Imprescindible. No cal que s'empassin 40 línies de sensata i conscienciosa crítica literària, esperant pacientment arribar fins al final per esbrinar la conclusió a què ha arribat el comentarista. No cal que llegeixin en vertical, ja ni tan sols en diagonal, per saltar-se totes les metòdiques argumentacions, els raonaments assenyats i els impulsos cordials, fins entreveure si val la pena o no ficar-se dins el llibre. No cal que es revoltin davant llargs segles de tradició lectora civilitzada i s'entestin en començar a llegir per l'última línia. Això que estan llegint és un spoiler de crítica literària. Aquesta novel-la és absolutament imprescindible.
Amb això hauria d'haver-n'hi prou, però si aquest component masoquista que tots portem dins els impulsa a seguir llegint, els explicaré els perquès. Perquè Tres Nits és una novel-la sobre literatura i ja se sap que per a qui li agrada la literatura res millor que dues tasses del millor brou. Perquè es tracta d'una novel-la dins d'una novel-la (una dona llegeix les proves encara sense publicar del debut literari del seu ex-marit), i el que una, la novel-la principal, té de reflexiu i psicològic, l'altra, la secundària, ho té de trepidant i absorbent. Perquè les aparences enganyen, i el que acabo d'esmentar no és molt exacte, ja que la trama que simula ser secundària acaba establint-se com dominant, mentre que la principal acaba per xuclar-nos com a lectors, de manera que el punt de vista va desplaçant-se progressivament. Perquè planteja reflexions inexcusables per tot aquell que estima la lectura: fins a quin punt ens afecta el que llegim? Ens pot influir de manera diferent si coneixem a qui ho ha escrit? Perquè els protagonistes, tant de la trama com de la subtrama, no poden desfer-se del destí que els ha imposat l'autor, però estan subjectes en última instància al judici de valor que emet el lector, que és qui finalment aprova o desaprova la seva actitud i les seves motivacions. Perquè es tracta d'un thriller que pretén ser molt més que un thriller o, millor dit, d'un no-thriller que acaba sent un thriller. Perquè una novel-la que planteja aquest tipus de preguntes, aquest allau de contradiccions i aquest marasme de dubtes, en definitiva tot allò per al que haurien de servir les novel-les, no pot passar desapercebuda (com ja va passar després de la seva primera edició en espanyol per l'editorial Destino el 1994 amb el títol més fidel a l'original de Tony i Susan). Perquè aquest rescat pot fer per Austin Wright el que la publicació de Stoner va fer per John Williams, és a dir, recuperar un clàssic modern ineludible i obligar a la vegada als editors a buscar al fons d'armari tresors que moltes vegades romanen ocults sota l'allau d'ultra-novíssims, l'edat dels quals arriba més per a una redacció de fi de curs que per a una novel-la com cal.
Després de Barthes i Foucault i la mort de l'autor, es va imposar en el marc teòric literari l'aposta per la teoria de la recepció, segons la qual, a grans trets, un cop acabada, l'obra es desentenia de la voluntat de l'autor i era el lector el que atorgava l'estatut definitiu amb la seva lectura, no només perquè aquella no cobrava realitat fins que algú la feia viure, sinó també perquè cada lector li donava una vida pròpia i un significat diferenciat del que li atribuïen els altres lectors. En Tres Nits es fa palès aquest mecanisme per partida doble. La novel-la que llegeix la protagonista manifesta matisos diferents dels que segurament puguem descobrir nosaltres, però la seva recepció està sotmesa de la mateixa manera a la nostra avaluació, amb el que acabem convertint-nos, cadascún de nosaltres, lectors, en jutges suprems d'aquesta estructura piramidal invertida. Només queda per afegir una cosa per als lectors que comencin pel final: aquesta novel-la és absolutament imprescindible.
Esteve [3 de novembre de 2012]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada