dissabte, 20 d’agost de 2016

EL ACCIDENTE de MAX FRISCH y UWE JOHNSON

 Primer moviment: Diabelli va ser un compositor que difícilment per sí sol hagués passat a l'història. Va tenir la xamba de que Beethoven es fixés en un vals seu i el prengués com a tema per composar les Variacions Diabelli, el model a seguir (més enllà de les Goldberg de Bach o dels intents juvenils de Mozart) per a totes les variacions musicals posteriors. La música clàssica no ha freqüentat massa aquesta forma, sense ànim de desmerèixer exemples insignes chez Brahms, Rachmaninov o Txaikovski, potser per la percepció de que el sotmetiment a un tema encotillava la creativitat del compositor i l'obligava a una disciplina massa estricta. I també perquè els compositors de l'anomenada música seriosa se saben usurpadors de motius musicals aliens, però no són capaços d'admetre-ho. Tot el contrari que en l'àmbit del jazz, on precisament la llibertat s'entén des de la premisa de que hi ha d'haver un punt de partida, agafat en prèstec (o no), a partir del qual sorgiran totes les elaboracions.
    Segon moviment: Ned Washington i Victor Young són els creadors d'un dels standards més usats i abusats del jazz, My Foolish Heart, interpretat des de l'excel-lència per músics tant variats com Bill Evans i Tony Bennett, Frank Sinatra, Oscar Peterson, Charlie Haden o Ray Brown. Per enlluernadores que hagin estat  aquestes versions,  totes han acceptat el peatge de la fidelitat d'una o altra manera, enunciant el tema al principi per posar en antecedents al oïent. L'any 2001, en l'escenari del Festival de Montreux, Keith Jarrett interpreta amb el seu trio habitual (Jack DeJohnette i Gary Peacock) una esplèndida versió de My Foolish Heart de més de 12 minuts de durada. El que fa aquesta interpretació especialment apta per a l'argumentari d'aquest article és que fins passats més d'11 minuts no treu el cap el tema principal i fa reconeixible la peça confirmant les sospites que l'estructura harmònica podia permetre intuïr. Diferents tempos, diferents modulacions, diferents estils, sotmesos sempre a un patró que actua com a inductor més que com a conductor.
    Tercer moviment: A finals dels anys 60 Max Frisch escriu en forma d'esboç una història sobre un matrimoni desventurat a la que anomena Apuntes de un Accidente, relat extraordinari en la seva profunda complexitat. Amb un estil telegràfic i inconnex, anant enrere i endevant com si es tractés d'un muntatge cinematogràfic desquiciat, ens retrata un fracàs amorós que acaba en tragédia. Doncs bé, aquest és el tema. I quina és la variació? A finals dels 70, Uwe Johnson, amic i confident de Max Frisch, agafa com a premisa aquesta temàtica i variant personatges, to, inflexions i esdeveniments composa un relat anomenat Apuntes de un Accidentado. Vostés diran, vaja, com si ningú abans i després s'hagués apropiat d'aquest tema i n'hagués fet un relat. Efectivament, el tema és un stardard sense paternitat coneguda o reconeguda. El que permet agrupar aquests dos relats en una unitat és la complicitat entre Frisch i Johnson i la voluntat del segon d'homenatjar al primer. La dissimilitud aparent entre les dues històries no fa més que accentuar la comunitat temàtica i mentre ens preguntem constantment on rau el denominador comú es va manifestant una pertinent dependència d'una respecte de l'altra.
    Tema i variació. La literatura es presta poc a aquest joc. Potser perquè els egos dels autors no estan per sotmetre's a humiliacions que airegin una suposada manca de creativitat o perquè es confon fàcilment plagi i homenatge, la variació no es practica amb la cara descoberta. Error. Frisch i Johnson (i Beethoven, i Jarrett) demostren que la creativitat i la imaginació poden desenvolupar-se a partir de l'apropiació d'una idea aliena.

    Esteve [27 de febrer de 2013]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada