Llegint el títol d'aquesta obra de Pascal Quignard, Las Solidaridades Misteriosas, és fàcil que a un li vingui al cap (ja sigui per associació sil-làbica, fonètica o semàntica) una de les principals obres de Goethe, Les Afinitats Electives, en la qual es postulava entre altres coses la tesi que les relacions que neixen entre les persones es basen en un tipus de procés d'acció i reacció propi dels elements químics. A la novel-la de Goethe, l'harmònica pau de què gaudeix la parella d'enamorats protagonistes es veu alterada per l'arribada d'una nova parella amb la consegüent desestabilització dels equilibris afectius, socials i morals causada per l'aparició de noves combinacions, la diferent barreja de les quals propicia la creació de noves entitats, a la manera de les associacions d'elements químics. Encara que el to i l'argument de Les Afinitats Electives estigui a anys llum de Las Solidaridades Misteriosas, sí que s'aprecien semblances i homenatges en el desenvolupament d'algun personatge i episodi. Es podria dir que Quignard tria per la seva novel-la una afinitat anímica amb l'obra de Goethe.
Las Solidaridades Misteriosas és una novel-la romàntica, desesperadament romàntica, en què Claire, la protagonista principal, sucumbeix a un amor impossible per un home casat, Simon, antic company de la infància, a qui es lliurarà espiritualment més enllà de la vida (platonisme pur) i més enllà de la mort (fidelitat dement). Com els elements químics, la proximitat entre Claire i Simon els transforma i crea un nou organisme basat en la combinació de passió continguda i de prohibicions socials, d'atracció espiritual i repulsió moral. Com indica el títol, només pot titllar-se de misteriós l'estret llaç d'unió entre ambdós, aquesta espècie de solidaritat irracional que fa del lliurament d'una en braços de l'altre una cosa que transcendeix tota explicació i que, després de la mort per ofegament de Simon, perviu en aquesta comunió de Claire amb la natura, com si aquesta, representada en les ones del mar, les dunes de la platja i les aus que nien a la costa, fós la baula que comuniqués als amants, com si l'amor no només no s'extingís, sinó que perdurés per natura interposada. Si el lliurament a una altra persona ja implica els més alts sacrificis, en aquest cas el lliurament a un esperit exigeix anar més enllà d'allò convencional, la qual cosa explicarà el progressiu abandonament físic i anímic de Claire en nom de la perpetuació extrasensorial d'un amor etern. No és aquesta, la de Claire i Simon, l'única parella de Las Solidaridades Misteriosas. El germà petit de Claire, Paul, i Jean, un capellà de poble, formen una parella col-lateral, en la qual es materialitza un nou graó en aquesta misteriosa cadena solidària. En efecte, Paul, lliurat del tot al magnetisme de la seva germana gran, no qüestiona actituds ni procediments, sinó que s'ofereix com a servidor incondicional, sense preguntes ni retrets, enllaç indispensable entre Claire i el món en el seu vessant social. Quant al món en el seu vessant natural, representat pels escenaris boirosos i plujosos de la Bretanya francesa, és un protagonista més i ho és per la seva toponímia (curiós que a La Cerca de Jean Rolin, Editorial Sexto Piso, de recent aparició, també s'arribi a l'ús i abús de la cita geogràfica, amb profusió de noms de pobles, carrers i places, que per a un lector no nadiu es converteixen en un galimaties que fa sospirar per un mapa del lloc) i pel seu entorn, no en va les seves criatures i el seu hàbitat acaben convertint-se en personificacions de l'estimat desaparegut.
La intensitat narrativa de Las Solidaridades Misteriosas va de menys a més, comença amb un narrador extern, la fredor descriptiva del qual va cedint terreny davant les progressives confessions dels principals implicats en la història. Això contribueix a que aquesta varietat de testimonis, a la manera d'elements químics que es combinen, desemboqui en una història absorbent, producte de fetilleria, com massa compacta en la qual és impossible separar el líquid del precipitat. I és que ja se sap: una bona història d'amor és qüestió de química.
Esteve [10 d'octubre de 2012]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada