Un bon dia un jove argentí anomenat Patricio Pron es va presentar al Premi Jaén i el va guanyar amb una excel-lent novel-la titulada El Comienzo de la Primavera, de la qual es va fer ressò elogiosament la majoria de la crítica, destacant el comentari encomiable i encomiàstic de Félix de Azúa al seu blog. Sorprenia en ella que l'ambientació es situés a Alemanya i que el tema oscil-lés entre les seqüeles que el nazisme va deixar en la posterior evolució del país i el profund arrelament filosòfic que la trama i els personatges evidenciaven. Ni una cosa ni l'altra havien causar sorpresa ja que, malgrat la seva joventut, Pron ja havia donat mostres de la seva categoria com a narrador amb diverses obres publicades anteriorment (i desconegudes aquí) i la seva filiació alemanya no era més que el resultat d'uns estudis i titulacions adquirits durant la seva residència al país.
Aquesta maduresa narrativa contrastada en els seus anteriors treballs es confirma en El Espíritu de mis Padres Sigue Subiendo en la Lluvia, ara, si és possible, amb major implicació emocional, deguda al fet que la novel-la destil-la un component autobiogràfic que el mateix autor confirma en l'epíleg del llibre. Pron narra amb tot detall la investigació per l'assassinat d'un qualsevol irrellevant, un "idiota faulknerià", en la comunitat on viuen els seus pares, però que despertarà les consciències sobre el passat argentí durant l'època de les dictadures militars. Alhora, il-luminarà el protagonista amb la llum del passat, vencent un desarrelament familiar i patriòtic que havia arribat a allunyar-lo absolutament de la família i del país.
La novel-la de Pron parla, sobretot, de desapareguts, paraula d'espès contingut en la història argentina. Evidentment, de desapareguts per la repressió militar, en aquest cas una antiga companya del seu pare el rastre de la qual s'anirà aclarint de mica en mica a través de documents gràfics i periodístics que el protagonista descobrirà en els arxius del seu pare. Però també d'una altra classe de desapareguts. En primer terme, el propi narrador, desaparegut de si mateix en una vida sense sentit que només pot combatre mitjançant la ingesta constant de drogues i barbitúrics per tal d'allunyar-se al màxim de la realitat. En segon lloc, el pare del narrador, desaparegut per al seu fill, ignorants un de l'altre, estranys modelats per la dificultat d'entesa entre pares i fills en una època en què els pares amenaçats per la dictadura només es comunicaven amb els seus fills per protegir-los, advertir-los d'amenaces i perills i educar-los en l'alerta permanent, mentre els fills creixien erms de l'afecte dels pares i no podien comprendre els motius de tanta rigidesa i angoixa. I, en fi, la desaparició d'un país, Argentina, que va acabar adquirint la naturalesa de les seves víctimes, dues generacions senceres d'afectats per la dictadura militar, uns represaliats mitjançant la violència extrema i altres desarrelats completament de les seves famílies i buits de complicitat amb la seva terra.
Excel-lent el missatge i magnífica la bastida per transmetre'l, encara que el segon capítol, excessivament documental i poc àgil narrativament, llasta d'alguna manera la narració. Del que no queda dubte és que un acaba el llibre amb la sensació que el títol triat podria parafrasejar-se dient que l'esperit de Patricio Pron segueix pujant en la literatura.
Esteve [19 de Juliol de 2011]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada