dissabte, 20 d’agost de 2016

CANADÀ de RICHARD FORD

 Fixem-nos en aquests tres principis de novel-la: "Me llamo Frank Bascombe y soy periodista deportivo" (El Cronista d'Esports), "En Haddam, el verano baña las calles suavizadas por los árboles como un bálsamo extendido por un dios negligente, lánguido, y el mundo marcha al ritmo de sus propios himnos misteriosos" (El Dia de la Independència) i "La semana pasada, leí en el Asbury Press un artículo que me produjo gran desazón" (Acció de Gràcies). Aquests tres començaments pertanyen a les tres novel-les de la trilogia protagonitzada per Frank Bascombe escrita per Richard Ford. Cadascún dels tres té la seva personalitat i, malgrat que abarquen un ventall ben ample de possibilitats diferents d'afrontar la primera frase d'una novel-la, podem estar d'acord en que cap d'ells s'avé amb la màxima enunciada per David Lodge en el seu llibre L'Art de la Ficció: la primera frase hauria d'arrossegar-nos, hauria d'enganxar-nos. La d'El Cronista d'Esports emula l'autopresentació del narrador a Moby Dick, la d'El Dia de la Independència seria la clàsica mise-en-scène, una descripció per situar-nos en l'escenari de la història, i la d'Acció de Gràcies ja deixa entreveure un enigma que s'haurà de resoldre. Cap d'elles, però, ens arrossega o ens enganxa amb la potència suficient per sentir una atracció magnètica irresistible que ens empenyi a continuar. I això té la seva lògica perquè la narrativa de Richard Ford no pretén xuclar-nos vertiginosament, no es proposa tibar de nosaltres cap a la frase següent per la simple força d'un impuls àvid de respostes resolutives. No, Richard Ford no és així. Al menys no ho era fins Canadà.
    "Primer, parlaré del robatori que van cometre els nostres pares. Després, dels assassinats que van tenir lloc més tard." Aquest és el començament de Canadà i ningú podrà negar que no aixeca unes expectatives que no despertaven els mencionats anteriorment. I aquestes expectatives perjudiquen notablement la novel-la de Ford. Qui, a partir d'aquí, esperi trobar una narració dinàmica, un ritme accelerat, uns esdeveniments trepidants i la por de quedar-se sense alè, quedarà decebut i probablement se sentirà estafat. Canadà, com les anteriors novel-les de Ford, és lenta i minuciosa, atenta al detall, òrfena de diàlegs i plena d'enumeracions i descripcions  hiperacurades, una història que no és externa, que no es desenvolupa al voltant del protagonista (a l'inrevés de tants best-sellers de consum ràpid), sino que és interna, que neix i creix en la seva ment. Importa què passa (encara que no passi gairebé res), però importa més què interpreta el protagonista que passa (i passa molt). És el conflicte interior, els dubtes i certeses del narrador, la seva perspectiva de les coses, la que determina aquest tipus de relat meticulós. En la literatura de Ford importa menys el metrònom que el diapasó; costa agafar el ritme, però és fàcil agafar el to.
    Dit això, que no sembli que Canadà demana que ens carreguem de paciència. Només els que compten les seves lectures com si fossin una contrarrellotge van apanyats. Ja va sent hora de reivindicar l'slow reading (una tautologia que gairebé ha deixat de ser-ho), la lectura pausada i sense presses, en la que cada paraula té un perquè i ocupa un lloc concret, i en la que els personatges no s'expressen mitjançant l'acció, sino a través del pensament. Si us ve de gust provar aquest tipus de literatura, Richard Ford és el vostre home.

    Esteve [12 de setembre de 2013]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada