dissabte, 20 d’agost de 2016

WALDEN de HENRY DAVID THOREAU

Hi ha un misteri irresoluble: la Santíssima Trinitat. Pare, Fill i Esperit Sant, tres en un. La construcció d'aquesta figura es deu al mèrit imaginatiu dels primers cristians i, com en d'altres coses, ha fet fortuna i ha servit de model per aplicacions paganes del més variat pelatge, des de productes de bricolatge desengreixant fins eslògans patriòtics (Espanya: una, grande y libre). Si el pas del temps no ha servit per demostrar la verosimilitut de l'afirmació cristiana, en canvi sí que ha fet palesa la fal-libilitat d'un article comercialitzat com a miraculós i l'entelèquia d'una invenció territorial que no és una sino moltes i mal avingudes, que dia que passa s'empetiteix més i que té de lliure el que la Merkel i els mercats permeten. Però si d'alguna recreació de la Santíssima Trinitat no hi ha debat ni discussió possible és de la que va posar els fonaments del que s'anomena l'esperit americà: Emerson, Thoreau i Whitman. El primer, el Pare, va posar les bases del transcendentalisme com a expressió filosòfica; el segon, el Fill, va tenir la gosadia d'aplicar a la vida qüotidiana els principis teòrics; el tercer, l'Esperit Sant, a la fi, va donar alè poètic a la proposta.
     Walden de Henry David Thoreau és un cant a la natura, a la despreocupació, a la solitud i a l'individualisme. Un bon dia Thoreau va decidir deixar de banda la vida en societat a la ciutat de Concord i provar un mètode d'autosubsistència i autoconeixement construint-se una cabana al costat del llac Walden, en plena natura però a poca distància de l'agitació urbana. Amb això volia demostrar-se a sí mateix i als demés que el contacte directe amb la naturalesa servia per entendre millor els seus mecanismes de funcionament i per descobrir que home i natura, interrelacionats, expressaven millor la seva potencialitat. A la vegada, volia deixar clar que es pot viure millor amb menys i que, a la manera estoica, no és més feliç qui més té sino qui menys necessita, volia experimentar amb el retrobament de l'home amb sí mateix i la capacitat de sobreviure amb els propis mitjans. Tot plegat no el va convertir en un eremita ("En mi casa tenía tres sillas: una para la soledad, dos para la amistad, tres para la compañía"), no defugia la companyia dels homes, però l'equiparava a la que poden proporcionar els animals i les plantes. Presumia de ser capaç de procurar-se la manutenció amb l'aprofitament dels productes naturals que l'envoltaven, encara que, de fet, els seus biògrafs coincideixen en dir que no se n'estava d'anar sovint a la ciutat a sopar a casa d'amics i familiars. El que sí tenia clar és que l'adopció d'aquest modus vivendi, per tenir sentit, s'havia de realitzar en solitud, individualment; qualsevol mena de comunitarisme era tornar a la vida de la que fugia, de manera que rebutjava tot tipus d'associació per prosperar. El relat de la seva experiència té l'encant de la literatura i l'alçada de la filosofia i, a la manera de Montaigne, un altre que va decidir fugir del brogit del món, complementa les seves experiències amb múltiples citacions, tant dels clàssics grecs i llatins, com dels pensadors orientals, que coneixia a bastament a través de traduccions a l'anglès i al francès.
    Llibre de capçalera indispensable pels neo-rurals, per tot aquell que s'emociona amb una posta de sol, la contemplació d'una flor o el cant d'un ocell, Walden és l'expressió més autèntica d'un experiment que s'ha volgut repetir posteriorment (recordem el Walden Dos d'Skinner o, més a prop, l'edifici Walden de Bofill) tergiversant-ne l'essència. Que ningú esperi trobar en aquestes pàgines La Vida en el Campo y el Horticultor Autosuficiente, ni els  passos a seguir per mantenir l'hortet; el que sí trobarà seran les pautes per descobrir-se un mateix i el camí per assolir el nirvana espiritual.

    Esteve [13 de juny de 2013]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada