Vida de este Chico és un títol emblemàtic en l'imaginari literari del tipus "adolescent emprenyat amb el món". Al costat de El vigilant en el Camp de Sègol, forma part d'aquells títols que remeten a l'univers rebel dels joves i que, més enllà de la seva significació i el seu caràcter representatiu, gaudeixen d'una reconeguda qualitat literària. Tobias Wolff, fill de pares separats, narra en primera persona els avatars de la seva relació amb la seva mare, la seva itinerància a la recerca d'un pare adoptiu i els recursos utilitzats per captar l'afecte d'un pare absent o per mitigar el menyspreu d'un pare adoptiu omnipresent. Els enfrontaments amb els adults, la seva desídia en els estudis, la seva ànsia d'escapisme, d'allunyar-se d'una realitat abassegadora i opressiva, van assolint una espiral de violència que culmina amb la seva fugida dels llaços familiars i el seu ingrés en un col-legi preparatori (similar a un institut preuniversitari). No és d'estranyar que aquest sigui un títol de referència en el munt de novel-les que tracten de l'edat adolescent, ja sigui com a model a seguir pels joves amb ànsies de llibertat, ja sigui com a lectura recomanada pels educadors als seus pupils amb la intenció que serveixi de mitjà d'acostament intergeneracional (fa ben poc, la "senyoreta Hempel" de Sarah Shun-lien Bynum es val de Vida de este Chico com a lectura intermediària entre ella i els seus alumnes).
En una entrevista concedida a la revista Paris Review, Tobias Wolff reconeix que el terme "memòria" que acompanya el títol en l'original anglès (This Boy's Life: a Memoir) no és completament fidel, perquè donaria a entendre que el que s'explica en la novel-la és real i això no té per què ser així. Admet que va començar a escriure Vida de este Chico sense saber que estava escrivint unes memòries, que només estava esbossant petits passatges d'arrel autobiogràfica basant-se en fets esdevinguts molts anys enrere. Recorda la por que va sentir en donar a llegir el manuscrit a la seva mare, coprotagonista de la història, i la seva inquietud per veure la reacció que provocava. Finalment, alleujat al comprovar la positiva recepció d'ella en no haver-se sentit ni embellida ni empitjorada, manifesta el seu convenciment que, més enllà de la fidelitat del record, allò important és reproduir-lo d'una manera creïble i versemblant. Perquè, en el fons, què impedeix que un noi capaç de mentir compulsivament, de negar els fets demostrats i les acusacions fonamentades, de desplegar una doble personalitat en rebatejar-se Jack durant els dos o tres anys que transcorren durant la novel-la per acabar recuperant el seu autèntic nom, Toby, només quan abandona el control familiar i quan sembla voler començar una nova vida més madura i responsable, què impedeix, repetim, que aquests records ens arribin adulterats, mediatitzats, suavitzats, edulcorats o agreujats? És que l'autor, trenta anys després dels fets, pot explicar-nos la veritat, o simplement la nebulosa d'una veritat?
Vida de este Chico va inaugurar el que s'ha vingut a anomenar el "boom de la memòria" en la narrativa contemporània. A partir d'aquí proliferaran els relats de tall autobiogràfic, però pocs queden a prop de la frescor, l'atreviment i la ràbia continguda de Vida de este Chico.
Esteve [31 de gener de 2012]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada