LOS RECONOCIMIENTOS de WILLIAM GADDIS

Mare de Déu Santíssima! Com és possible que una novel-la com aquesta rebi tan poca atenció per part de la crítica i tant desinterès per part dels lectors! Que es fongui el terra sota els meus peus si no estem davant d'una de les empreses més ambicioses i arriscades de la literatura de tots els temps! Lloada sigui una editorial com Sexto Piso, entestada en recuperar un clàssic contemporani, que ja havia intentat introduir Alfaguara els anys 80!

    Si existís en el món de la literatura un gènere que s'anomenés "novel-la espectacle" i s'hagués de postular algun títol com a emblema d'aquesta categoria, no hi ha dubte que Los Reconocimientos de William Gaddis mereixeria encapçalar la classificació. Si una pel-lícula s'obra a l'exterior i l'espectacle es reflecteix en el cinemascope, en el dolby-surround, en un gran director i en un repartiment d'estrelles,  en la representació d'un fresc històric i en la llarga durada, la novel-la es recull dins de sí mateixa, es desplega en el seu interior i l'espectacle treu el cap en la translació al paper d'aquests elements. El cinemascope s'expressa en la novel-la en una visió panoràmica que pretén abastar els marges de l'acció principal, el dolby-surround amplifica els efectes sonors de manera que capti les estridències amb la mateixa fidelitat que els sons més tènues, el gran director és en aquest cas evidentment un autor capaç d'organitzar amb una visió personal i intransferible l'univers representat en la novel-la, el repartiment d'estrelles és l'elenc de personatges investit de la màgia necessària per dotar de credibilitat el relat, la representació d'un fresc històric significa anar més enllà d'un episodi puntual i expandir el moment en un paradigma d'una època i la llarga durada vol dir...doncs això, 1376 pàgines. Tot aquest paral-lelisme adquireix valor perquè Los Reconocimientos és una obra gran i, a la vegada, una gran obra. Res no escapa a la seva jurisdicció i s'erigeix com amo i senyor, conduint amb mà ferma el lector per un viatge iniciàtic i, a la vegada, crepuscular, una veritable odissea de la lectura. Los Reconocimientos es, en definitiva, el Leviatan de la literatura del segle XX.

    Una novel-la que en les seves primeres pàgines  ens engalta un Via Crucis, una mort, un falsificador de moneda, un cas d'intrusisme professional, un debat sobre el Concili de Nicea i la naturalesa diferent dels conceptes homoiousion i homoousion, la impostura d'una santificació, una taula d'El Bosco, les bruixes de Tesalònica, Virgili, Teofraste, Gervasi de Tilbury, ...ens està prometent el premi de la transcendència i ens està amenaçant amb el càstig de la hiperdensitat. El tema? L'autenticitat i la falsificació, l'original i la còpia, el frau i la dificultat de desemmascarar-lo, principalment en el món de l'art, però també en el de la religió, en el de les relacions socials, en l'àmbit públic i en el privat. I això és el que té l'espectacle. Spectaculum, o lloc que conté esperança. Perquè Los Reconocimientos és un llibre que actua com a recipient on s'hi diposita l'esperança, la de ser citius, altius, fortius, la de ser prou ràpid per captar els múltiples paranys culturals, la de ser prou alt per superar els incomptables  obstacles (obstaculum, que impedeix l'accés), la de ser prou fort per no abandonar l'àrid i sinuós receptacle (receptaculum, lloc d'acollida) que emmarca la narració. Una esperança, la de combregar amb les dificultats, vana i inútil. A la manera dantesca, es pot dir d'aquesta novel-la allò de "abandoneu tota esperança", endinsar-s'hi és com escometre una passejada per l'infern, el patiment està assegurat i el trajecte serà dolorós. Però, i la recompensa? Sí, un passeig per l'infern pot deixar seqüeles, ningú en surt incòlume, però la satisfacció d'haver vençut totes les barreres, de formar part d'un grup selecte que ha travessat murs insondables i sobreviscut per poder explicar-ho,...això no té preu. Qui llegeixi Los Reconocimientos pot  presumir, parafrasejant Roy Batty, que parafrasejava Rimbaud, d'haver vist "coses que vosaltres mai no creuríeu". Del que no estic gens segur és de que "tots aquests moments es perdin en el temps, com llàgrimes a la pluja". Inoblidable.

    Esteve [30 de gener de 2015]