Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pierre Michon. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pierre Michon. Mostrar tots els missatges

divendres, 19 d’agost del 2016

EL ORIGEN DEL MUNDO de PIERRE MICHON


Resultat d'imatges de origen mundo michon    Pierre Michon acostuma a ser un escriptor de distàncies curtes. Les seves novel-les solen ser de poca longitud però de molta amplada i innegable profunditat. Semblaria que això limita l'impacte dimensional de la seva obra, però res més lluny de la realitat. Novel-les, relats, en definitiva, tota la seva narrativa està construïda sobre una base tridimensional que no tenen moltes de les obres contemporànies. De la mateixa manera que la fotografia en 3D i les pel-lícules en 3D no són res sense unes aparatoses ulleres que dotin de relleu a la representació, el caràcter 3D de l'obra de Michon requereix d'un complement imprescindible: la màxima atenció del lector. I és que Michon és el rei absolut en les estadístiques pel que fa a la possessió de l'adjectiu. El seu domini és tal que sembla que jugui sense porteries, no cedeix a l'impuls efectista de l'argument impactant, dels personatges inimitables, de l'exposició-desenvolupament-conclusió (el 4-3-3 literari). En resum, no busca el gol. La seva prioritat és la del virtuosisme, la vistositat de cadascuna de les frases, cada jugada com un fi en si mateix, en la qual el resultat és la suma dels fragments i no només el sabor final que deixa l'última pàgina. S'imposa de manera aclaparadora per la seva mestria en el llenguatge i per la seva habilitat en la transformació d'experiències individuals en veritables models universals de característiques mítiques.
    El Origen del Mundo, traducció gens literal del francès La Grande Beune (referit a la zona per on transcorre el curs del riu Beune), tracta de la compulsiva atracció sexual que sent un jove professor per l'estanquera d'un poble de la França interior, prop de les coves de Lascaux. L'escenari no és intranscendent perquè tota la història es veu impregnada d'un primitivisme atàvic molt d'acord amb la mitologia que envoltava el comportament i els rituals dels nostres avantpassats prehistòrics. Així, la tasca del poble s'assembla a les grutes neolítiques, tant en la seva funció d'aixopluc com en la de punt de reunió per celebrar la victòria de l'home sobre els animals; el clima que plana sobre els habitants del lloc, pluja constant a manera de diluvi universal i fred inclement com restes d'una última glaciació, recorda la meteorologia de milers d'anys enrere; la mateixa estanquera, objecte del desig del protagonista, apareix com un tòtem, deessa venerada en la necessitat, dona violentada en la quotidianitat, peça de caça perseguida per alimentar el ritual sacrificial. Aquesta obsessió sexual contamina tota la novel-la de manera que el títol original francès, poc seductor per al lector espanyol, es converteix encertadament en El Origen del Mundo, voluntària o involuntàriament imitatiu del en el seu moment escandalós quadre de Courbet del mateix títol en què es mostra un primer pla del sexe femení (cal dir que no és un caprici del senyor Herralde, sino que ja en anglès s'havia optat també pel títol The Origin of the Wold).
    Michon és modern, s'allunya del tipus de narració clàssica, prima el llenguatge sobre la història, fuig dels tòpics i de les convencions, es resisteix a explicar la història de sempre de la manera de sempre i abjura de recórrer camins trillats. Però sí, Michon ens explica la història de sempre en el sentit que és una història universal, reconeixible en tots els països i cultures, en totes les èpoques i llocs i, sobretot, vigent des del principi dels temps. Quina millor manera d'explicar-la que amanir-la amb representacions pròpies de mites, iconografies i tipologies humanes tan antigues com l'home mateix. Benvinguts a l'univers de Michon, benvinguts a un Michon universal. 
                                                                                                                                                                                                                          
    Esteve [17 de Gener de 2012]

dimecres, 17 d’agost del 2016

B-17G de PIERRE BERGOUNIOUX

Fins a dia d'ahir, Pierre Bergounioux tenia signats i publicats 62 llibres a França. Fins a dia d'abans d'ahir, no se n'havia traduït cap a Espanya. ¿Explicació? Ni una. D'acord, seria raonable aquest oblit si es tractés d'un autor l'escriptura del qual pequés de localista, les preocupacions del qual només tinguessin al públic francès com a receptor qualificat o si encara no hagués nascut el traductor capaç d'abocar les seves narracions al català o al castellà. La primera hipòtesi es respon dient que els seus temes, lluny de mirar-se al melic francès, són universals. La segona hipòtesi és rebutjable si atenem al fet que, tot i que a Espanya es llegeix poc i dolent (una cosa, la diuen les enquestes, l'altra, les llistes de més venuts), altres autors de la seva mateixa estirp també francesos com Pierre Michon o Pascal Quignard estan sent regularment traduïts. La tercera hipòtesi s'ensorra si tenim en compte l'excel-lent planter de traductors del francès que ja fa temps ens acosten la literatura del veí del nord. ¿Conclusió? Aquest buit només pot atribuir-se a la falta d'atenció de les grans editorials, esclaves del compte de beneficis. Perquè una cosa ha de quedar clara: Bergounioux no és autor de "pilotassos".
    Tres petites editorials s'han llançat recentment a la caça del Bergounioux perdut. Minúscula, més descobridora d'autors ocults que Pasteur de bacteris, ha tret a la llum en català i castellà Una habitació a Holanda; Dias Contados, a aquest pas en absolut mereixedora de fer honor al seu nom, ha publicat La huella, i, en fi, Alfabia, que ja comença a recollir els seus fruits amb el Premi Llibreter atorgat a Sukkwan Island de David Vann, acaba de desterrar de l'oblit B-17G, el llibre que ara ens ocupa. Autor impronunciable, títol anticomercial (més propi d'un certificat de seguretat en el treball), 53 pàgines escasses de novel-la, on és la gràcia?
    A la manera de Sebald o del ja esmentat Michon, Bergounioux part d'un detall minúscul per especular sobre l'univers que l'envolta, en aquest cas, de la imatge borrosa i entrevista d'un bombarder nord-americà (el B-17G del títol) procedent d'una filmació cinematogràfica de la Segona Guerra Mundial per, actuant per transposició, com qui punxa un punt amb el compàs només per tot seguit estendre la seva àrea d'influència amb el traç d'un cercle que l'envolta, edificar un artifici de suposicions i possibilitats. Qui eren els que el pilotaven? D'on provenien i per què eren allà? Quines eren les seves inquietuds? A cada pregunta respon Bergounioux amb una narrativa en què cada paraula significa el que cal i on cada silenci val el que mereix. Res, cap nom, és elegit a l'atzar (imprescindible llegir el magnífic postfaci de Pierre Michon, aigua clara per entendre el procés narratiu de Bergounioux). Però, no content amb traçar el retrat d'aquests joves americans imberbes que van arribar a Europa per combatre l'experimentada aviació alemanya, B-17G es permet parlar de Faulkner, Hemingway o Saint-Exupéry fent gala de mestratge combinatiu de ficció historiada i d'història ficcionalitzada. I tot en 53 pàgines.
    De ben segur, seguiré llegint Bergounioux, encara que no crec que torni a escriure sobre ell, entre d'altres raons perquè he escrit el seu nom set vegades i he hagut de corregir-me en totes.

 Esteve [28 juny 2011]