EL PATRÓN de GOFFREDO PARISE

  Un dels adjectius d'arrel literària més utilitzats, tant en l'àmbit pròpiament literari com en el terreny col-loquial, és el de kafkià. Kafkià vol dir, evidentment, relatiu a Kafka i relatiu a Kafka vol dir absurdament estrany. Però no es tracta d'una absurditat còmica o juganera, res a veure amb l'humor o la gresca, sinó més aviat d'una absurditat terrible, terrorífica, que trasbalsa. Moltes obres de Kafka mereixen el naixement d'aquest adjectiu amb tots els honors i El Procés i El Castell són potser els textos emblemàtics que han donat peu a aquesta adjectivació. I ha fet tant furor que s'utilitza a tort i a dret, no sempre amb fortuna.

    El Patrón de Goffredo Parise és una novel-la de 1965 i ha estat sempre etiquetada com una novel-la kafkiana. No té res d'estrany perquè acompleix apropiadament amb bona part dels requisits, de manera que no sols dibuixa situacions absurdes, sinó que a més aquestes produeixen un desfici tant en el protagonista que les viu com en el lector que les observa. L'argument ajudarà a entendre una mica aquesta deformació inquietant. Un jove de províncies arriba a una gran ciutat  per incorporar-se a una gran empresa en qualitat de no se sap ben bé què. Un cop introduït en l'empresa per un vell amic del seu pare, va fent coneixement dels diferents empleats fins arribar al cap, al patró. Si els empleats ja ratllen l'extravagància, el patró anirà mostrant-se progressivament com un personatge dual, enfrontada la seva part de racionalisme empresarial amb un component de romanticisme ètic, contraposició que pertorba i confon permanentment al jove empleat de províncies. El conflicte principal es centra en si la relació que s'ha d'establir entre les dues parts d'un acord laboral és la de patró i empleat o la d'amo i esclau. És precisament el patró qui pateix aquesta confusió, ja que la seva defensa ètica de les condicions laborals es dóna de puntades amb el convenciment de que és necessària una entrega total, física i mental, del treballador a l'empresa. Una empresa està integrada per objectes i persones i tots i totes pertanyen íntegrament a l'empresari. La fidelitat ha de ser absoluta i a risc de pagar qualsevol preu. Així, el jove empleat no sols s'haurà de sotmetre a dolorosos tractament mèdics, absolutament innecessaris però exigits per l'autoritat del patró i executats mitjançant la coacció i la intimidació, sinó que fins i tot haurà de transigir acceptant el casament imposat amb una jove de característiques mongoloides, simplement perquè és el desig expressat pel patró. Tal com va dir un crític en el seu moment, aquesta novel-la segueix els paràmetres de la novel-la de formació, però a l'inrevés.  Si en la novel-la de formació el jove descobreix els mecanismes  de funcionament de la vida real, a El Patrón el jove descobreix els mecanismes de funcionament d'una vida irreal. És ell, inexpert i càndid, qui actua dins la normalitat; són els demés, experimentats i assimilats al sistema, els que actuen d'una manera irreal. En definitiva, que aquest procés d'aprenentatge es convertirà en un procés de de-formació.

    El Patrón, doncs, més que surrealista en el sentit de Lautréamont d'ajuntar una màquina de cosir i un paraigües, més que posar de costat realitats inconnexes, contraposades o antagòniques, presenta un relat equilibrat i desenvolupat amb tota la lògica, en el que l'únic que desentona en aquesta lògica és el narrador. No es parla d'un món on les coses i les situacions gaudeixin de la mateixa naturalesa i en que la seva connexió sigui desconcertant. No, es tracta més aviat de dos móns paral-lels, com si en cadascun d'ells es parlés un idioma desconegut, completament homogeni i lògic dins el seu àmbit d'aplicació, però absolutament incoherent per a qui l'ignora. És a dir, l'expressió màxima del desconcert. O el que és el mateix, l'herència kafkiana.

    Esteve [24 de febrer de 2014]