Quina delícia llegir Thomas Hardy! Quanta passió, quants pecats, quanta redempció, quantes debilitats, i com de rocambolesques són les seves trames! Dit així, sembla que estem parlant d'un culebrot i...sí, es tracta de veritables culebrots. Ja eren prou conegudes Jude, l'Obscur i Tess, tant per les freqüents reedicions literàries com per les magnífiques versions cinematogràfiques, i també es pot trobar sense haver de furgar massa L'Alcalde de Casterbridge, però encara quedaven per veure la llum obres com Los Habitantes del Bosque (i l'Editorial Viena anuncia d'aquí a no res Lluny del Brogit del Món). Benvingudes siguin.
Los Habitantes del Bosque passa allà on passa sempre tot en les novel-les de Hardy, el Comtat de Wessex, territori fronterer, no tant geogràficament, sino més aviat pel que fa al contrast entre el món arcaic rural que representa i la recepció de la modernitat arribada de les ciutats. Wessex representa l'immobilisme dels costums arrelats fermament, de la tradició heretada primer i transmesa després, aquella sensació de que tot és com fa mil anys i de que tot continuarà sent igual d'aquí a mil anys més. Però ja Raymond Williams, en el capítol dedicat a Hardy en el magnífic El Campo y la Ciudad, va deixar clar que, encara que a Hardy se l'encaselli com a un escriptor tradicional i tradicionalista i la seva imatge i els seus posats despreguin una ferum rústica, tant o més importants en la seva narrativa són aquests elements externs arribats del mitjà urbà, sigui quina sigui la forma en que apareixen. Sense ells no hi ha conflicte. A Los Habitantes del Bosque aquest virus es manifesta físicament en l'arribada al poble d'un jove metge, afeccionat a la filosofia i amb idees renovadores, i simbòlicament en la transformació de la protagonista, Grace, filla d'un comerciant ben establert, que torna al poble després d'un llarg internat a la ciutat. Precisament en Grace es fa palesa la contradicció entre la naturalesa rural d'una infància impregnada d'hàbits i creences tradicionals i una educació adquirida artificialment i, en certa manera, contra natura. La Grace que torna al poble ja no és una pagesa, sino una senyoreta, de manera tal que el seu pare conceb l'educació atorgada a la seva filla com una inversió que ha de donar rèdits, i d'aquí neix la tensió. En un món on cadascú ocupa un lloc inamovible en l'escalafó social, Grace representa a la vegada l'element cridat al conformisme i la resignació i la manifestació d'unes aspiracions més elevades. Ara bé, aquesta duplicitat implica, sigui quina sigui l'elecció final, un sacrifici i aquí és on entren en escena les passions i les virtuts, la dignitat i la traició, les debilitats i les fermeses, la fidelitat i l'engany. La transformació d'un individu representa la transformació de tot l'entorn i cada acte aliè a l'estabilitat d'aquest entorn suposa un terratrèmol social i emocional. La predestinació natural que havia de guiar els passos de la jove Grace promesa a un jove del mateix hàbitat social cedirà davant la força de les ambicions arribistes i les conseqüències seran dramàtiques. Hardy, observador omniscent, mourà els seus personatges com peces en un gran tauler d'escacs, dinàmiques en els seus moviments, però restringides en el seu abast. La manera de narrar té aquell regust antic, aquella sensació de rònic, però a la vegada transmet un aire de contemporaneïtat que trasbalsa perquè res del que ens explica ens deixa indiferents. Quan un llegeix Hardy, igual que quan llegeix Austen o Lawrence, sap que l'escenari geogràfic i les convencions locals, ja siguin manifestacions de la pagesia rural, de la burgesia incipient o de la mineria proletària, se'ns faran estranyes sense que això ens allunyi de l'essència: les reaccions humanes segueixen un mateix patró, llavors i allà, ara i aquí.
Llegiu Hardy. Com a les sèries televisives, una batzegada succeeix una altra, cada gir inesperat conté la possibilitat d'un altre pas de rosca i el final de cada capítol no és una clausura sino un estímul i sense voler ens n'adonem que la novel-la ens posseeix. I poc a poc som conscients de que l'exorcisme ens està esperant en el punt i final.
Esteve [6 de febrer de 2013]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada