Si mai us han fet el pes les històries de por, aquelles de cases encantades on és més fàcil caure per un pou sense fons, topar-te amb un passadís obscur i fred o travessar la paret, abans que trobar la porta de sortida, aquesta és la vostra novel-la. Si, en canvi, a més d'això, gaudiu incontroladament amb els sorolls il-localitzables i desconeguts, amb les corrents d'aire imprevistes, amb les petjades d'origen incert i els terres que es mouen, aquesta és també la vostra novel-la. Perquè La Casa de Hojas no fa diferències. Està planificada per provocar l'entusiasme dels addictes al gènere de terror, dels amants de la bona novel-la en general i, sobre tot, dels lectors àvids de sorpreses i elements inesperats.
Més enllà de qualsevol apreciació, La Casa de Hojas planteja dues qüestions: una, si estem davant d'una novel-la de gènere, i dues, si aquesta obra proposa un camí per sobrepassar i deixar enrere el temible escull anomenat "la mort de la novel-la". Pel que fa a la primera qüestió, és innegable que una de les pretensions de Danielewski és escometre la clàssica novel-la de fantasmes i de cases encantades donant-li, això sí, un aire de modernitat. Si la novel-la de terror és un gènere, i la de cases encantades un subgènere, i la narrativa de gènere sempre ha estat infravalorada i menyspreada, Danielewski s'encomana a un bon plegat de recursos narratius extrets d'altres gèneres i d'altres tipus de literatura per rebaixar la graduació de la novel-la de terror. El mèrit de La Casa de Hojas és que aquests préstecs externs no aigualeixen en absolut el sentit de la història principal. Per fugir dels estereotips de la novel-la de por es val d'històries paral-leles plenes d'humor, per escapar de l'encasellament en la narrativa fantàstica se serveix d'un aparell bibliogràfic (en alguns casos contrastable, en la majoria fals i inventat) que deriva en un relat pseudo-científic, per escapolir-se de l'acusació d'excessiva pretensió o, pel contrari, d'excessiva vacuïtat intercala admirablement tres històries simultànies, cadascuna d'elles amb el suficient grau d'autonomia i a la vegada el necessari grau d'interconnexió, prou independents i prou imbricades per donar la sensació d'unitat sense caure en la monòtona uniformitat. La segona qüestió, és a dir, si amb obres com La Casa de Hojas aconseguim desterrar els apocalíptics oracles que anuncien la mort de la novel-la, és igual de controvertida i discutible. Hi haurà molts que consideraran que tot aquest reguitzell de recursos (fotografies, experiments tipogràfics, cites errònies, peus de pàgina quilomètrics,...) no són més que una boutade, pirotècnia visual per desviar el judici estètic del lector o un intent contemporani d'épater le bourgois. En tot cas, ningú pot negar que Danielewski ofereix una sortida d'emergència i, en el món de la literatura igual com en totes les manifestacions artístiques (no cal dir que en la vida també), sempre és millor la sortida d'emergència que restar immòbil a l'espera d'una mort anunciada.
Potser hauria estat convenient que hagués dit unes paraules sobre l'argument, sobre la construcció de personatges, en definitiva, sobre tot allò que culpem com a responsable de la mort de la novel-la. No cal. L'únic que fa falta és una bona dosi d'atreviment, afrontar l'empresa amb la ment oberta, estar disposat a jugar a un joc del que encara no sabem les regles. Entrebancar-se anant cap endavant porta més lluny que esperar eternament un tren que ja ha passat.
Esteve [10 de desembre de 2013]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada