UNA Y OTRA VEZ de KATE ATKINSON

Una de les condicions sine qua non d’una bona novel-la és la sòlida construcció dels personatges. No n’hi ha prou amb fer-los deambular per les pàgines, amb obligar-los a aparèixer i desaparèixer, amb ajudar-los a expressar-se i actuar, amb atorgar-los el paper de motor de l’acció i desencadenants dels esdeveniments. Això és necessari, evidentment, però tot aquest anar i venir s’ha de desenvolupar amb coherència i criteri. Un personatge pot ser erràtic, pot ser dubitatiu, pot ser, fins i tot, contradictori. El que no pot ser en cap cas, o l’autor no ha de permetre que sigui sota cap concepte,  és inconsistent. No es pot confondre la volubilitat de la condició humana amb la inanitat d’un personatge. Admetem solemnement que l’ésser humà és inconstant, perquè no hi ha un sol patró de conducta sinó molts i perquè mai som capaços de regir-nos pel mateix sinó que variem de patró segons les circumstàncies; neguem terminantment, en canvi,  que l’ésser humà sigui fútil, perquè això el condemnaria a la irrellevància. Un personatge novel-lesc, doncs, demana a crits una representació humana i això és inseparable d’una construcció que potenciÏ la densitat psicològica i la fermesa conductista pròpia dels humans.

    Aquesta reflexió ve motivada per la lectura de Una y Otra Vez de Kate Atkinson, una novel-la formidable en tots els sentits, però que corre el risc de ser jutjada especialment per l’originalitat de la seva estructura. Sí, és cert, el mèrit de la novel-la de Kate Atkinson rau prima facie en una elaborada construcció: la vida (en singular) d’Ursula Todd i dels membres de la seva família i les vides (en plural) que podrien haver viscut si les coses haguessin estat d’una altra manera. Com en els vells mecanismes de “tria la teva aventura”, Atkinson ofereix al lector diferents variacions de la realitat. Assumint que determinades accions de la vida poden provocar un tomb radical en el desenvolupament futur, Una y Otra Vez es recrea en aquestes segones i, a vegades, fins i tot terceres oportunitats. Qualsevol història pot tenir vàries versions i ens hem acostumat a acceptar la versió que l’escriptor decideix plantificar-nos al davant. En el cas que ens ocupa, no obstant, Atkinson redobla els seus esforços creatius i no es limita a un desenvolupament unidireccional, sinó que ens ofereix versions alternatives. La protagonista podria haver mort en el mateix moment del part o podria haver sobreviscut i gaudir d’una llarga vida. Podria haver-se casat i ser desgraciada o podria haver estat feliç en una eterna solteria. Que ens satisfaci una opció més que una altra no desvirtua en cap cas el ventall de possibilitats. Aquesta diversitat en el transcurs d’una vida, que tan evident ens sembla en la nostra realitat diària, no sol plasmar-se literàriament fins a les seves darreres conseqüències. Atkinson ens mostra que les coses poden tenir múltiples facetes i que no vivim una sola vida, la que podem explicar, sinó que també vivim infinites vides, les que hauríem pogut explicar si les circumstàncies haguessin estat diferents o si ens haguéssim decantat per un altre camí. Atkinson les explica totes i aquesta productivitat, que determina l’innovador plantejament estructural, pot fer perdre de vista el virtuós exercici de composició dels personatges que s’esmenta més amunt. Perquè les diferents versions contradictòries que se’ns ofereixen, lluny de diluir els personatges en simples marionetes sense entitat i presència, afirmen la seva personalitat més enllà dels avatars que es presenten. Atkinson rebat la idea fermament assentada des d’Heràclit de que "caràcter és destí”, de que si coneixem tots els detalls propis del caràcter d’una persona  i tots els aspectes del què succeeix al món en tant que afecten aquest caràcter, podríem dir exactament què li passarà a aquest caràcter i què és el que farà, és a dir, coneixeríem el seu destí. Segons Walter Benjamin, contrari a la connexió d’aquestes dues nocions, emparant-se en una citació de Nietzsche, si es té caràcter, el destí és essencialment constant, és a dir, que no es té destí. Els personatges de Una y Otra Vez tenen indiscutiblement caràcter. Que tinguin o no destí, i quin sigui aquest, hauria de ser una qüestió secundària.

    Esteve [20 d’agost de 2014]