dissabte, 20 d’agost del 2016

LLUM ANTIGA de JOHN BANVILLE

 L'escriptura de John Banville sembla moltes vegades bipolar, i això no és només un comentari sobre el seu desplegament en aquesta doble faceta d'escriptor de novel-la policíaca, sota el pseudònim de Benjamin Black, i d'escriptor de novel-la a seques, sota el seu propi nom , que també, sinó, sobretot, per aquesta naturalitat amb la que efectua el trànsit de la frase brillant a la frase cursi, de l'escena transcendent a l'escena irrellevant, de la paraula adequada a la paraula vergonyant. Sense cap dubte, Banville és al costat bo de la literatura contemporània, és més, és al costat excel-lent, però aquestes relliscades estilístiques entelen en certa manera aquesta excel-lència i desfiguren la seva narrativa, sotmetent-la a la jurisdicció del bon gust quan més sòlida i captivadora sembla.
    Molt de tot això s'aprecia a Llum Antiga, magnífica com a novel-la d'iniciació, feble com a novel-la crepuscular. Perquè la bipolaritat ja es plasma en la doble perspectiva del protagonista, un actor de teatre d'avançada edat, que rememora una adolescència governada pel primer amor, no una companya qualsevol de la seva mateixa edat, sinó la mare del seu millor amic, amb la que inicia els seus descobriments sexuals i de la qual extreu una passió adormida, i que, d'altra banda, en el present, intenta en companyia de la seva dona suportar el suïcidi recent de la seva filla. Encara que la versemblança d'algunes escenes pugui ser posada en dubte, la part relativa a aquest adulteri adolescent ofereix el millor de Banville, la seva habilitat per descriure el seu personatge com un marrec capritxós, gelós i possessiu, capaç de la rebequeria més infantil davant qualsevol dèficit d'atenció per part d'una espècie de Madame Bovary, enclaustrada en un entorn opressiu del qual pretén escapar gràcies a l'entreteniment que li ofereix un jove amb excedent hormonal. Aquesta és la secció principal de la novel-la i la que aconsegueix el que pretén, transmetre al lector aquesta passió juvenil i l'egoisme del primer amor, encara que per això es recorri a situacions poc creïbles o expressions ensucrades. En canvi, els esdeveniments que envolten el present del protagonista són susceptibles de ser considerats manifestament manipulats per Banville per donar la sensació de que res és casual i tot està relacionat. M'explico: aquest madur actor teatral que és el narrador és contractat per al paper principal d'una pel-lícula dirigida per un director de prestigi (que, sorprenentment, queda fascinat per l'actuació del protagonista el dia en què aquest es queda en blanc en l'escenari ), la partenaire és una jove i famosa actriu de l'edat de la seva filla suïcida (que, curiosament, exhibeix ella mateixa tendències suïcides), mentre que el paper que ha d'interpretar és el d'un mític crític literari (de qui, caram, se sospita que va ser l'últim acompanyant de la seva filla abans del suïcidi). Què petit és el món i quantes casualitats. El més curiós, però, és que tot això flueix amb certa naturalitat gràcies a la prosa de Banville, encara que sorprèn que aquest actor madur, estragada seva memòria pel pas del temps, aconsegueixi construir un relat versemblant del seu passat (potser erroni en els detalls, però identificable en la seva essència), i es vegi immers en una concatenació de casualitats agafades pels pèls en el relat del seu present, per no parlar d'aparicions fantasmals intranscendents, com l'argentí espectral que li ofereix beguda i companyia en el hotel italià on ha recalat amb la jove actriu per obtenir informació sobre el suïcidi de la seva filla (i no amb la seva dona, com podria suposar-se en tals regressions catàrtiques). En fi, davant cada nova volta de rosca a l'argument, un no pot més que fer una ganyota.
    I cal tornar al que s'ha dit. Malgrat tot això, Llum Antiga és una novel-la molt competent, que atrapa des del principi, que destil-la el saber literari de Banville, la seva prosa elegant i precisa, i el seu domini dels plans narratius. El problema és la seva esmentada bipolaritat, en que s'ajunten una de freda i una de calenta, en que quan sembla que s'està a punt d'aconseguir el nirvana es baixa als inferns, en que ens extasiem davant la naturalitat d'un episodi per tot seguit sorprendre'ns per un artifici , tal com passa amb el bòtox en un rostre bell, i en que, això sí que no té remei, la suma de ganyotes de satisfacció i de disgust pot acabar desfigurant-nos la cara (ves per on, com el bòtox).

Esteve [23 d'octubre de 2012]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada