Fa uns anys va aparèixer a la premsa una llista en la que participaven prestigiosos crítics i en la que es seleccionaven les 100 millors novel-les en llengua espanyola dels últims 25 anys, oferint un ampli ventall d'allò més destacat en narrativa en castellà. Al costat de noms consagrats (García Márquez, Vargas Llosa, Javier Marías o Enrique Vila-Matas) convivien altres gairebé desconeguts, especialment per al lector europeu, com Jorge Gómez Jiménez, veneçolà, o Diamela Eltit, xilena. Més enllà de presències merament testimonials, el més significatiu deriva del nombre de vegades que apareixen els autors amb diferents obres. Així, Javier Marías (4 obres), Roberto Bolaño (3 obres), García Márquez (3 obres) copen els primers llocs, però al seu costat apareixen autors com el que ara ens ocupa, Juan José Saer, amb 3 obres seleccionades. Doncs anem a fer-ne un tast.
La Pesquisa és un relat policíac però no és una novel-la policíaca. Com es cuina això? Difícil d'explicar sense avançar esdeveniments que puguin desvetllar sorpreses que el lector desitjaria descobrir per si mateix. Només dir que com a relat policíac beu de les fonts més clàssiques de la novel-la d'investigació, nascuda amb Poe i el seu personatge Auguste Dupin, reinventada amb el Sherlock Holmes de Conan Doyle, i portada al seu extrem en algun relat de Jorge Luis Borges. El mètode deductiu s'imposa, però Saer l'envolta d'una boira psicoanalítica, una exposició poètica i un descarnat realisme gore que l'allunya per moments dels seus il-lustres predecessors. I fins aquí puc llegir. Ara bé, per què diem que no és una novel-la policíaca? Doncs perquè és més, molt més, que una novel-la policíaca, de la mateixa manera que el Quixot és més, molt més, que una novel-la de cavalleria. No es tracta d'una novel-la de gènere, perquè la narració de la història transcendeix el simple relat policial, una mica a la manera com Roberto Bolaño incorpora la intriga en novel-les que sobrepassen en molt el tema detectivesc, que no poden reduir-se a una trama noir perquè, encara que aquesta trama està efectivament present i és peça angular de la novel-la, és només un planeta menor que gravita al voltant d'altres majors. El mateix es pot dir de l'estil: certa concisió narrativa, plenament adequada a les necessitats del gènere, conviu i de vegades es veu subsumida en una mena de sintaxi proustiana, enrevessada i ornamental, de tal manera que els dos estils cohabiten igual que l'oralitat i l'escritura conviuen en un ens superior, que és el llenguatge. I això no és debades, perquè a La Pesquisa l'oralitat és literària, igual que el relat homèric de la Ilíada és la plasmació escrita d'una història transmesa oralment, del qual desconeixem el seu grau de fiabilitat però no el seu valor icònic (per descomptat, parlar aquí de la Ilíada o del conflicte entre veritat o mentida i coneixement directe o indirecte és completament pertinent, com descobrirà el lector). En definitiva, aquest és el tipus de crítica que ningú desitjaria fer perquè poc es pot dir sense violentar la innocència necessària per veure's sorprès. És més, com això s'acaba, és lícit dir que aquest és el tipus de crítica que ningú hauria de llegir, o, almenys, no abans de gaudir amb la lectura d'aquesta magnífica novel-la que és La Pesquisa.
Ah, me n'oblidava: de les tres novel-les de Saer seleccionades en la llista abans esmentada, La Pesquisa no és cap d'elles.
Esteve [14 maig 2012]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada