dimecres, 17 d’agost del 2016

LAS COSAS QUE LLEVABAN de TIM O'BRIEN

La guerra del Vietnam és paradoxalment i alhora fascinant i desconeguda des d'un punt de vista literari. Fascinant perquè, a més de resultar un exemple privilegiat de la derrota del poderós davant el feble (d'altra banda, res de sorprenent tant en guerres antigues com en modernes), va significar la primera guerra lliurada a través dels mitjans contemporanis de comunicació. Desconeguda perquè, tot i la notorietat pública propiciada per la immediatesa informativa, pocs testimonis escrits de qualitat han traspassat fronteres més enllà dels propis Estats Unidos. Amb els dits d'una mà: Despachos de Guerra de Michael Herr, Árbol de humo de Dennis Johnson i, tangencialment, Los Ejércitos de la Noche de Norman Mailer, i sobren dits. El cinema ha donat bastant més. 
    L'obra de Tim O'Brien entra legítimament en aquest grup privilegiat. I no només pel que s'explica sinó per com ens ho explica. Las cosas que llevaban consta de diferents relats autònoms per si sols, però connectats per mitjà dels seus personatges, els integrants de la Companyia Alfa, que van combatre al Vietnam i van morir allí o tornar amb la càrrega d'haver estat en aquella guerra. Precisament a càrregues al-ludeix el títol original (crec que desafortunadament traduït en espanyol). "The things they carried", títol del primer relat, que dóna nom a la vegada al llibre, fa referència a tot el pes, tant físic com emocional, que arrossegaven els soldats nord-americans, dotats dels millors artefactes i materials de defensa, la millor tecnologia de la seva època, però, simultàniament, llastats en la seva mobilitat i autonomia per aquests mateixos artefactes (l'enumeració és gairebé infinita i la resistència necessària per suportar el seu pes gairebé titànica) i, sobretot, per la càrrega emocional de la por, la inseguretat i l'atordiment. Per això una traducció més fidel s'hauria d'haver referit a les coses que arrossegaven o a les coses que carregaven perquè d'això, en definitiva, es tractava. 
    Tim O'Brien ha negat repetidament que es tracti d'una obra autobiogràfica, tot i que un dels integrants de la Companyia es digui Tim O'Brien o que la dedicatòria estigui destinada als membres de la Companyia Alfa, argumentant que uns personatges que van ocupar cinc anys d'escriptura bé mereixien una dedicatòria. Un relat aclaridor al respecte és el titulat "Buena forma", en el que diferencia explícitament la veritat-esdeveniment (la que es va viure en primera persona) de la veritat-història (la que es narra com a viscuda). Justament d'això ens parla també el capítol "Como explicar una auténtica historia de guerra", de la dificultat de transmetre una història, de com no cal obstinar-se a explicar el que va passar perquè un sempre acaba explicant el que li sembla que va passar, perquè el transvasament del fet real a la història relatada sempre es veu adulterat pel que la debilitat del record ha descuidat o pel que la fertilitat de la imaginació ha afegit. En aquest sentit, el narrador juga constantment amb el lector, a la corda entre ficció i realitat. 
    Com tota narració bèl-lica, abunden els episodis escabrosos, necessaris per construir una determinada ambientació, però sense intenció moralitzant, sinó més aviat amb la finalitat de posar en situació de cara al conflicte humà que els acompanya. Encara que potser siguin els relats de pre-guerra ("En el río Rainy") i de post-guerra ("Hablando de coraje") els que transmeten la tragèdia d'una manera més reflexiva, i els que il-lustren que una decisió expressada públicament està mediatitzada per la vergonya i el compromís social, mentre que les decisions íntimament raonades són les úniques que responen a un acte meditat. 
    Las cosas que llevaban es reedita nou anys després de la seva primera publicació. Massa temps per a un llibre que hauria d'estar en totes les tauletes de nit, principalment en les dels responsables dels Ministeris de Defensa.

Esteve [5 de Juliol de 2011]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada