No hi ha millor aliat per al so que el silenci. Un no és res sense l'altre. Tal descobriment ha servit de base a l'art musical des de les primeres manifestacions fins als nostres dies, amb experiments tan extrems com els del compositor John Cage i la seva peça 4'33", en la qual una orquestra i el seu públic es reuneixen en un auditori durant quatre minuts i trenta-tres segons sense que els músics toquin una sola nota i en la qual, però, cada interpretació difereix de les anteriors, ja que la tos, els cruixits de les butaques, o el simple murmuri del frec de la roba fa que no hi hagi dos concerts iguals. Si la troballa de Cage ja demostrava que el silenci absolut és impossible en música (només pot obtenir-se per mitjans artificials a l'interior d'una cambra anecoica, i fins i tot aquí s'identifiquen un so greu i un altre d'agut, provinents del sistema nerviós i la circulació de la sang de qui està en el seu interior), què dir en literatura, on únicament es pot obtenir amb la pàgina en blanc i, ja se sap, on no hi ha text no hi ha literatura.
Encara admetent la impossibilitat del silenci des del punt de vista de la rigidesa científica, els nostres paràmetres de funcionament quotidià ens obliguen a acceptar l'existència d'alguna cosa oposada al so en la nostra percepció dels mecanismes musicals. Si això és evident en la música, no ho és tant en la literatura. Tot això ve al cas de Ciutat Oberta, la primera novel-la de Teju Cole, nord-americà d'origen nigerià, guanyadora del prestigiós Premi Pen / Hemingway. Doncs bé, Ciutat Oberta és una novel-la on el silenci és tan present com el so. El protagonista ens convida a passejar amb ell per Nova York o per Brussel-les, poc importa per on, perquè el tipus d'observació que es deriva d'aquests recorreguts aleatoris no té pretensions monumentals, no atén a criteris turístics, no necessita de joies arquitectòniques, fites culturals o urbanismes espectaculars, sinó que sorgeix de l'atenció al detall insignificant, a la minúcia irrellevant, a l'atenció passatgera captada per sons i imatges que, per ignorats, la nostra vida atrafegada ha convertit en silencis i boires. Aquella esquerda en el pont, aquella remor de l'onatge, aquella esgarrifança que neix del fred contacte amb el capvespre, serveixen per Teju Cole de silencis inadvertits, contrapunts per reflexionar sobre el món, tant sobre la Història en majúscules com sobre si mateix. Aquesta no deixa de ser una novel-la d'idees, però aquestes arriben a la seva magnitud per contrast amb aquests moments de rodamón, de la mateixa manera que el so afirma la seva identitat per contrast amb el silenci. Novel-la intel-lectual, però res a veure amb l'habitual visió autocomplaent dels escriptors nord-americans, més pendents del seu melic que d'una mirada centrífuga, sinó hereva fifty-fifty de la millor tradició europea i del compromís anticolonial. I això sense demèrit d'un profund coneixement de la història local i de la geografia novaiorquesa. Així, temes com el racisme, l'orientalisme o el xoc de civilitzacions són tractats des d'una perspectiva dialogant, gens demagògica i en absolut excloent, però no com ho faria el pusil-lànime que eludeix prendre partit i prefereix nedar entre dues aigües, sinó com el mediador atent a la possibilitat d'arribar a un punt de trobada.
Ciutat Oberta és una novel-la extraordinària, imprescindible com ho són les novel-les de W.G. Sebald, amb qui no debades la majoria de la crítica ha comparat a Teju Cole, una veu diferent a gran part de la narrativa actual. A diferència d'aquesta, en la qual no passa res i no es diu res, a Ciutat Oberta no passa res, però es diu molt. Si aquella és silenci (o encara pitjor, soroll), aquesta és música celestial.
Esteve [16 de setembre 2012]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada