Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Enrique Vila-Matas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Enrique Vila-Matas. Mostrar tots els missatges

dissabte, 20 d’agost del 2016

AIRE DE DYLAN de ENRIQUE VILA-MATAS

Aquesta crítica semblarà el que no és. Perquè tindrà una part negativa i una altra de positiva, i la negativa ocuparà més espai i serà més llampant que la positiva. I ja se sap: una taca sobre les estovalles crida molt més l'atenció que la immensa blancor que l'envolta.
    Vila-Matas és un tipus amb estil. Reconeixible, virtuós, identificable immediatament, costa resistir-se a la seva narrativa, ja que des del principi atrapa l'atenció del lector i, especialista en la volta de rosca, redobla l'interès amb històries dins d'històries, com si d'una matrioska russa es tractés, una mica a la manera "austeriana", però amb un pedigree propi i intransferible. Aire de Dylan creix com un globus, les seves primeres 150 pàgines són immenses en l'art d'omplir el buit i, així com l'aire fa créixer el recipient, el relat engrandeix la pàgina en blanc. Però el globus viu sotmès al seu destí: o explota o es desinfla. I a les novel-les de Vila-Matas els acaba passant una mica el mateix.
    Repeteixo: les primeres 150 pàgines són immenses i, alhora, són un rotund fracàs. Però el rotund fracàs més reeixit al que es pugui aspirar, perquè Vila-Matas, volent documentar els fracassos més estrepitosos de la història, proposant reproduir una conferència sobre el fracàs, que de tan fracassada provoqui la fugida de tot l'auditori, acaba fracassant estrepitosament perquè no fa més que augmentar l'interès pel desenvolupament de la història. En resum, el fracàs es tradueix en l'èxit més audaç. Ple de referències explícites (a Hamlet, al cinema clàssic de Hollywood, a Scott Fitzgerald), d'altres més vetllades (Joe Gould i el seu secret, Marienbad i el seu estiu, Chateaubriand i les seves memòries), Aire de Dylan acaba patint allò de que en el pecat està la penitència. Perquè amb tanta autoreferencialitat, amb tanta clucada d'ull intertextual, aconsegueix el màxim, una intensitat que funciona a la manera de suborn. El lector ha estat complimentat de tal manera que es lliura incondicionalment. Però els suborns acostumen a comportar alguna malifeta i, en aquest cas, la malifeta de Vila-Matas és la del que ofereix molt per acabar donant poc. Perquè quan s'abandona el món de les anècdotes per penetrar en el món de les idees hom pateix una petita decepció. No és que Vila-Matas no tingui destresa i profunditat per exposar les seves teories (l'eterna querella entre antics i moderns, la creixent accídia física i intel-lectual, a l'estil "oblomovista", de les noves generacions, el conflicte entre apropiació i autenticitat), sinó que allò que és accidental acaba per desvirtuar allò que hauria de ser essencial. L'anecdòtic adquireix la força de principi motor que fa caminar a tota màquina la novel-la fins que la inèrcia adquirida s'afebleix quan les idees fonamentals, alimentades pel combustible de la cita i la menció, s'han de defensar per si soles. Aquí Aire de Dylan perd aire (valgui el joc de paraules), es debilita, i el globus es desinfla, i tot per una sola raó: perquè el carburant inicial, de combustió ràpida i explosiva, dóna pas a un carburant d'efecte menor. Només a aquest desequilibri pot atribuir-se la sensació que a la novel-la li sobren pàgines i no idees, que li falta esprint i no potència.
    Dit això, un advertiment: en la vida es cometen errors per acció i per omissió. No llegir a Vila-Matas és, per descomptat, un dels majors errors per omissió que hom pot cometre. Llegir-lo, per contra, mai és un error.

    Esteve [24 de Març de 2012]

divendres, 19 d’agost del 2016

STONER de JOHN WILLIAMS

Aquesta serà una oda a la recomanació. Un llibre pot ser recomanat de diverses maneres i unes poden donar lloc a resultats decebedors i altres poden resultar agradables sorpreses o fins i tot magnífics descobriments. La recomanació d'un amic només es pot tenir en compte si estem segurs que els seus gustos literaris coincideixen plenament amb els nostres perquè l'amistat per si sola, amb el de bona fe i de millors intencions que comporta, no és res si no va acompanyada d'una afinitat estètica. La recomanació d'un enemic és, per contra, d'allò més segura, perquè en aquest cas ens aclareix l'horitzó i sabem el que no cal llegir (que a hores d'ara, amb la magnitud que ha assolit la producció editorial, no és mala cosa). La recomanació del llibreter és, com a mínim, professional. Coneix el producte i la seva perícia s'ha de centrar en resoldre l'equació entre gustos del client i oferta del mercat. Finalment, la recomanació de la crítica, expressada a través de revistes, suplements culturals o espais literaris audiovisuals, s'ha de sotmetre a escrutini en funció del medi i el crític mitjançant els quals ens arriba la recomanació. Els interessos econòmics i ideològics que dominen els mitjans de comunicació transmeten sovint opinions poc fiables i clarament òrfenes de la necessària independència. Però quan dos mitjans tan antagònics com ABC i El País es posen en mans de Rodrigo Fresán i Enrique Vila-Matas, dos excel.lents escriptors i magnífics crítics, per elogiar una obra com Stoner de John Williams, amagada en el fons de l'allau editorial dels grans grups, publicada per una petita editorial, gens publicitada i pitjor dissenyada, amb una portada que convida a sortir corrent, és que podem llançar-nos-hi de cap sense dubtar-ho (sempre, és clar, que un se senti afí a Fresán i Vila-Matas, és a dir, a la bona literatura).
    Extraordinària i impecable. Es podrien esgotar els sinònims per intentar comunicar l'excel.lència de Stoner, però en aquest cas traspassaria els límits d'una crítica per entrar en el terreny de la hipèrbole. Siguem mesurats i diguem només que Stoner és una de les millors i més equilibrades obres de la literatura nord-americana moderna, a l'alçada del millor Cheever o del també recentment descobert Richard Yates. Publicada el 1970, Stoner és el nom d'un professor universitari, de qui se'ns explica la seva vida des del seu naixement en una granja agrícola de Missouri fins  la seva mort als 65 anys al campus de la Universitat de Columbia, en el mateix Missouri. Que poc apassionant, dirà algú, un tipus que es dedica a ensenyar i que viu i mor sense moure's de lloc. En efecte, Stoner és un tipus d'allò més comú, senzill, honrat, responsable, apassionat del seu treball, que intenta ser feliç i equivoca els camins per arribar a ser-ho. Víctima d'un matrimoni fallit, de perverses maquinacions encoratjades per la malvolença dels seus col.legues, i de la seva pròpia incompetència per créixer o simplement per sortir de la línia recta, William Stoner intentarà durant tota la seva existència submergir-se en la vida, com si aquesta fos un element líquid que cal traspassar, que ens aïlla del nostre jo i que, per aquesta mateixa diferència de densitat, ens limita la capacitat sensorial. La vida interior de Stoner és la veritable encarnació del jo, és el seu autèntic element, on veritablement es manifesta la seva plenitud emocional, mentre que la vida exterior, allà on veu els seus propis actes com si els estigués executant un altre, és un vidre opac que permet un albiri de la realitat però no la seva plena aprehensió. En cert moment de la novel.la, el narrador ens diu que hem estat educats per acceptar que la vida mental i la vida dels sentits són oposats irreconciliables, que la presència d'una exclou l'altra, però Stoner es nega a admetre-ho i, en un moment de màxima felicitat en la seva vida, considera que una no fa més que intensificar a l'altra. Aquesta petita rebel.lia acabarà en fracàs i Stoner, fent honor al seu cognom, afrontarà l'última part de la seva existència amb resignació pètria. La prosa que John Williams utilitza per descriure'ns aquest periple vital s'assembla a la música de Bach, escoltes els primers compassos i intueixes com continuarà la peça, però aquesta mena de matemàtica musical, amb el seu component de previsibilitat, no impedeix apreciar la seva bellesa ni sorprendre de tant en tant amb una variació inesperada i, en tot cas, ofereix un exquisit exemple de perfecció estructural.
    El que deia: extraordinària i impecable. I també inexplicable que aquesta novel.la de John Williams hagi estat dormint el son dels justos. L'única cosa que entela la immensa alegria d'aquest descobriment és saber que no ha estat un mateix l'artífex de la troballa. Però com és de ben nascut ser agraït, només queda dir: Rodrigo Fresán, Enrique Vila-Matas, moltes gràcies.

    Esteve [1 novembre 2011]