns difuminats, sí, amb els seus propis noms que els identifiquen i que, a la vegada, perquè només són noms, els desfiguren per manca de presència i entitat. Tothom té un passat però en aquests casos no hi ha manera de saber quin és. Tot en Modiano té la consistència d’un passaport. Ineludible per transitar per les seves pàgines, és la clau que permet distingir els subjectes individuals uns dels altres i, no obstant, no deixa de ser un paper amb simple valor documental. És més, es podria dir que el nostre coneixement dels personatges i les seves accions arriba fins on arriba el manual d’instruccions d’un aparell incomprensible: tenim a l'abast les dades tècniques i ignorem què fer-ne d’elles. No gens aliena a aquesta sensació de vacuïtat és la magnífica construcció que aixeca Modiano, fent partir el relat d’uns apunts perduts i inconnexos en una llibreta, que només serveixen per certificar noms de llocs i de persones i frases agafades al vol, i amb els que es pretén recuperar un episodi de per sí obscur del passat. Què han fet i com han arribat on han arribat aquests personatges se’ns escapa i només podem especular a base d’indicis aventurats, de suposicions no fonamentades i de sospites infundades. Valgui l’oxímoron per dir que la nebulosa que envolta els orígens de tot plegat  és la matèria sòlida amb que es construeix el relat. I en aquest escenari el narrador és la víctima principal. De les seves companyies, tant se val si per deixadesa, negligència, incapacitat o per la desmemòria que imposa el pas del temps, ho ignora tot. S’hi relaciona amb aquella incomoditat de qui tanca els ulls i posa la mà  sense saber la textura d’allò que tocarà. Fins i tot la seva relació amb la Dannie, la protagonista, que s’intueix estreta i íntima, està cartografiada segons les coordenades de la precaució i la reserva. I parlant de cartografia, parlem de París. El París de Modiano s’apropia de la novel-la amb la supèrbia d’un dictador. Cada esdeveniment, cada conversa, cada moviment, cada record, en definitiva, tot allò que habita la novel-la té una agulla clavada en el mapa de París. La precisió quirúrgica amb que el narrador situa els fets en l’espai contrasta amb la indefinició amb  que els ubica en el temps. Els paràmetres temporals es subjecten amb pinces, mentre les variables espacials es claven com estaques. Com aquells somnis en que és impossible precisar el moment en que han estat succeint els fets somniats i, en canvi, resta nítida la imatge corresponent al lloc on s’han estat produint, la novel-la de Modiano s’empara en la concreció de l’espai i prescindeix de l’abstracció del temps. Els carrers, les places, els hotels i els bars de París tenen, per descomptat, una entitat física i aquesta és la que roman en la memòria. El temps és una invenció intel-lectual i, com a tal, escapa al record i dificulta la seva aprehensió. Ara bé, que ningú s’esperi un París de postal, ni els Champs-Élysées ni el Montmartre dels turistes; l’espai que s’imposa és el dels suburbis, el de la sordidesa marginal, un circuit alternatiu.
    La narrativa de Modiano, i L’Herba de les Nits n’és una prova, pot arribar a incomodar i, fins i tot, a exasperar al lector més tradicional, aquell que necessita introducció, nus i desenllaç, una geografia recognoscible per on transitar. Modiano ens dóna el mapa detallat, però prefereix que el lector ignori les condicions del viatge. Welcome to Paris state of mind!!

    Esteve [27 de juliol de 2014]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada