De vegades veig morts. Una frase cinematogràfica que ha fet fortuna, però que podria atribuir-se el protagonista masculí, Francis Phelan, d'aquesta novel.la, Tallo de Hierro, un dels millors retrats de la Gran Depressió. No ve gens malament en aquesta època llegir la història que ens narra William Kennedy, no només per les coincidències històriques que puguin fer assemblar la situació econòmica dels EUA dels anys 30 amb la de l'Europa actual, sinó perquè a més es tracta d'una novel.la excel.lent, potser la millor de Kennedy, un autor que beu del naturalisme literari nord-americà de principis del segle XX, però que dota a les seves històries d'un component sobrenatural que en absolut converteix la narració en una obra de gènere fantàstic, com podria semblar. Expliquem-nos. Francis Phelan, un tipus castigat pel seu passat, antiga estrella de beisbol a qui la vida va jugar diverses males passades, com ara la responsabilitat en la mort d'un fill acabat de néixer, o l'homicidi d'un esquirol en la gran vaga d'Albany, escenari de tota la novel.lística de Kennedy, viu com un rodamón en una mena d'estat catatònic, a mig camí entre els vius i els morts. És precisament aquesta proximitat amb els dos regnes el que li permet comunicar-se tant amb uns com amb d'altres, un àngel benefactor envers els vius (excepte amb la seva pròpia família, a la qual va abandonar arran de la tragèdia amb el seu fill acabat de néixer, i amb els que un sentiment perpetu de culpa impedeix mantenir el contacte), un bon tipus a la recerca de redempció envers els morts, als quals, més que la seva mà malmesa, van ser les circumstàncies les que els van matar. En la vida de Francis Phelan els morts tenen tanta presència com els vius, perquè tant uns com altres han configurat el seu actual estat, els morts com graons successius en la seva caiguda als inferns, i els vius com a companys d'infortuni i aliats en la lluita diària per sobreviure. Si els vius intenten sobreviure sigui com sigui, es podria dir que els morts intenten sobremorir a costa de Francis Phelan, apareixen en les seves visions perquè només va arribar a matar-los físicament, mai va poder sobreposar-se a l'accidentalitat dels seus morts i, per això, ni ells poden descansar en pau ni deixen que Phelan descansi en pau. I quin millor escenari per a aquesta moribundia que els EUA de 1938, amb la seva legió de esparracats, de pidolaires, llestos per invertir els seus petits guanys en abundant alcohol i efímer sexe, arrossegant-se per pensions de mala mort i asils d'acollida, sense altre objectiu d'escalfar el cos per suportar l'hivern. I quin millor moment que la nit de Halloween i el dia de Tots Sants per mantenir aquest contacte directe amb els morts, per guanyar uns dòlars treballant al cementiri i per veure morir a alguns dels companys de penúries. Semblaria que tota aquesta sordidesa només pogués expressar-se en un estil descarnat, però William Kennedy retrata el món dels vagabunds amb aquesta habilitat característica del gran narrador, dotat de l'oïda atenta per reproduir els diàlegs humorístics dels bevedors, i alhora sobri en la representació de les bronques nascudes de la resaca.
Sí, Phelan veu morts al seu voltant, sorgits dels seus remordiments i del seu sentit de culpabilitat. Però quan salva el distanciament amb la seva família, de la qual ha estat allunyat gairebé vint anys, i d'aquesta manera afronta el primer signe de redempció, és llavors quan els membres de la seva veritable família, els desarrelats amb els quals comparteix el rosegó de pa i l'ampolla de vi, comencen a morir vençuts per la violència i el desemparament. És aquí i ara, Francis Phelan, intermediari entre dos mons, quan has de decidir amb quin d'ells prefereixes estar. I Phelan decideix. Tu, lector, intermediari entre dos mons, el de la bona i el de la mala literatura, decideix amb quina vols estar. Tallo de Hierro compleix amb tots els requisits per redimir el lector de la mala literatura i es postula com un salconduit ideal per accedir al regne de la bona.
Esteve [16 de novembre de 2011]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada