Las Chicas de Campo és una novel-la deliciosa. Potser és que totes les novel-les sobre l'adolescència i el seu final ho són. Delicioses en el sentit de que fins i tot els problemes i les tragèdies que es presenten a aquesta edat estan mediatitzats per un esperit juvenil que pot amb tot. Delicioses perquè un maldecap és passatger i perquè la malastrugança i la desgràcia es dissolen en un llac d'optimisme. Delicioses perquè a aquesta edat el present no és res més que un ritus de pas cap el futur. Tot això transmet aquesta novel-la d'Edna O'Brien, una de les millors narradores irlandeses del segle XX.
Moltes són les coses destacables d'aquesta novel-la. Sense voler ser exhaustius, podem assenyalar el magnífic retrat de la Irlanda rural dels anys 50, un univers capaç de contenir el desemparament d'una família vinguda a menys per culpa de l'alcoholisme del pare (què hi ha més irlandès que l'afició a la beguda?) convivint amb el benestar convencional d'una família burgesa; l'excel-lent recreació de les relacions familiars i de el setge i persecució de la innocència juvenil per part de l'assedegat desig del món adult; la repressió i el sotmetiment que viuen les protagonistes en un internat per senyoretes; i, per sobre de totes les coses, la indescriptible relació d'amistat entre les dues protagonistes, l'encantadora Caithleen i la perversa Baba.
L'excel-lència de Las Chicas de Campo rau en aquesta multiforme amistat adolescent. Caithleen i Baba són amigues però d'una manera diferent. Caithleen ho és de manera incondicional, sense interessos ni especulacions, esclava d'un sentiment d'inferioritat i orgullosa d'una camaraderia que traspassa qualsevol afront, disposada al perdó immediat i condescendent amb les maldats i crueltats de Baba. Per la seva banda, Baba és amiga com ho són molts adolescents. Exerceix una espècie de superioritat moral i una prevalença social que manifesta amb el menyspreu i la humiliació i només renuncia a aquesta altivesa quan les dificultats obliguen a unir esforços (la dura vida de l'internat o les amenaces sexuals de la gran ciutat). Aquesta ambivalència caracteritza una amistat que es manifesta a tota hora i en tot moment, al camp i a la ciutat, és igual les circumstàncies, perquè la solitud es combat amb la companyia. Com un planeta i un satèl-lit, inseparables per la força de l'atracció i a la vegada distants i dependents un de l'altre, en que el planeta domina per la seva massa i viu sota l'amenaça constant de la proximitat del satèl-lit, i en que el satèl-lit veu determinat el seu moviment per una força superior, així són Baba i Caithleen, planeta i satèl-lit.
Mimetitzades amb la vida rural, viuen el seu primer trasbals amb l'ingrès a l'internat, que les allunya de tot allò que els era familiar i prepara la seva arribada al món adult, arribada que tindrà lloc amb la instal-lació en la gran ciutat, on deixaran de ser noies del camp, perdran tota la innocència i la candidesa del món de la Irlanda profunda, per posar-se alerta davant dels perills i les amenaces de la metròpoli i els desafiaments i sotracs de l'edat adulta. En aquest sentit, Dublín i la majoria d'edat es presenten com el gran repte de les dues noies, la prova de foc que, un cop superada, les allunyarà definitivament de la infància. Deixaran de ser "las chicas del campo", però mantindran aquella puresa i credulitat, aquella franquesa i senzillesa pròpies de Las Chicas de Campo. A vegades, una sola lletra afegeix un matís diferent i aquest és en part l'èxit d'aquesta captivadora novel-la.
Esteve [30 de gener de 2014]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada