dimarts, 23 d’agost de 2016

EL NADADOR EN EL MAR SECRETO de WILLIAM KOTZWINKLE

Què fa d'un relat de menys de 100 pàgines una obra mestra? L'alquímia del relat no ha estat encara formulada de manera unànime i tothom es veu capaç d'elaborar teories, pelegrines o teledirigides, que donin carta de santificació a la mixtura que conflueix en l'obtenció de la pedra filosofal de la narrativa curta. Però igual que l'aigua és l'element primordial i imprescindible per l'existència de qualsevol tipus de forma de vida, probablement el relat no adquireix la condició d'obra mestra sense una dosi, més gran o més petita, de xoc i de sorpresa.
   El Nadador en el Mar Secreto de William Kotzwinkle és una obra mestra del relat. No sols perquè les credencials i el currículum que presenta, aquell filtre que separa el gra de la palla i que determina la candidatura inicial d'un text com a objecte de desig lector, li atorguen un lloc en el parnàs del gènere (en la nòmina dels guardonats amb el Premi O.Henry de relats l'any 1975,  probablement el premi més prestigiós pel que fa a les short stories), sinó perquè en el decisiu i determinant moment de la confrontació directa, aquella entrevista que el lector li fa al text i de la que treu les conclusions pertinents sobre la competència i idoneïtat del relat en el discriminant procés de selecció de personal, El Nadador en el Mar Secreto obté la màxima puntuació. Sens dubte, aquest estatus és degut en bona part a la capacitat del relat de colpir-nos sense efectismes i de sorprendre'ns sense malabarismes. El colpiment i la sorpresa, a més, es distribueixen sàviament amb una cadència que sosté l'atenció del lector, que fixa en la nostra ment, de manera coordinada i mesurada, la temença i l'alleujament en un ritme irresistible.
    Anem al gra. John Laski i Diane esperen un fill i una terrible nit de tempesta ella trenca aigües. En mig d'una inclement nevada es dirigeixen a l'hospital més proper, on tots els esforços mèdics per portar a bon terme el part són inútils i el nen neix mort. A partir d'aquí, l'esperança dóna pas a la crua realitat. Què es fa amb el cadàver d'un nadó? William Kotzwinkle  no es proposa girs argumentals ni trampes narratives. El relat de la pèrdua d'un fill acabat de néixer posa el focus en John Laski, el pare, un home que perd quelcom que no ha arribat a tenir. Això permet defugir el tremendisme d'una narració centrada en el punt de vista femení, en el de la mare, en el d'una dona que ha conviscut nou mesos amb un ésser desitjat però desconegut, a qui ha tingut temps d'estimar per proximitat i a qui ha interioritzat des del primer moment com a un ésser viu. De fet, en el relat, Diane adquireix un estatus doble, per una banda, com a esposa, el de dona asexuada, simple transmissora en la cadena de la reproducció humana i, per altra, com a mare, la de deessa de la fecunditat a qui cal honorar i de qui no s'espera un fill, sinó més aviat una collita. Res a veure amb la posició masculina, la de John, el paper secundari en l'episodi de tot naixement, però de qui es demana el protagonisme en la presa de totes les decisions, excepte en la de parir. Kotzwinkle extrau totes les possibilitats en aquest enfrontament entre irrellevància i responsabilitat,  de manera que el lector bascula entre considerar-lo un beneit o admirar-lo com un heroi, i tot junt en un personatge que actua simplement seguint el més elemental sentit comú. A la vegada, el fracàs mèdic li serveix a Kotzwinkle per contraposar les forces de la natura amb les debilitats de la tècnica, en un pas més per entronitzar la llei natural per sobre de les voluntats individuals.
    El Nadador en el Mar Secreto és una obra mestra del relat. Cal repetir-ho, perquè en aquests temps de 3D i FX, també en la literatura, una història senzilla executada amb els mitjans més elementals, pot colpir amb la força d'un descarnat primer pla.

    Esteve [28 de desembre de 2014]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada