dissabte, 20 d’agost de 2016

FACTURES PAGADES de MANUEL FORASTER

Memòries o records? És fàcil confondre els dos conceptes: el passat que hem viscut té moltes cares. Bé, potser no tantes. El que sí que hi ha és moltes formes d'explicar aquest passat. Ja ho afirmava Walter Benjamin quan deia que la memòria es fonamenta en un tipus de repetició historicista, és a dir, presuposa un argument narratiu en el qual hi ha un fil conductor que porta a una linealitat en la que els fets s'encadenen d'una manera cronològica. En canvi, els records esdevenen fruit d'una investigació del passat en la que els fets ballen en una línea que separa allò que és individual d'allò que és col-lectiu, de manera que la continuitat s'interromp i preval l'anècdota per damunt de la història. 
    Factures Pagades ens exemplifica què és el name dropping, "anglo-saxonada" que descriu el procediment basat en l'acumulació indiscriminada de noms propis en un discurs. Manuel Foraster escriu un llibre memorialístic al que no li escau el nom de memòries. Podent optar per l'estil clàssic, en què els fets se succeeixen un darrere l'altre i les petites històries esdevenen graons cronològics que, una vegada units i acoblats, porten a una construcció sòlida i entenedora d'un passat individual integrat en un passat col-lectiu, de tal manera que el retrat particular deixa entreveure un fons comú generacional, Foraster prefereix embrancar-se en aquest procediment molt més contemporani anomenat name dropping, "raquititzant" el fil conductor i esquitxant una vida amb una munió de noms propis. L'abrumador excés no s'atura en els noms de persones o llocs, sinó que furga en noms d'obres artístiques (literatura, pintura, música,...), en lletres de cançons o en receptes culinàries, sense que hi hagi recança en l'utilització de pàrrafs sencers en altres llengües, principalment italià i francès (com si no!!, venint de Can Culapi). Factures pagades esdevé una educació sentimental, un catàleg numerat de peces individuals, "forasterianes" en el sentit de què reflecteixen de manera exclusiva una vida, la seva, amb unes experiències pròpies i intransferibles, amb les que ens hi podem sentir identificats, no per raons de comunitat emocional o identitat col-lectiva, sinó per la complicitat del comú denominador tête a tête. Si un comença a llegir i necessita anar a parar massa sovint a Wikipèdia o a l'Enciclopèdia Catalana, malament. Aquest llibre es gaudirà tant més quants més personatges reconeixem, quants més llocs ens siguin familiars, quants més idiomes entenguem, quants més llibres hagim llegit. L'acumulació de noms esdevindrà profitosa a aquell que s'hi reconeixi en ells, com en una secta on es domina l'argot secret o com el col-leccionista, que reb el reconeixement dels especialistes, mentre els profans admiren la promiscuïtat però observen amb indiferència la varietat exposada. Inclús permet el joc del connaisseur, aquell exercici endevinatori que permet posar nom a allò que no se li ha atorgat (per què, si no, Pepe Sanchís és Pepe Sanchís i "el crític més crític de la gauche qui rit que, excepcionalment, només cita tres vegades el nom del seu pare" no és Joan de Sagarra??).
    En definitiva, un excel-lent i arriscat llibre de records d'un sabadellenc culte i refinat, a qui la vida ha passat factura o això, al menys, es desprèn del títol escollit. Discrepo. Amb un bagatge cultural i vivencial com el que se'ns explica, seria més escaient un títol de l'estil "Rebuts cobrats", perquè Foraster sembla molt més un creditor que un deutor. Si Goethe deia que, en un esperit creador, els primers 35 anys han de tenir per tema central viure la vida, i a partir de llavors la meta ha de ser plasmar en una obra aquestes vivències, Foraster arriba tard, però amb la promesa de bons auguris.

   Esteve [4 d'abril de 2012]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada