Kim Philby era un agent secret en la realitat. James Bond és un agent secret en la ficció. Qualsevol semblança entre les dues figures és pura coincidència. Philby jugava amb la informació darrera d'un taulell de despatx o a la barra d'un bar i l'acció més perillosa que mai va dur a terme va ser sobreviure al coma etílic una nit sí i una altra també. James Bond juga amb armes i gadgets moderns i l'activitat més pacífica que coneix és la seducció del gènere femení una nit sí i una altra també. Kim Philby s'ha convertit en un mite de l'espionatge. James Bond s'ha convertit en un mite del cinema. Aquest llibre no parla de cinema; per tant, no parla de James Bond. Aquest llibre parla de l'espionatge durant la Guerra Freda; per tant, aquest llibre parla, sobre tot, de Kim Philby.
La figura de Kim Philby ha deixat de pertànyer als llibres d'història per figurar en els anals de la mitologia. Anglès, de bona família, educat en els millors col-legis, assidu dels millors clubs, amic del més granat de la societat britànica. Com pot ser que durant més de 30 anys actués com a espia doble al servei de la Unió Soviètica? Philby va començar com a periodista durant la Guerra Civil espanyola, cobrint la informació del bàndol nacional i, fins i tot, va rebre una medalla de mans de Franco després d'haver sobreviscut a una bomba republicana. De tornada a Anglaterra va ingressar al MI6, el servei secret d'intel-ligència britànic, i va exercir funcions d'importància cabdal en l'organigrama de l'agència, tant a Gran Bretanya com als Estats Units. Mentre aparentava prendre iniciatives en matèria d'espionatge i contraespionatge al servei de sa majestat, informava puntualment als seus contactes soviètics de tots els moviments de la diplomàcia britànica, informacions que van arribar a costar la vida a desenes d'agents que treballaven sobre el terreny. Els constants fracassos de les activitats encobertes de l'espionatge britànic va posar en alerta als serveis secrets, que van començar a sospitar de l'existència d'un talp al servei dels soviètics. La deserció a l'URSS de Guy Burgess y Donald McLean, dos espies de primer nivell, va allunyar els focus de Kim Philby, però noves revelacions van obligar al MI6 a congelar les activitats de Philby. La manca de proves acusatòries i el fort lligam de camaraderia entre els membres de MI6 va forçar el retorn de Philby al servei amb un nou destí, Beirut, des d'on va continuar exercint el seu doble paper. Només quan les incriminacions van anar estrenyent el cercle al voltant de Philby, aquest va haver de prendre la decisió definitiva: fugir a la Unió Soviètica.
Ben Macintyre, especialista en llibres sobre la història de l'espionatge, escriu Un Espía Entre Amigos. La Gran Traición de Kim Philby amb una barreja de simpatia i reprovació cap l'agent secret. Admira el seu encant en les relacions personals, un do innat en matèria d'habilitats socials, i una flema britànica en l’exercici de l'ambivalència i la dualitat. A la vegada, li retreu la seva indiferència a l'hora de trair amics i país en benefici d'una suposada convicció ideològica. Documentat al mil-límetre (assumint que hi ha arxius que encara no s'han obert a l'opinió pública), amb aquell estil anglosaxó de fer història, àgil i amè, dinàmic i provocador, i amb una manifesta habilitat per combinar vida pública i vida privada, Macintyre dibuixa un mapa de l'espionatge durant la Guerra Freda davant el que descobrim astorats una mena d'equilibri de poders entre les dues superpotències, consentit i fomentat per a mantenir l'statu quo. Com en un gran taulell d'escacs, la pèrdua de peons (en forma d'agents infiltrats) no era rellevant; eren les peces importants les que s'havien de salvar del sacrifici. Ser espia a Anglaterra era un joc de saló, un aliment vital sense contraindicacions, un verí que a occident podia costar el lloc de treball o una lleu condemna, mentre que ser espia a l’URSS i ser descobert era un passaport directe cap a la purga més immediata. Del llibre de Macintyre es dedueix que tothom sabia què feia tothom, però que interessava no trencar aquesta dinàmica perquè era més fàcil treballar sobre terreny conegut que a les palpentes. Només aquesta confrontació passiva i la forta consciència de grup de l'elit britànica haurien impedit desemmascarar Philby durant tant de temps. Com, si no, s'explica que, malgrat que durant més de 20 anys els dards van apuntar a Philby, comú denominador de totes les operacions fracassades, els poders públics s'abstinguessin d'oferir un cap de turc que hagués servit d'explicació a la ineficàcia dels serveis secrets? Doncs, ni més ni menys, que com ha estat sempre. El poder és un article d'exclusivitat gremial, on uns pocs s'hi perpetuen en virtut d'una xarxa de favors, i on es prefereix amagar la brutícia sota l'alfombra abans que deixar que aflori la incompetència i la ineptitud.
Esteve [29 de març de 2015]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada