dimarts, 23 d’agost de 2016

CANCIONES DE AMOR A QUEMARROPA de NICKOLAS BUTLER

Diu la faixa de Canciones de Amor a Quemarropa de Nickolas Butler que és "una novel-la inoblidable, un cant a l'amor i a l'amistat" i no li falta raó. Certament, un cant a l'amor i a l'amistat entre quatre companys de col-legi d'un poblet de mala mort de Wisconsin, diferents en els seus caràcters, des de l'egoista fins al bon jan, de l'espavilat al beneit, i allunyats a causa dels seus gairebé oposats trajectes vitals, des del músic d'èxit fins el broker passant pel pagès i pel genet de rodeos. Tot plegat, una varietat quatripolar (si fos possible l'existència de quatre pols). Vist que la frase de la faixa ja revela el tema, no direm res que no toqui si advertim que tot comença i acaba amb una exaltació de l'amistat i de l'amor, i que, per arribar a aquesta exaltació, és imprescindible que tant una com l'altre s'hagin posat a prova abans, durant gran part de la novel-la, com si de dosis homeopàtiques es tractés, de manera que els disgustos, les enemistats i les decepcions actuïn com a antídot i refermin, més si cab, la solidesa d'aquests vincles. 
    Tot això sona fantàstic i farà les delícies del públic lector més benintencionat perquè, és veritat, és d'aquelles novel-les que acaben com un desitjaria que acabessin totes, amb un final feliç del tipus "l'amor sempre triomfa" i "l'amistat autèntica pot amb tot". Vas llegint i, per gruixuts que siguin els esdeveniments, per traves i travetes que refredin les relacions dels personatges, per entrebancs que desestabilitzin l'equilibri afectiu dels quatre amics, sempre tens la sensació de que, a la manera shakespeariana, "all's well that ends well" (tot va bé si bé acaba). Però no ens enganyem, aquest tipus de novel-la té dues pegues, a saber, una, que sabem (o temem) que el final de la història que proposa l'autor no coincidirà amb el final de la història dels personatges, que aquests, arribada la pàgina final, es desempallegaran de la voluntat de l'autor per seguir vivint la seva vida i molt ens olorem que la cosa acabarà a bofetades. Les han passat de tots colors i, tot i així, s'han reforçat els seus llaços de tal manera que la novel-la s'acomiada amb un missatge de solidaritat indestructible. Però, i l'endemà? Si se'ns ha posat l'agre sabor de la sospita a la boca, difícilment hi haurà mel que ens esborri el mal gust. En sentit contrari, l'avantatge dels finals tristos és que ens imaginem la continuació de la història i sabem que no pot anar a pitjor, si el protagonista mor, per raons evidents, i si no mor, perquè l'esperança s'imposa com a bàlsam reparador. Ara bé, els cants a l'amor i l'amistat amb final feliç s'arrisquen a la profecia desfavorable. L'altra pega, directament derivada de la primera, és que aquestes novel-les es desaconsellen categòricament als cínics i als escèptics. Qui no cregui en l'amor i desconfiï de l'amistat, difícilment li trobarà sentit a aquesta història d'un llogaret de Wisconsin, en que la traïció s'acaba oblidant i els flirtejos sexuals adolescents semblen pecat mortal i acaben en foc d'encenalls. Per un desencantat (i, la veritat, en un món com el que coneixem, en el que la virtut només se'ns apareix com una paraula de sis lletres, el desencant és multitud), aquesta novel-la és tan fidel a la realitat com la pipa de René Magritte. 
    Però posem-nos per un moment en el "mode" tendre i sensible. Aquesta història en que no hi ha guanyadors ni perdedors, en que les rancúnies es dilueixen i els bons sentiments es solidifiquen, en que una gamberrada pot desfer el nus gordià del mal rotllo, és un exemple manifest del poder de la literatura treballada i sincera per fer-nos passar una bona estona.

    Esteve [23 de setembre de 2014]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada