divendres, 19 d’agost del 2016

EL NIÑO PERDIDO de THOMAS WOLFE

A finals dels anys 30 del segle XX la reputació literària de Thomas Wolfe estava a l'altura de la de Faulkner, Scott Fitzgerald o Hemingway. Havent publicat només dues obres, El Ángel que nos Mira (1929) i Del Tiempo y el Río ( 1935), havia aconseguit una fama tant a Amèrica com a Europa de la qual no podria gaudir. Va morir als 39 anys el 1939 i a partir d'aquí va començar a rescatar-se bona part de la seva obra, sobretot relats i novel.les curtes, que havia estat inèdita durant la seva vida o publicada en revistes de poca tirada. Però en els següents 70 anys, fins al dia d'avui, Thomas Wolfe ha format part del grup d'autors oblidats, famosos en el seu moment i progressivament ignorats pel món acadèmic i editorial, a qui qualsevol nova revelació o al.lusió no fa més que empitjorar la seva posició. Aquest procés està excel.lentment narrat en l'article de Terry Roberts "Resurrecting Thomas Wolfe", The Southern Literary Journal, Fall, 2000. Allí s'hi detallen les causes d'un declivi estimatiu com el que ha caracteritzat la recepció de l'obra de Thomas Wolfe. D'una banda, el coneixement dels processos editorials que van portar al naixement de les seves dues principals obres deixen en bastant mal lloc a l'autor. En efecte, tant El Ángel que nos mira com Del tiempo y el río són novel.les faraòniques en la seva grandària i excessives en la seva realització, carregades d'uns prosa poètica sublim però alhora desmesurada, dotades d'una potent veu narrativa però de quelcom monòton i mancat de varietat. Això no va ser obstacle perquè gaudissin (i encara mereixin) l'èxit que va oferir la seva publicació, perquè en definitiva el que ens queda d'elles és la part millor, encara que en alguns moments hom se senti desbordat pel lirisme de la prosa. Amb el pas del temps, es van anar coneixent detalls del procés de creació literari de Thomas Wolfe i va acabar (una mica a la manera de Raymond Carver) sent considerat gairebé un figurant de la seva pròpia obra en benefici dels seus editors, els quals, sembla ser, van ficar la tisora ​​per convertir en unes novel.les desbordants allò que devia ser un manuscrit mastodòntic. D'altra banda, l'anàlisi de la seva obra ha portat a algun crític a considerar-lo com un escriptor hiperdotat per a la millor prosa, però alhora capaç d'escriure la pitjor de les proses possibles. Terry Roberts compara el cas amb el del Dr. Frankenstein, creador d'un artefacte descompensat i gens orgànic com a totalitat, però magnífic en la construcció de determinades frases aïllades o de paràgrafs perfectament equilibrats. Esclau, doncs, de les seves dues grans obres, la reivindicació de Thomas Wolfe s'ha basat en la seva ficció curta, en la qual no només emergeixen diferents i variats punts de vista en el tractament dels personatges, sinó que el conjunt no té els desnivells de les seves magnes obres i mostra un balanç menys desmesurat.
    El Niño Perdido és un magnífic exemple d'aquest canvi qualitatiu. En quatre capítols, cada un d'ells narrat per diferents veus, se'ns descriu la mort del germà gran de Wolfe. En el primer, un narrador omniscient dibuixa les sensacions i percepcions d'un noi de 12 anys, immers en el bullici d'una ciutat provinciana, aspirant la vida per cada un dels sentits i enfrontant-se a la injustícia dels adults com només pot fer-ho un xaval. En el segon capítol, una mare destrossada pel record del fill absent monologa per transmetre'ns la seva sensació de pèrdua. En el tercer, la germana gran relata el moment en què la malaltia mortal va caure sobre el seu germà i com la seva mort va significar el trànsit de la joventut a una frustrant maduresa. I finalment, el mateix Thomas Wolfe, el germà petit, s'ofereix per a una visita guiada als escenaris de la seva infància i a tots els records associats amb el seu germà mort, un nen perdut com assenyala el títol, però epítom de la pèrdua d'alguna cosa molt més gran, diguem-ne infància, diguem-ne felicitat. Les quatre veus narratives, diferenciades en el seu estil i manifestació, componen, però, una mena de cor tràgic a la manera d'un cànon, en què l'última part permet enllaçar amb la primera en una trajectòria circular.
    Potser la millor manera d'acabar sigui mostrant un tros de la millor prosa de Wolfe, un primer paràgraf ple de poesia i enlluernador d'estil:
"La luz vino y se fue y vino de nuevo, las atronadoras campanadas de las tres de la tarde llenaron la ciudad entera de multitudinarios bronces, las suaves brisas de abril le arrancaron láminas de arcoiris a la fuente, hasta que el surtidor volvió a palpitar en el momento en que Grover entraba en la plaza".

    Això podria ser com un òrgan qualsevol de Frankenstein, una perfecta obra de la natura. Fer-ne un monstre o una meravella depèn de la justa mesura de les coses.

    Esteve [8 novembre 2011]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada