EL SOROLL DEL TEMPS de JULIAN BARNES/ EL RUIDO DEL TIEMPO de JULIAN BARNES

    El 26 de gener de 1936 es representa al Bolxoi l'òpera de Xostakóvitx Lady Macbeth de Mtsensk amb la presència a la llotja governamental dels principals representants del poder soviètic, Molotov, Mikoian, Jdànov i, per damunt de tots, el mateix Stalin. Xostakóvitx hi assisteix des de la llotja del director i comprova amb creixent malestar que la representació no gira rodona. El director i l'orquestra es mostren nerviosos, la percussió i els metalls ensordeixen bona part de l'òpera i els pitjors temors prenen forma quan al principi del quart acte s'entreveu que la llotja governamental està buida de dignataris. El dia següent, el Pravda, el diari oficial del règim, qualifica l'obra com un desgavell en comptes de música i la descriu com "apolítica i desconcertant" i l'acusa d'estimular "el gust corromput dels burgesos amb la seva música neuròtica i esvalotada". Això, en un país on tot, fins i tot l'art, s'ha d'avenir amb la idea de satisfer el gust del proletariat, on la música ha de servir el poble, significava a la pràctica una sentència de mort.

    Aquest moment és el punt d'inflexió que aprofita Julian Barnes per elaborar un retrat polièdric de Dmitri Xostakòvitx, un dels principals compositors de l'era soviètica i potser la principal víctima del terror stalinista. Rakhmàninov abandona Rússia en començar la revolució el 1917, Stravinski era un cosmopolita que va defugir tornar al seu país i Prokòfiev va assumir l'stalinisme com una broma de mal gust que no tenia per què afectar la seva música. En canvi, Xostakòvitx, consumit per un caràcter neuròtic, histèric i introvertit, no sols va restar a l'Unió Soviètica, sinó que va haver de combatre la lluita interna que li suposava haver de fer música renunciant als seus principis en favor de les directrius estètiques del règim. La novel·la de Barnes no eludeix els aspectes més personals i biogràfics de Xostakòvitx, principalment aquells que serveixen per mostrar les seves debilitats i indecisions, com ara la seva relació matrimonial, un matrimoni precipitat i rocambolesc, amb un divorci rectificat al cap de sis setmanes, i amb amants entrant i sortint per ambdues bandes. Però, sobre tot, i aquí rau el seu mèrit, Barnes s'aventura en les profunditats psicològiques del personatge, en la contradicció que suposa que un compositor premiat sis vegades amb el principal guardó reservat als músics del règim, el Premi Stalin, visqués constantment amb l'ai al cor i amb l'espasa de Damocles a sobre. Dos moments revelen aquesta tensió latent: la por a la mort durant el dictat stalinista, simbolitzada en l'espera quotidiana, cigarreta en mà i amb la maleta feta als peus, davant la porta de l'ascensor de casa seva, resignat a l'arribada dels sicaris del règim que havien d'executar la seva detenció, i la por a la indignitat durant el mandat de Krushov, vivint sotmès a la manipulació d'un règim que l'obligava a fer d'altaveu de les excel·lències soviètiques i a justificar les seves renúncies personals. Si en el primer cas s'havia posat a prova el seu coratge, en el segon es posava a prova la seva covardia. Amb Stalin s'havia de sobreviure al terror; amb Krushov s'havia de sobreviure a la vergonya. Convençut del valor de l'honestedat artística i personal, no sols havia acceptat les crítiques a la seva obra, sinó que les havia aplaudides, arribant a renegar de tot allò que hagués pogut desagradar al règim. És aquesta humiliació, innegociable si volia salvar la vida, detestable si volia salvar l'honor, la que converteix Xostakòvitx en una víctima del poder soviètic i la que el porta a menysprear tots aquells intel·lectuals d'esquerres que s'omplien la boca cantant les virtuts de la modernització d'aquella nova Rússia sorgida de la revolució. Les víctimes no eren els exiliats, que havien pogut refer la seva vida. Les víctimes no eren, ni tan sols, els morts i assassinats, que havien tingut la sort de posar punt i final a les seves cuites. Les víctimes eren gent com ell, prou dèbils per rebel·lar-se i enfrontar-se al poder, massa rellevants per no ser manipulats i utilitzats.
    L'anècdota final que relata Barnes, verídica o no, il·lustra indiscutiblement quins eren els paràmetres que regien la vida de Xostakòvitx. Al bell mig de Rússia, enmig d'una guerra, rodejats de destrucció i desolació, tres homes treuen una ampolla i se serveixen tres nivells lleugerament diferents de vodka en tres gots. La cerimònia del brindis uneix els gots en un sol dring, i mentre dos d'ells només pensen en  el líquid benefactor, Xostakòvitx, el compositor, el músic, murmura: una tríada. La música. Sempre la música.

    Esteve [24 de setembre de 2016]

EL MAPA I EL TERRITORI de MICHEL HOUELLEBECQ

Michel Houellebecq podria ser perfectament el Mourinho de la literatura. Un per altre. Tots dos s'erigeixen en fuet fustigador de la hipocresia de la societat actual, tots dos es consideren paladins de la veritat de manera que qualsevol opinió en contra de la seva és titllada de sospitosa o, directament, de repudiable, tots dos renuncien a la cautela i la moderació en nom de l'excés i la bel.ligerància, ambdós s'autoproclamen iconoclastes d'un sistema viciat els valors en decadència del qual han de ser substituïts pels que ells mateixos defensen, cap dels dos tremola a l'hora de pronunciar el seu nom i celebren que es parli d'ells, encara que sigui malament, abans que romandre ignorats en l'anonimat. A un li diuen "l'enfant terrible" de la literatura francesa, encara que ja fa temps que va deixar de ser "enfant", a l'altre se'l coneix com "special one", encara que últimament hagi deixat de ser "one" per ser " two ". En definitiva, geni i figura pesi a qui pesi.

    El Mapa i el Territori és la nova novel.la de Houellebecq i conté els vicis i virtuts que ja havia pregonat en les seves obres anteriors. Estructuralment, està dividida en dues parts diferenciades: la primera, una novel.la típicament "houllebecquiana", és a dir, un flagell inclement contra la societat de consum, en aquest cas manifestada a través del món de l'art, en què la bogeria dels preus de les obres i la extravagància de les postures dels artistes són reflex de la decadència a la qual ens veiem abocats; la segona, una novel.la policíaca en què un assassinat serveix de "leit-motiv" per abundar en l'egocentrisme i l'autobombo . L'itinerari artístic del protagonista, un pintor-fotògraf que arriba al cim de la popularitat i en que les seves obres arriben a preus desorbitats, és el fil conductor que permet afirmar idees interessants al costat de banalitats pretensioses. La brillantor es manifesta en expressions sobre el treball fotogràfic del protagonista (exposa fotografies de mapes Michelin en diferents perspectives, de manera que el relleu del territori aflora des de la plana del paper), expressions com ara "el mapa és més interessant que el territori" , eslògan que dóna fe de la preponderància de la representació per sobre de la mateixa realitat, cosa que el poder dels actuals mitjans de comunicació de masses s'encarrega de plasmar en el nostre dia a dia. O una mena d'elogi del neo-ruralisme, de reivindicació del producte manufacturat enfront a l'industrial, o de lloa d'un hedonisme entès més com a satisfacció derivada de la promesa d'alguna cosa que com a plaer de la realització d'aquest mateixa cosa. Al costat fosc, en canvi, aquest afany per escriure de si mateix. aquesta pedanteria evidenciada en les seves descripcions de tècniques artístiques o d'aventures enològiques, aquest culte a la pròpia personalitat i aquesta irreverència cap a la personalitat d'altri (oferint tal luxe de detalls en les crítiques a personatges amb nom i cognom reals que de vegades la novel.la de Houllebecq s'assembla a un diari local: l'únic interès resideix en buscar-se un mateix i veure si el seu nom apareix en ell).

    Davant Houellebecq, un està amb ell o contra ell, no hi ha terme mig. Els que estiguin en contra, facin un esforç de temprança i llegiran una molt bona novel.la. Els que estan amb ell, no dubtaran a plasmar la seva veneració i la seva falta d'esperit crític en pancartes del tipus "Hou, el teu dit ens assenyala el camí".

    Esteve [30 agost 2011]

LAS COSAS QUE LLEVABAN de TIM O'BRIEN

La guerra del Vietnam és paradoxalment i alhora fascinant i desconeguda des d'un punt de vista literari. Fascinant perquè, a més de resultar un exemple privilegiat de la derrota del poderós davant el feble (d'altra banda, res de sorprenent tant en guerres antigues com en modernes), va significar la primera guerra lliurada a través dels mitjans contemporanis de comunicació. Desconeguda perquè, tot i la notorietat pública propiciada per la immediatesa informativa, pocs testimonis escrits de qualitat han traspassat fronteres més enllà dels propis Estats Unidos. Amb els dits d'una mà: Despachos de Guerra de Michael Herr, Árbol de humo de Dennis Johnson i, tangencialment, Los Ejércitos de la Noche de Norman Mailer, i sobren dits. El cinema ha donat bastant més. 

    L'obra de Tim O'Brien entra legítimament en aquest grup privilegiat. I no només pel que s'explica sinó per com ens ho explica. Las cosas que llevaban consta de diferents relats autònoms per si sols, però connectats per mitjà dels seus personatges, els integrants de la Companyia Alfa, que van combatre al Vietnam i van morir allí o tornar amb la càrrega d'haver estat en aquella guerra. Precisament a càrregues al-ludeix el títol original (crec que desafortunadament traduït en espanyol). "The things they carried", títol del primer relat, que dóna nom a la vegada al llibre, fa referència a tot el pes, tant físic com emocional, que arrossegaven els soldats nord-americans, dotats dels millors artefactes i materials de defensa, la millor tecnologia de la seva època, però, simultàniament, llastats en la seva mobilitat i autonomia per aquests mateixos artefactes (l'enumeració és gairebé infinita i la resistència necessària per suportar el seu pes gairebé titànica) i, sobretot, per la càrrega emocional de la por, la inseguretat i l'atordiment. Per això una traducció més fidel s'hauria d'haver referit a les coses que arrossegaven o a les coses que carregaven perquè d'això, en definitiva, es tractava. 

    Tim O'Brien ha negat repetidament que es tracti d'una obra autobiogràfica, tot i que un dels integrants de la Companyia es digui Tim O'Brien o que la dedicatòria estigui destinada als membres de la Companyia Alfa, argumentant que uns personatges que van ocupar cinc anys d'escriptura bé mereixien una dedicatòria. Un relat aclaridor al respecte és el titulat "Buena forma", en el que diferencia explícitament la veritat-esdeveniment (la que es va viure en primera persona) de la veritat-història (la que es narra com a viscuda). Justament d'això ens parla també el capítol "Como explicar una auténtica historia de guerra", de la dificultat de transmetre una història, de com no cal obstinar-se a explicar el que va passar perquè un sempre acaba explicant el que li sembla que va passar, perquè el transvasament del fet real a la història relatada sempre es veu adulterat pel que la debilitat del record ha descuidat o pel que la fertilitat de la imaginació ha afegit. En aquest sentit, el narrador juga constantment amb el lector, a la corda entre ficció i realitat. 

    Com tota narració bèl-lica, abunden els episodis escabrosos, necessaris per construir una determinada ambientació, però sense intenció moralitzant, sinó més aviat amb la finalitat de posar en situació de cara al conflicte humà que els acompanya. Encara que potser siguin els relats de pre-guerra ("En el río Rainy") i de post-guerra ("Hablando de coraje") els que transmeten la tragèdia d'una manera més reflexiva, i els que il-lustren que una decisió expressada públicament està mediatitzada per la vergonya i el compromís social, mentre que les decisions íntimament raonades són les úniques que responen a un acte meditat. 

    Las cosas que llevaban es reedita nou anys després de la seva primera publicació. Massa temps per a un llibre que hauria d'estar en totes les tauletes de nit, principalment en les dels responsables dels Ministeris de Defensa.

Esteve [5 de Juliol de 2011]