Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sexto Piso Editorial. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sexto Piso Editorial. Mostrar tots els missatges

dissabte, 20 d’agost del 2016

DEL COLOR DE LA LECHE de NELL LEYSHON

 Aquest és un llibre que està destinat a néixer i passar desapercebut. Però també està destinat a no morir i a convertir-se en un clàssic. Paradoxal? En absolut. Certament, serà difícil, si no hi intervé una campanya de màrketing abrumadora, que Del Color de la Leche obtingui un reconeixement immediat per la seva sola presència als taulells de novetats enmig de tanta parafernàlia mediàtica. Una autora desconeguda, Nell Leyshon, una portada quieta i silenciosa, una meravellosa invocació a la qüotidianeitat continguda d'un quadre de Hammershøi, i una editorial magnífica però no magnificada com Sexto Piso, són elements febles en la selvàtica lluita pel poder comercial literari enfront dels Grans Noms, de les atractives coloraines i del shining de les portades, i de la voracitat dels grans segells editorials. Tot i això, però, la història que se'ns explica i la manera de fer-ho, com el líquid que en la seva insistència acaba filtrant-se a través de la matèria sòlida, està cridada a traspassar totes les barreres.
    Anglaterra, 1830. Comunitat rural. Rols socials inamovibles. Amb aquest ingredients la tragèdia ja treu el cap. I, efectivament, tràgica és la història de Mary, una jove amb el cabell del color de la llet i coixa d'una cama (albina i esguerrada, no cal dir res més; les seves opcions a la vida porten la marca de l'infortuni), filla de família camperola nombrosa, en la que una patata i un nap dins la cassola configuren una delicatessen culinària, veurà com, per obra de l'atzar, se li ofereix la possibilitat de passar a formar part del servei domèstic del vicari, amb el que això suposa de comoditat i benestar respecte de la crua inclemència del conreu sacrificat i dels rèdits inexistents. El contrast entre la seva forma natural d'expressar-se, filla de la nul-la educació rebuda en l'ambient rústic en que ha crescut, i les convencions socials de l'entorn del vicari configuren un primer estadi d'acceptació, que va transformant la seva relació domèstica en una relació privilegiada. De mica en mica, la seva franquesa li va atorgant prerrogatives en el sí de la família. No sols desbanca tota la resta del servei en les preferències del vicari i la seva dona, sino que, a més, demostra interès en aprendre a llegir i escriure. Cada dia que passa, abandona una mica més la seva rusticitat sense perdre la sinceritat i la naturalitat i es converteix, més enllà de les tasques servils per les que havia estat contractada, en la mà dreta de la greument malalta dona del vicari, a la que entreté i consola com una dama de companyia i no com una criada. Aquesta progressiva emancipació de la servitud involuntària viurà un nou episodi amb la mort de la dona del vicari. Aquest serà el fet que desencadenarà la tragèdia a la que des d'un principi estava cridada la Mary.
    Del Color de la Leche descobreix una narradora de talla, hàbil en la narració d'una història senzilla i tendra, capaç de crear un personatge com la Mary, impagable en les seves contradiccions, forta i desvalguda alhora, de naturalesa ferèstega i indomable, producte del rebuig familiar i social, però àvida de viure la plenitud de la vida, siguin quines siguin les circumstàncies. La seva perdició serà allò que semblava havia de ser la seva salvació. La fugida del brusc i sòrdid entorn familiar, sense perspectiva de millora però segur en la seva estabilitat, per aterrar en un terreny refinat i més humà, aparentment més civilitzat i benestant, significarà el pas endavant que no és més que un pas cap l'abisme. Tot plegat serà la demostració, un cop més, de que les aparences enganyen.

    Esteve [3 d'octubre de 2013]

EL COLECCIONISTA de JOHN FOWLES

Fa pocs dies, Enrique Vila-Matas feia referència en un article periodístic als conceptes de novel-lista elefant i novel-lista tèrmit (veure El País de 10 de juliol de 2012), estímul suficient per permetre'm l'atreviment de seguir amb el símil animalístic en aquesta crònica . Quan el lector es llança a llegir una novel-la, espera trobar la idea que subjau al succés, és a dir, descobrir el principi bàsic que alimenta el relat, el pensament motor que impulsa l'esdeveniment que se'ns narra. En suma, la filosofia de l'autor més enllà de la progressió dels fets. A les males novel-les, el fet precedeix a la idea, de manera que fàcilment sospitem que l'autor va il-luminar una història sense més pretensió que la d'encadenar un fet darrere l'altre, això sí, tan amena i entretingudament com sigui possible, amb la intenció d'amenitzar la lectura, i davant la qual només la progressió narrativa ens permet entreveure un missatge superior, quan es dóna el cas. Aquestes serien les novel-les-llebre, en què la trama sempre va per davant, atiada a certa distància per la idea o, en el pitjor dels casos, sense cap idea en la seva persecució. D'altra banda estan les novel-les en les que la representació del món que habita en l'autor, les creences o principis que aquest atresora, en definitiva, la filosofia que abandera, està tan fermament establerta que funciona com un tòtem, assentada i ancorada com a centre al voltant del qual es mouen els fets i els personatges. Aquestes serien les novel-les-eixam, amb una massa central inequívocament establerta, a la qual se sumen o de la qual s'allunyen elements individuals sense modificar per això l'essència i l'entitat del grup.
    Això ve al cas de El Coleccionista, debut novel-lístic de John Fowles. La trama és simple: un tipus amb cert dèficit psicològic malgrat una aparença normal segresta i tanca en un soterrani a una jove estudiant d'art per la qual sent una atracció platònica. Vist l'argument, és comprensible que la crítica i el públic classifiquessin el llibre de Fowles com un thriller o com una novel-la d'intriga. Certament, així seria si es tractés d'una novel-la-llebre, en què l'interès pel resultat final fos l'ham del qual sentir-se presoner en el procés de lectura. Però El Coleccionista va molt més enllà. Fowles atresora una visió del món i de la societat que emergeix de cada paràgraf, un corpus irreductible al que anècdotes i personatges se sumen incondicionalment, i que transcendeix la resolució de la suposada intriga. No és debades que les posteriors novel-les de Fowles aprofundiran en els mateixos temes i inquietuds: la impossibilitat de comunicació entre diferents classes socials, sotmeses a una jerarquia derivada de les diferències educatives i culturals, el convencionalisme i la correcció com a tapadora social de profunds desequilibris psicològics, o la preocupació per l'ús del llenguatge com a veritable barrera de separació entre els individus. Per aquest motiu es pot concloure que El Coleccionista és una novel-la-eixam, que parteix d'una idea clara i definida de l'entramat social, que vertebra en un centre aglutinador les premisses filosòfiques i sociològiques de l'autor, i que se serveix dels esdeveniments, les situacions i els personatges com argamassa unificadora.
    Apta per a un públic àvid d'intriga, prohibida per a tothom qui no senti interès per les relacions humanes, perfecta per als que gaudeixen descobrint, siguin o no alienes a la seva pròpia, diferents percepcions del món en què vivim.

    Esteve [12 de juliol de 2012]

GÓTICO CARPINTERO de WILLIAM GADDIS

Fons: Parlem de la crisi. 1985. Una altra època, la mateixa crisi. Gaddis, ensumador de les debilitats humanes, sent l'olor d'una crisi econòmica i va a la caça dels responsables. Novel-la de pocs personatges, tots apareixen relacionats d'una manera o altra amb la crisi econòmica perquè cap pot erigir-se en capdavanter de l'honradesa, tots apareixen com a culpables o col-laboradors necessaris d'una pèrdua de valors que contribueix a l'enfonsament de la certesa econòmica. Un tipus, un vivales anomenat Paul, sense ofici ni benefici, escàs d'escrúpols i espavilat per la necessitat, munta un entramat financer la bandera del qual és un predicador farsant a qui es pretén encimbellar com a nou messies en la terra i del que es pretén extreure uns beneficis econòmics en forma de donacions i subvencions. Nouvingut com pocs, viu amb la seva dona en una casa llogada d'estil gòtic de fusteria ("tot dissenyat a partir de l'exterior, (...) primer la dibuixaven i després se les arreglaven perquè cabessin les habitacions"), i exigeix ​​d'ella submissió total als seus projectes, entre ells el d'arrencar una indemnització de les asseguradores obligant-la a periòdiques i humiliants revisions mèdiques que diagnostiquin una incapacitat per "complir" al matrimoni (?) derivada d'un accident. Un altre front obert: la reclamació d'una part de l'herència paterna que creu injustament birlada. La casa pertany a McCandless, un personatge del qual es comença sentint simpatia, culte, lector de llibres, atent i educat, geòleg a l'Àfrica i novel-lista ocasional, i que acaba produint aversió, de passat misteriós, insinuat com a espia i desestabilitzador de governs. Tots lliurats a una causa: manifassejar i aconseguir treure d'això un benefici econòmic. Herois de la bombolla econòmica en diverses comeses, hi ha qui posa l'aigua, hi ha qui posa el sabó i hi ha qui es limita a bufar. El resultat: la bombolla.
    Forma: Parlem de l'autisme. Una altra època, la mateixa incomunicació. Gótico Carpintero és una novel-la dialogada en la qual el que més es troba a faltar és el diàleg. Gaddis evita pràcticament les descripcions i construeix les situacions basant-se en un diàleg continu, un estira i arronsa fals perquè en absolut serveix perquè els personatges es comuniquin, un atropellament infinit, un balboteig etern en el qual es parla però no s'escolta, en el que l'argument es fa accessible a trossos, una frase d'aquí, una altra d'allà, que va fent intelegible poc a poc el moll de l'assumpte, i, sobretot, en el qual es manifesta una absoluta falta d'empatia entre els personatges, habitants d'un món propi al que li cau com anell al dit el terme "gòtic de fusteria": la façana de l'ésser humà amaga tortuositats inhabitables, l'aparent enteresa i maneres de l'individu s'esvaeixen quan es penetra a les habitacions de l'ànima. Un símbol: la descripció inicial d'uns nens jugant a beisbol amb un colom mort, un colom, representació universal de la pau i de l'amor, desmanegat a cops, ninot maltractat i apallissat per a gaudi d'uns éssers que no saben distingir entre el bé i el mal o, pitjor encara, que prefereixen el mal perquè d'aquest s'en pot extreure algun rèdit. El mateix McCandless, un tipus en aparença íntegre, se'ns acaba mostrant com un entabanador, un triler que amaga i mostra al seu gust, i del qual s'ha de desconfiar. Un altre símbol: el telèfon, sempre sonant, col-laborant a fer més fructíferes les comunicacions a distància en detriment de la comunicació personal, és a dir, la incomunicació.
    Gótico Carpintero és una novel-la difícil, de les que obliga el lector a esforçar-se, però que demostra amb escreix que per a què un missatge cali de debò només es necessiten dues coses: l'esforç del transmissor (en aquest cas un Gaddis immens) i l'esforç del receptor (en aquest cas un lector ansiós d'una lectura intel-ligent i gratificant).


    Esteve [17 febrer 2012]