Les novel.les de David Vann recorden aclaparadorament les evolucions de l'economia mundial en aquests últims temps: per pèssima, nefasta i desesperant que sigui la situació, sempre pot anar a pitjor. Comencen d'una manera particularment preocupant, anunciant males notícies i provocant aquest pessigolleig d'inquietud davant situacions quotidianes que als personatges se'ls van escapant de les mans, i evolucionen de manera tan terrible i desesperant que les escenes inicials acaben semblant bucòliques. El plantejament de les relacions humanes ja ens fa còmplices d'un "mal rotllo" soterrat i latent, i l'evolució d'aquestes relacions desemboca en tragèdia fulminant. Els conflictes personals entre els protagonistes tenen bona part del seu origen a Alaska i les tragèdies que rematen aquests conflictes tenen a Alaska el seu col.laborador necessari.
Així com hi ha una denominació anomenada "Land Art" per nomenar un determinat art expressat en i a través del paisatge, hauria d'existir una "Land Literature" per descriure aquell tipus de novel.les en les que el territori, el medi o el paisatge apareixen com a elements destacats en el desenvolupament de la trama i en l'evolució psicològica dels personatges. Insignes antecedents podrien ser la calor a El poder i la glòria de Graham Greene o El cor de les tenebres, l'aridesa del desert en diversos Cormac McCarthy, el mar en alguns Melville o la neu en els textos de Jack London. Tots paisatges inhòspits que posen a prova la lucidesa i la temprança d'éssers sotmesos a les inclemències del terreny i postulants d'una clara candidatura a la bogeria. Benvingut David Vann a aquest grup, ell i la seva Alaska, personatge principal tant en Sukkwan Island (Premi Llibreter 2011) com en Caribou Island. En tots dos casos se'ns presenten tipus desconcertats i sense nord (no deixa de ser curiós que perdin el nord estant com estan a Alaska - ¿hi ha més nord que el d'Alaska? -), que creuen que la seva vida donarà un gir en positiu si s'els permet una comunió total amb la natura. La volta de rosca consisteix a abandonar el precari equilibri que ofereix la civilització per fondre's amb els elements en una existència solitària i aïllada que no és més que un exercici de supervivència en condicions adverses. Com el Thoreau de Walden, renuncien a la comunitat per buscar la seva individualitat, però, a diferència de Thoreau, més que una aspiració a la simbiosi amb la Mare Terra, es tracta d'un enfrontament violent entre l'home i el seu entorn. Els seus personatges saben el que volen, però desconeixen el procediment per aconseguir-ho. Abominen d'un matrimoni infeliç o d'una paternitat irresponsable i assaboreixen la possibilitat que un canvi d'aires precipiti la ruptura definitiva o cauterice les ferides miraculosament. Aquest canvi d'aires s'encarna en illes solitàries al nord d'Alaska, on les comoditats i les rutines de la vida domèstica cedeixen davant d'una incomunicació que exigeix la supervivència del dia a dia, i sempre acaba en ruptura. Els seus personatges tenen un passat comú, forjat en petites comunitats que han anat teixint en ells un mantell de desil.lusió i desconfiança, de tedi i de frustració, que es creuen capaços de subvertir en un futur idealitzat, el pilar fonamental del qual és el retrobament amb un mateix en un paradís edènic, sense haver tingut en compte que dos segueixen sent societat i això demana el seguiment d'unes regles de convivència, i que l'Edén podrà estar al Carib o en l'Índic, però mai a Alaska.
Excel.lents i terribles novel.les, Sukkwan Island i Caribou Island no són les dues cares d'una mateixa moneda; més aviat serien la mateixa cara vista amb diferent llum. Si en Sukkwan Island semblava que el futur era una esperança de reconciliació, Caribou Island apareix com a estendard del lema "no future, no land". Una recomanació final: quan planegin les seves properes vacances, oblidin-se d'Alaska, si us plau.
Esteve [16 de setembre de 2011]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada