Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris David Vann. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris David Vann. Mostrar tots els missatges

divendres, 19 d’agost del 2016

CARIBOU ISLAND de DAVID VANN

Les novel.les de David Vann recorden aclaparadorament les evolucions de l'economia mundial en aquests últims temps: per pèssima, nefasta i desesperant que sigui la situació, sempre pot anar a pitjor. Comencen d'una manera particularment preocupant, anunciant males notícies i provocant aquest pessigolleig d'inquietud davant situacions quotidianes que als personatges se'ls van escapant de les mans, i evolucionen de manera tan terrible i desesperant que les escenes inicials acaben semblant bucòliques. El plantejament de les relacions humanes ja ens fa còmplices d'un "mal rotllo" soterrat i latent, i l'evolució d'aquestes relacions desemboca en tragèdia fulminant. Els conflictes personals entre els protagonistes tenen bona part del seu origen a Alaska i les tragèdies que rematen aquests conflictes tenen a Alaska el seu col.laborador necessari. 
    Així com hi ha una denominació anomenada "Land Art" per nomenar un determinat art expressat en i a través del paisatge, hauria d'existir una "Land Literature" per descriure aquell tipus de novel.les en les que el territori, el medi o el paisatge apareixen com a elements destacats en el desenvolupament de la trama i en l'evolució psicològica dels personatges. Insignes antecedents podrien ser la calor a El poder i la glòria de Graham Greene o El cor de les tenebres, l'aridesa del desert en diversos Cormac McCarthy, el mar en alguns Melville o la neu en els textos de Jack London. Tots paisatges inhòspits que posen a prova la lucidesa i la temprança d'éssers sotmesos a les inclemències del terreny i postulants d'una clara candidatura a la bogeria. Benvingut David Vann a aquest grup, ell i la seva Alaska, personatge principal tant en Sukkwan Island (Premi Llibreter 2011) com en Caribou Island. En tots dos casos se'ns presenten tipus desconcertats i sense nord (no deixa de ser curiós que perdin el nord estant com estan a Alaska - ¿hi ha més nord que el d'Alaska? -), que creuen que la seva vida donarà un gir en positiu si s'els permet una comunió total amb la natura. La volta de rosca consisteix a abandonar el precari equilibri que ofereix la civilització per fondre's amb els elements en una existència solitària i aïllada que no és més que un exercici de supervivència en condicions adverses. Com el Thoreau de Walden, renuncien a la comunitat per buscar la seva individualitat, però, a diferència de Thoreau, més que una aspiració a la simbiosi amb la Mare Terra, es tracta d'un enfrontament violent entre l'home i el seu entorn. Els seus personatges saben el que volen, però desconeixen el procediment per aconseguir-ho. Abominen d'un matrimoni infeliç o d'una paternitat irresponsable i assaboreixen la possibilitat que un canvi d'aires precipiti la ruptura definitiva o cauterice les ferides miraculosament. Aquest canvi d'aires s'encarna en illes solitàries al nord d'Alaska, on les comoditats i les rutines de la vida domèstica cedeixen davant d'una incomunicació que exigeix ​​la supervivència del dia a dia, i sempre acaba en ruptura. Els seus personatges tenen un passat comú, forjat en petites comunitats que han anat teixint en ells un mantell de desil.lusió i desconfiança, de tedi i de frustració, que es creuen capaços de subvertir en un futur idealitzat, el pilar fonamental del qual és el retrobament amb un mateix en un paradís edènic, sense haver tingut en compte que dos segueixen sent societat i això demana el seguiment d'unes regles de convivència, i que l'Edén podrà estar al Carib o en l'Índic, però mai a Alaska. 
    Excel.lents i terribles novel.les, Sukkwan Island i Caribou Island no són les dues cares d'una mateixa moneda; més aviat serien la mateixa cara vista amb diferent llum. Si en Sukkwan Island semblava que el futur era una esperança de reconciliació, Caribou Island apareix com a estendard del lema "no future, no land". Una recomanació final: quan planegin les seves properes vacances, oblidin-se d'Alaska, si us plau.


    Esteve [16 de setembre de 2011]

dimecres, 17 d’agost del 2016

B-17G de PIERRE BERGOUNIOUX

Fins a dia d'ahir, Pierre Bergounioux tenia signats i publicats 62 llibres a França. Fins a dia d'abans d'ahir, no se n'havia traduït cap a Espanya. ¿Explicació? Ni una. D'acord, seria raonable aquest oblit si es tractés d'un autor l'escriptura del qual pequés de localista, les preocupacions del qual només tinguessin al públic francès com a receptor qualificat o si encara no hagués nascut el traductor capaç d'abocar les seves narracions al català o al castellà. La primera hipòtesi es respon dient que els seus temes, lluny de mirar-se al melic francès, són universals. La segona hipòtesi és rebutjable si atenem al fet que, tot i que a Espanya es llegeix poc i dolent (una cosa, la diuen les enquestes, l'altra, les llistes de més venuts), altres autors de la seva mateixa estirp també francesos com Pierre Michon o Pascal Quignard estan sent regularment traduïts. La tercera hipòtesi s'ensorra si tenim en compte l'excel-lent planter de traductors del francès que ja fa temps ens acosten la literatura del veí del nord. ¿Conclusió? Aquest buit només pot atribuir-se a la falta d'atenció de les grans editorials, esclaves del compte de beneficis. Perquè una cosa ha de quedar clara: Bergounioux no és autor de "pilotassos".
    Tres petites editorials s'han llançat recentment a la caça del Bergounioux perdut. Minúscula, més descobridora d'autors ocults que Pasteur de bacteris, ha tret a la llum en català i castellà Una habitació a Holanda; Dias Contados, a aquest pas en absolut mereixedora de fer honor al seu nom, ha publicat La huella, i, en fi, Alfabia, que ja comença a recollir els seus fruits amb el Premi Llibreter atorgat a Sukkwan Island de David Vann, acaba de desterrar de l'oblit B-17G, el llibre que ara ens ocupa. Autor impronunciable, títol anticomercial (més propi d'un certificat de seguretat en el treball), 53 pàgines escasses de novel-la, on és la gràcia?
    A la manera de Sebald o del ja esmentat Michon, Bergounioux part d'un detall minúscul per especular sobre l'univers que l'envolta, en aquest cas, de la imatge borrosa i entrevista d'un bombarder nord-americà (el B-17G del títol) procedent d'una filmació cinematogràfica de la Segona Guerra Mundial per, actuant per transposició, com qui punxa un punt amb el compàs només per tot seguit estendre la seva àrea d'influència amb el traç d'un cercle que l'envolta, edificar un artifici de suposicions i possibilitats. Qui eren els que el pilotaven? D'on provenien i per què eren allà? Quines eren les seves inquietuds? A cada pregunta respon Bergounioux amb una narrativa en què cada paraula significa el que cal i on cada silenci val el que mereix. Res, cap nom, és elegit a l'atzar (imprescindible llegir el magnífic postfaci de Pierre Michon, aigua clara per entendre el procés narratiu de Bergounioux). Però, no content amb traçar el retrat d'aquests joves americans imberbes que van arribar a Europa per combatre l'experimentada aviació alemanya, B-17G es permet parlar de Faulkner, Hemingway o Saint-Exupéry fent gala de mestratge combinatiu de ficció historiada i d'història ficcionalitzada. I tot en 53 pàgines.
    De ben segur, seguiré llegint Bergounioux, encara que no crec que torni a escriure sobre ell, entre d'altres raons perquè he escrit el seu nom set vegades i he hagut de corregir-me en totes.

 Esteve [28 juny 2011]