No són massa els escriptors que solen teoritzar sobre literatura i menys els que s'atreveixen a publicar les seves impressions. Alguns deuen témer que es descobreixi el seu mètode i amb això la possibilitat de copiar el truc; altres, conscients de no seguir cap mètode, prefereixen escudar-se en la seva obra com si el mètode ja estigués implícit. Mentre que als segons els empara la raó, ja que l'obra final no és més que el resultat d'un pla predeterminat i la conseqüència d'un mètode i si aquest no ens és revelat, sempre podem, mitjançant l'art de la deconstrucció, arribar a entreveure el seu mecanisme, per als primers no hi ha perdó possible, doncs sabut és que imitar un estil literari és tan improductiu com copiar un estil pictòric o musical, de manera que s'arriba a la conclusió que, o no disposen en realitat de cap mètode , o, tenint-lo, no tenen l'autoestima necessària per donar-lo a conèixer, donant a entendre que el seu desvetllament perjudicaria les seves vendes o la seva fama, com si una teoria literària fos la fórmula de la Coca-Cola.
Richard Ford no pertany a cap d'aquests grups, sinó a aquell menys nombrós d'aquells que s'atreveixen a teoritzar sobre el seu treball, l'escriptura, i de l'antecedent (ja que també forma part del procés d'adquisició de competència literària), la lectura. En aquest selecte grup, i atenent només a l'àmbit anglosaxó, han donat mostres de la seva clarividència personatges com ara Henry James, E.M. Foster, Virginia Woolf, Auden, Eliot o, últimament, Zadie Smith amb el seu magnífic i poc valorat Cambiar de Idea. Flores en las Grietas recull una sèrie d'articles ja publicats en revistes literàries o com pròlegs a obres d'altres autors durant els últims 20 anys, tant literaris com autobiogràfics, i sobre els quals, a efectes del que interessa aquí, tractarem només aquells de pedigree més literari. Perquè Richard Ford sí que té una teoria: que en literatura no hi ha teories que valguin. Com a bon nord-americà (encara que sobre això també podria ser un bon francès), considera fermament que per escriure, com per llegir, només hem de sotmetre'ns a un principi: absoluta llibertat (una reflexió: per què la llibertat, sense ser privativa de cap nació, s'associa sempre a algunes i mai en absolut a d'altres, i no cal donar noms?). Dit això, Ford considera que algunes petites regles són necessàries o convenients, més com una pista d'un codi el desxiframent del qual ampliarà les nostres possibilitats, que com un pas d'ineludible compliment. Per a l'escriptura, com per a la lectura, cal tenir la ment oberta, no sotmetre's a les restriccions imposades per interessos de grup o als decàlegs per novells en els mals cursos d'escriptura creativa. Hi ha, sí, uns instruments que n'afavoreixen la comprensió, i a això al-ludeix a "La lectura", però convé a afirmar que molts exemples de la millor literatura no segueixen cap regla comú establerta i aquest és l'argument principal de "Por qué nos gusta Chéjov". De fet, algú a qui fascinen autors tan variats com el mateix Txèkhov, Eudora Welty, Sherwood Anderson o Tobias Wolff, no pot acceptar limitacions imposades per directrius rígides en el procés de creació. La bona literatura transcendeix els patrons fixos i, tal com explica Ford, un bon principi en una narració pot ser diametralment oposat a un altre bon principi, igual que un bon final pot ser conclusiu i un altre bon final no. Mentre llegia l'argumentació de Ford per explicar per què un relat és excel-lent en "Introducción a 'The New Granta Book of the American Short Story'", desglossada en la importància dels inicis, desenvolupaments i finals dels relats, se m'ha aparegut la imatge, que crec que Ford aprovaria, dels escacs, joc dividit igualment en tres parts (obertura, mig joc i final), i en el qual existeixen múltiples tipus d'obertura i tots poden conduir a la victòria, sempre que serveixin a una estratègia representada al mig joc i permetin disposar dels instruments necessaris per executar un bon final.
En resum, Flores en las Grietas és un cant a la llibertat en la creació literària, i encara que a alguns els pugui semblar que això és parlar per parlar i que una obra literària s'ha de defensar per si sola, benvingut tot aquell que, com Richard Ford , té alguna cosa a dir sobre el seu treball i ho diu amb estil i intenció.
Esteve [17 de juny de 2012]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada