dissabte, 13 d’agost de 2016

NIÑOS EN SU CUMPLEAÑOS de TRUMAN CAPOTE

S'obre parèntesi, noi troba noia, es tanca parèntesi. Així de simple seria l'estructura de Niños en su cumpleaños de Truman Capote. Una particularitat: tots dos parèntesis anuncien i conclouen una tragèdia, la resta tanca una tendra història d'enamorament adolescent. 

    Estem davant d'un dels contes més extraordinaris de Capote, i quan es parla de contes i de Capote la barreja acostuma a ser extraordinària. Si afegim que el conte està ambientat en un poble de l'Amèrica més profunda, instal.lat en una rutina de tradicions i costums, monotonia només trencada per l'aparició de personatges sempre extravagants -el que avui s'anomenaria frikis- que trenquen l'ecosistema establert 
, estem davant del Capote més pur i autèntic. En efecte, com secundari, un truà que apareix al poble per plomar a uns il.lusos i confiats pagerols amb la seguretat i convicció del que ven pòcimes per fer crèixer el cabell. I, sobretot, com a personatge principal, una mena de Barbie juvenil que amb la seva arribada al poble despertarà de la seva letargia, no només als jovenets, desitjosos d'impressionar a la jove, sinó també als més grans, descol.locats per una presència estranya que els farà trontollar damunt de les seves creences.L'arrelament a una terra, el sud dels EUA, en què el clima sec i calorós, els seus espais oberts però alhora claustrofòbics, el seu hàbitat polsegós i suós en què la tensió sexual es mastega en l'aire, tot això contrasta amb la frescor, l'esperit lliure, la mundanitat i, en fi, l'especial idiosincràsia de la nouvinguda. Això es reflecteix en les actituds dels nens, unes actituds que no fan més que reproduir com un microcosmos el món dels adults. I tot això es fonamenta en els comportaments de la protagonista, Miss Bobbit, la senyoreta de 13 anys, que no és més que el epítom del que seria el propi Capote, un personatge que es va sentir estrany al món, la cultura i el talent del qual van ser vistos pels altres com una impostada superioritat, i la seva desimboltura incomodava a tots els que l'envoltaven. 

    Un tipus capaç de dir que Dostoievski era un "pèssim estilista", que Thomas Pynchon és "espantós", que Jack Kerouac és "un acudit", que Borges és un "escriptor de segona categoria", que Below és "molt insípid", que Malamud és "il legible", que Philip Roth només és "divertit en un saló" o que Joyce Carol Oates és "un monstre a qui s'hauria de decapitar en un auditori públic" (Conversaciones íntimas con Truman Capote, Lawrence Grobel, Editorial Anagrama) demostra tenir un ego molt crescudet i molt poca empatia gremial. Un tipus capaç d'escriure un relat com Niños en su cumpleaños demostra ser un geni de primera. 
                                                 

    Esteve

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada