Es nota. Se sent. Tarantino és present. Per als que necessiten poques paraules per fer-se una idea del contingut o l'estil d'un llibre, amb una en tindran prou: Tarantinià. Denis Johnson no és precisament un autor mancat de personalitat, imitador vulgar d'estils aliens, fotocopiador sense escrúpols o repetidor sense imaginació. Més aviat al contrari, la seva obra destaca per una originalitat indiscutible, capaç d'aprofundir en ambients sòrdids i personatges marginals (Ángeles Derrotados) o de plasmar l'estupidesa americana a la guerra del Vietnam (Árbol de Humo) amb una veu pròpia i intransferible. Qualsevol de les seves obres anteriors s'allunya de l'estereotip i dels tòpics d'una manera tan manifesta que arriba a ser difícil determinar de quina influències s'ha alimentat o de quines fonts ha begut. És cert que un pot emparentar-lo amb Faulkner o fer paral-lelismes entre la seva narrativa i la de Cormac McCarthy, però no deixen de ser afinitats electives més que automatismes adquirits. Però, aquí i ara, Denis Johnson ha decidit involucrar-se en la literatura de gènere i, ja se sap el que passa amb el gènere, o s'és molt mascle, o s'és molt femella.
Per descomptat, estem parlant d'una novel-la negra i, per descomptat, els tipus són molt mascles i les dones són molt femelles. Per descomptat, el conflicte està en uns diners que no se sap d'on vénen ni a qui pertanyen. Per descomptat, un protagonista a mig camí entre la innocència i la mala bava es veu embolicat en una història de deutes, apostes i fideïcomisos. Per descomptat, hi ha ferits lleus, ferits greus i ferits morts. Per descomptat, hi ha els bons i hi ha els dolents, encara que ni uns ni altres tinguin el més mínim respecte per l'ètica i la moral, de manera que es fa difícil distingir entre aquests i aquells. Per descomptat, els perseguidors són taciturns i de poques paraules, mentre que els perseguits són loquaços i sarcàstics. Per descomptat, hi ha persecucions amb cotxe, trets i escenes de llit, alcohol, tabac i música. Però, malgrat tot el que es dóna per fet, que seria el farciment necessari perquè una història pugui ser qualificada de novel-la negra, Denis Jonhson mostra la seva personalitat literària amb uns diàlegs brillants ("-Aquí hi ha arbres per donar i vendre- va dir ell. -És per això que en diuen bosc. "), unes descripcions concises i poc o gairebé gens descriptives (" Els números de la ràdio deien que eren les 10.10. Asos i zeros. ") i un sentit de l'humor càustic ("Com et dius, senyoreta? -Mary. I tu? -Vés a la merda. - Això pensava jo."). En definitiva, un toc personal que impregna de tal manera la història que impedeix discernir una novel-la de gènere com aquesta de totes les altres novel-les de Denis Johnson. Potser és que l'essència de Denis Johnson sigui el pulp i, després d'inocular a les seves anteriors històries unes bastides més literàries, l'apliqui a Que Nadie se Mueva amb tot el seu embolcall de novel-la negra.
Que Nadie se Mueva podria titular-se "Que ningú badalli", perquè el ritme és trepidant i el lector no té temps de pensar en la cadència del seu ritme respiratori. No hi ha altra possibilitat quan el protagonista respon a la pregunta "- Quin pla hi ha? -De moment el pla és que no puc tornar enrere i tampoc em puc quedar aquí. El pla de moment és aquest."
Doncs entesos, sempre cap endavant.
Esteve [10 de febrer de 2012]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada