AÑOS LUZ de JAMES SALTER

   Fa una mica de mandra posar-se a ressenyar un llibre del que se n'ha parlat a bastament, del que gairebé s'ha dit tot i vàries vegades (és el que tenen les reedicions -Muchnik Editores, 1999 i Salamandra, 2013-, que donen peu a successives onades de crítica), lloat per part dels més reputats analistes literaris (alguns en simultani a l'aparició del llibre, com Saladrigas, Guelbenzu i bloggers de bon olfacte; altres en diferit, com Muñoz Molina), del que se n'han cantat les excel-lències amb solvència professional i amb entusiasme amateur i del que se n'han silenciat les excrescències per la simple i senzilla raó de que no existeixen. Si alguna cosa empeny a afegir unes paraules al corpus crític centrat en Años Luz de James Salter és la possibilitat d'aportar una visió diferent i complementària a tot el que s'ha escrit about. I com la literatura està renyida amb l'elaboració de lleis i dogmes, i la bona educació es dóna de bofetades amb paraules tan pretencioses,  ens conformarem amb anomenar aquesta visió amb el nom de teoria: la teoria del haiku a Años Luz.

    Evidentment, Años Luz no es una composició poètica en un sentit estricte. Evidentment, Años Luz no està subjecte en cap moment a imperatius mètrics. Evidentment, Salter no tenia cap pretensió d'escriure a l'estil haiku. Tanta evidència m'hauria de fer treure bandera blanca, però, si bé és cert que aparentment la superfície d'Años Luz és tan inapropiada per a l'haiku com un terra de llambordes per al patinatge, també ho és que l'autèntica maquinària d'aquesta novel-la s'amaga sota la carcassa. No és tant la naturalesa de les coses la que s'erigeix en protagonista, sino la naturalesa de l'home. Els fenòmens naturals que dominen el haiku, interpretats pels ocells, pels arbres i les plantes, sotmesos a l'inexorable dependència de les estacions i del pas del temps, es transmuten en aquesta novel-la en el sotmetiment de les relacions humanes al desgast i la decadència. El que és al principi un matrimoni en la seva plenitud, progressivament es transformarà en un matrimoni en descomposició. El títol mateix, Años Luz, mostra aquesta doble perspectiva, d'una banda, la de la lluminositat dels anys més fèrtils d'una parella; de l'altra, la de la distància infranquejable a la que porta el deteriorament. I això ens ho explica Salter amb naturalitat, amb senzillesa, d'una manera austera, amb frases curtes, a l'estil d'un silogisme en el que no importa si la conclusió s'ajusta o no a la raó, en el que l'objectiu és més emocional que racional. La mirada de Salter escapa de les grans elucubracions, prescindeix de conceptes abstractes, per intentar percebre el substrat físic de les coses, de tal forma que, sota aquest arrelament a tot allò que és sensible, es manifesti l'essència de la naturalesa humana. La simplicitat de mitjans (res a veure amb el simplisme) revela una fotografia sense la grandilocuència dels grans decorats, de les excessives il-luminacions, de les forçades exposicions, però amb aquella nitidesa i sinceritat que són sinònim d'autenticitat. Les paraules es diuen en silenci i ressonen com un tro, perquè l'eloqüència del gest mut sobrepassa amb escreix l'aparatositat d'un crit.

    Aprofitant una magnífica frase expressada per un perspicaç especialista en haikus, d'Años Luz de James Salter es pot dir que és "un simple no-res, però inoblidablement significatiu". Faci'n el favor de llegir-la i veuran bocabadats com un llibre por contenir tanta bellesa com un bosc. De res.

    [Esteve, 13 de novembre de 2013]