EL HOMBRE APARECE EN EL HOLOCENO de MAX FRISCH

 Cal fer un advertiment: aquest és un llibre devastador. Sota una aparença modesta i minimalista, s’amaga una de les més grans  i solemnes tragèdies de l’existència humana: la decrepitud. 130 pàgines que no ofereixen grans descripcions, ni profundes disquisicions ni elaboracions filosòfiques, però que transmeten una idea aterradora del procés d’envelliment i de la pèrdua de facultats i, el que és molt pitjor, l’absoluta incapacitat de lluitar contra aquesta degeneració. Qualsevol intent de combatre aquest trànsit cap a l’abisme està destinat al fracàs. 

    El Hombre Aparece en el Holoceno té un sol protagonista, Geiser, un home d’edat avançada, vidu, aïllat del món en una casa de muntanya d’un poblet perdut als Alps suïssos, reclòs forçosament a l’interior de la seva vivenda a causa d’un cúmul d’inclemències climatològiques que no sols trenquen la seva rutina quotidiana (aquell soroll familiar del motor de l’autobús, aquella visita habitual i aquella conversa anhelada, aquell sopar frugal recurrent i alleugeridor), sinó que a més el posen en contacte amb la companyia més indesitjable, la de la solitud. Si el benestar humà es recolza en el munt de petites coses, la repetició de les quals constitueix un costum,i el costum és aquell element que dóna estabilitat i seguretat, l’aparició de factors inesperats que modifiquin aquests hàbits es pot equiparar a un cataclisme. És precisament la vellesa el moment en que aquesta dependència de la repetició dels petits detalls es fa més patent i és quan una variació o un impediment que alteri aquests automatismes rep la categoria de catàstrofe natural. Precisament la metàfora utilitzada per Max Frisch, un seguit de trons, llamps, pluges, tempestes i esllavissades, una verdadera catàstrofe natural exterior, motivarà una irremissible catàstrofe natural interior. La soledat apareixerà en la vida de Geiser d’una manera inclement, amb el pes aclaparador d’una de les muntanyes alpines que el rodegen. Però la soledat serà només una de les peces que conformaran la degradació total. La soledat vindrà acompanyada de la impossibilitat de recordar, de la progressiva sensació d’oblit, de la irreversible arribada de la desmemòria i l’amnèsia. Geiser, alertat pels primers símptomes, es proposa defensar-se amb tots els mecanismes al seu abast, el primer de tots l’esforç per recordar tot allò que considera important i la manera més eficaç que se li acut és copiar primer i retallar després fragments de llibres i enciclopèdies amb aquella informació indispensable segon ell i enganxar-los per les parets de la casa de forma que operin com un remei contra l’aïllament i com a exercici mnemotècnic. Consolidat aquest recurs i aprofitant una petita treva climàtica, Geiser es proposa posar-se a prova enfrontant-se a la naturalesa i decideix iniciar una excursió pels paratges desolats que ha deixat la tempesta. El triomf en aquest repte, l’arribada sa i estalvi desafiant el perill no farà més que subratllar la seva derrota en veure que les seves facultats mentals minven amb la mateixa accelerada progressió amb que el món que l’envolta es recompon quan torna la normalitat i es restableixen els petits esdeveniments quotidians que donaven raó de ser a la vida de Geiser. Res ja no serà el mateix perquè el procés ha començat i no hi ha volta enrere. La memòria es fragmenta, la consciència parpelleja, el coneixement és fa intermitent i la batalla està perduda.

    A Max Frisch no li cal fer gala d’emocions apassionades i manifestacions sensibles. El Hombre Aparece en el Holoceno és un retrat objectiu, desapassionat, cru i descarnat, i això precisament el fa tan terrible i implacable. Si la literatura té una funció catàrtica, aquesta novel-la acompleix la funció. Ens fa experimentar la compassió i la por, ens anuncia un final irreversible i ens fa partícips de la tragèdia humana com a espectadors privilegiats advertint-nos que tard o d’hora serem actors principals. Qui busqui literatura condescendent i contemplativa, vade retro Max Frisch, o parafrasejant Dante, qui s’interni en El Hombre Aparece en el Holoceno, que abandoni tota esperança.

    Esteve [28 de febrer de 2014]