L'art de la conversa. El plaer de passejar. Conversa i passeig, junts, esdevenen, doncs, art i plaer. Es pot demanar una combinació millor? Moo Pak, el llibre de Gabriel Josipovici, fon aquests dos termes en un continuum de 180 pàgines sense punts i apart. Dues persones, Jack i Damien, es pasen els dies passejant per la geografia de Londres i xerrant de tot i de res. No obstant, i deixeu-me dir-ho ara mateix, en aquest llibre no hi ha ni art ni plaer. Tot i que xerrar passejant sembla un punt de partida estimulant, Josipovici i la semàntica ens ho posen fàcil: tot sembla més aviat patètic que peripatètic.
Els dos personatges s'enorgulleixen de practicar l'art de la conversa, però, per favor, algú em pot explicar quin tipus de conversa és aquella en que només garla un? Una conversa de sords no, perquè en tot cas s'atropellarien un a l'altre i voldrien parlar tots dos alhora. Un diàleg de besucs? Tampoc, perquè si d'això es tractés cadascú aniria a la seva bola. Estem davant una nova modalitat de conversa: la conversa (perquè així ens ho vol fer creure l'autor) de sord i de mut, en què Jack, presumpte escriptor d'edat avançada i llarga experiència intel-lectual i vital, llarga un manyoc de pensaments desgavellats, encadenats sense solta ni volta i d'una pretesa profunditat que avergonyiria el Vesubi. L'interlocutor (més aviat l'auscultador), Damien, es passa l'estona sense dir ni mu i sembla que la seva presència obeeix a la seva capacitat per transcriure'ns les anades d'olla de l'altre. O també pot ser que es tracti del diàleg d'un besuc amb sí mateix, perquè els pensaments que escup el venerable Jack en el seu etern monòleg no són més que ximpleries i disbarats amb l'objectiu de fer-nos agafar consciència de diferents problemàtiques filosòfiques, filològiques, sociològiques i polítiques i amb el resultat de fer-nos caure en la desesperació soporífera (oxímoron vàlid perquè es pot desesperar en voler mantenir els ulls oberts i no poder). No es que digui bestieses, no, alguna cosa interessant diu, però es que no n'acaba cap ni per prescripció facultativa. Tot són enunciats de pes que s'inflen de repent i es desinflen com si res, conceptes que perduren com un globus en un camp de cactus. Admirador de Lichtenberg, Jack és incapaç, però, de condensar una idea en un aforisme brillant. Admirador de Proust, Jack és incapaç, però, de desenvolupar ad infinitum un raonament. Acusa a Swift, de qui ens fa una semblança similar a la que el paper couché podria fer de Lady Gaga, d'escriure unes cartes avorrides i insustancials i, a la vegada, demostra no haver-ne tret cap d'ensenyament. Es deleix per Kafka, per Mozart, per Beethoven, per Keats, ara bé, de cap d'ells diu res que no sigui una perogrullada. I el pobre Damien aguantant el xàfec, això sí, sense perdre el fil i fent de taquígraf per a nosaltres. Aquest Damien serà mut, però no se'l pot acusar de dèficit d'atenció. I què dir de les passejades? Simple enumeració de parcs i carrers, de places i avingudes, pujàvem per aquí i baixàvem per allà, amb la mateixa fredor i inconsistència amb què un esquimal podria muntar un itinerari per Hong-Kong. Se succeeixen els topònims sense que tinguin cap mena de rellevança en la conversa, com en el Monopoly, vaja, però sense passar per la casella de sortida. El plaer de passejar amb navegador. De tot plegat, se'n podria fer una comèdia o una farsa i, en canvi, Moo Pak vol desprendre des del principi un aire d'intel-lectualitat que espanta.
Gabriel Josipovici és un crític literari de cert prestigi, de qui ens han arribat alguns estudis sobre el modernisme, del que en fa un incondicional elogi, i un agre destructor de tot allò que desprengui postmodernitat. El món com cal es va acabar amb la Segona Guerra Mundial i no és mala tesi quan la defensa en un assaig literari, perquè allà sí que es permet desenvolupar les seves idees. Ara bé, muntar una novel-la (o el que dimonis sigui això) i voler enlluernar-nos amb mil cuques de llum...
Esteve [10 de març de 2013]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada