Avís a navegants: l'edició completa en anglès del llibre de Carlyle sobre la Revolució Francesa consta de 850 pàgines, mentre que aquesta edició ofereix poc més de 200. Estem, doncs, davant d'una antologia, un extracte dels capítols més significatius d'aquesta magnífica obra. Ruth Scurr, la responsable de la selecció, ho és també del pròleg, i s'agraeix perquè, per a qui no estigui molt posat en la història de la Revolució, permet fer-se una idea de la successió dels esdeveniments i del protagonisme dels múltiples actors d'aquest episodi històric. No toca més remei que conformar-se amb el que hi ha, que no és poc.
No és poc perquè, tot i que estem davant una obra de caràcter històric i aquesta considerable retallada ens obliga a un esforç monumental de reconstrucció i de farciment dels espais buits, també es tracta d'una enorme peça de sensibilitat literària. Carlyle va ser un magnífic assagista i historiador però igualment un insigne novel-lista i La Revolució Francesa és un llibre que es nodreix de la mateixa manera d'ambdós estils. D'una banda, el rigor de l'assagista, àvid lector de tot allò escrit sobre el tema i més; de l'altra, el novel-lista, capaç de dotar els fets d'un color i un ritme trepidants i als personatges d'un alè i un cos només concebibles en l'àmbit de la ficció. Aquesta última faceta i el tractament èpic que dóna a la història és el que l'acosta a Homer i la Ilíada en molts aspectes i, alhora, aquest estil narratiu semblant a la utilització que es fa en la tragèdia grega del cor l'emparenta directament amb els clàssics. Però al costat d'aquest classicisme indubtable, Carlyle fa ús d'una energia descriptiva i d'una implicació en el ritme narratiu que per moments li fa semblar un comentarista radiofònic esportiu argentí narrant un gol de Messi. Menció a part per al tractament dels personatges. Res d'assumir un paper històric determinat, res de centrar-se merament en la seva actuació i no en la seva motivació, res de sotmetre's al dictat de la història. Al contrari, tots els protagonistes representen alguna cosa més que el seu paper històric, tots ofereixen un perfil literari que els dimensiona davant dels nostres ulls. Així, Mirabeau és l' equilibrista, la desaparició prematura del qual decanta la balança cap al Terror; Danton és el gegant que domina l'escenari fins que descobreix tenir els peus de fang; Robespierre, pintat de color verdmar com si es tractés d'un batraci, desprèn sofre des la seva primera aparició; el Rei Lluís XVI, dubitatiu en el seu paper, superat pels esdeveniments i víctima del simbolisme de la institució que representava. Menció especial per Jean-Jacques Rousseau, origen de tots els mals de la Revolució, artífex intel-lectual i col-laborador necessari de tot allò execrable i roí que va portar l'aixecament del poble francès (recordem que en la seva obra Los Héroes, Carlyle fa objecte de la seva burla i menyspreu a Rousseau d'una manera fins i tot més directe).
Carlyle parla de la Revolució Francesa com d'una guerra, admetent que aquella no té lleis establertes i aquesta altra es regeix per unes que no són aplicables al cas, de manera que un discurs racional és pràcticament impossible davant la falta de paràmetres i referents, i que de l'única manera que ens podem expressar és alçant la veu amb un crit indignat. Aquest crit de Carlyle ens arriba ben alt i clar, encara que lamentem que aquesta edició ens ho mostri breu i poc durador.
Esteve [14 de Juny de 2011]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada