Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Quaderns Crema. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Quaderns Crema. Mostrar tots els missatges

dissabte, 20 d’agost del 2016

CIUTAT OBERTA de TEJU COLE

 No hi ha millor aliat per al so que el silenci. Un no és res sense l'altre. Tal descobriment ha servit de base a l'art musical des de les primeres manifestacions fins als nostres dies, amb experiments tan extrems com els del compositor John Cage i la seva peça 4'33", en la qual una orquestra i el seu públic es reuneixen en un auditori durant quatre minuts i trenta-tres segons sense que els músics toquin una sola nota i en la qual, però, cada interpretació difereix de les anteriors, ja que la tos, els cruixits de les butaques, o el simple murmuri del frec de la roba fa que no hi hagi dos concerts iguals. Si la troballa de Cage ja demostrava que el silenci absolut és impossible en música (només pot obtenir-se per mitjans artificials a l'interior d'una cambra anecoica, i fins i tot aquí s'identifiquen un so greu i un altre d'agut, provinents del sistema nerviós i la circulació de la sang de qui està en el seu interior), què dir en literatura, on únicament es pot obtenir amb la pàgina en blanc i, ja se sap, on no hi ha text no hi ha literatura.
    Encara admetent la impossibilitat del silenci des del punt de vista de la rigidesa científica, els nostres paràmetres de funcionament quotidià ens obliguen a acceptar l'existència d'alguna cosa oposada al so en la nostra percepció dels mecanismes musicals. Si això és evident en la música, no ho és tant en la literatura. Tot això ve al cas de Ciutat Oberta, la primera novel-la de Teju Cole, nord-americà d'origen nigerià, guanyadora del prestigiós Premi Pen / Hemingway. Doncs bé, Ciutat Oberta és una novel-la on el silenci és tan present com el so. El protagonista ens convida a passejar amb ell per Nova York o per Brussel-les, poc importa per on, perquè el tipus d'observació que es deriva d'aquests recorreguts aleatoris no té pretensions monumentals, no atén a criteris turístics, no necessita de joies arquitectòniques, fites culturals o urbanismes espectaculars, sinó que sorgeix de l'atenció al detall insignificant, a la minúcia irrellevant, a l'atenció passatgera captada per sons i imatges que, per ignorats, la nostra vida atrafegada ha convertit en silencis i boires. Aquella esquerda en el pont, aquella remor de l'onatge, aquella esgarrifança que neix del fred contacte amb el capvespre, serveixen per Teju Cole de silencis inadvertits, contrapunts per reflexionar sobre el món, tant sobre la Història en majúscules com sobre si mateix. Aquesta no deixa de ser una novel-la d'idees, però aquestes arriben a la seva magnitud per contrast amb aquests moments de rodamón, de la mateixa manera que el so afirma la seva identitat per contrast amb el silenci. Novel-la intel-lectual, però res a veure amb l'habitual visió autocomplaent dels escriptors nord-americans, més pendents del seu melic que d'una mirada centrífuga, sinó hereva fifty-fifty de la millor tradició europea i del compromís anticolonial. I això sense demèrit d'un profund coneixement de la història local i de la geografia novaiorquesa. Així, temes com el racisme, l'orientalisme o el xoc de civilitzacions són tractats des d'una perspectiva dialogant, gens demagògica i en absolut excloent, però no com ho faria el pusil-lànime que eludeix prendre partit i prefereix nedar entre dues aigües, sinó com el mediador atent a la possibilitat d'arribar a un punt de trobada.
    Ciutat Oberta és una novel-la extraordinària, imprescindible com ho són les novel-les de W.G. Sebald, amb qui no debades la majoria de la crítica ha comparat a Teju Cole, una veu diferent a gran part de la narrativa actual. A diferència d'aquesta, en la qual no passa res i no es diu res, a Ciutat Oberta no passa res, però es diu molt. Si aquella és silenci (o encara pitjor, soroll), aquesta és música celestial.

   Esteve [16 de setembre 2012]

LA LLEBRE AMB ULLS D'AMBRE de EDMUND DE WAAL

Una biografia familiar pot arribar a ser una llauna de primera. Ens tempta la curiositat conèixer les interioritats de les diferents generacions, les grandeses o misèries dels seus integrants i com es vencen les adversitats o s'assoleixen els èxits. Però per gaudir d'una bona biografia familiar es requereix alguna cosa més que elaborar un complex arbre genealògic. Cal un bon material original, és a dir, una família de la que realment es pugui explicar alguna cosa que la distingeixi de les altres, una participació important en els successos històrics que l'envolten i, per descomptat, last but not least, un cert ofici narratiu de l'autor per donar-nos-ho a conèixer. Hi ha hagut bones biografies d'aquest tipus: els Rotschild, els Kennedy, els Wittgenstein, encara que totes narrades des de l'exterior, per autors excel-lentment documentats però aliens al sentiment de pertinença que atresora Edmund de Waal.
    Edmund de Waal és descendent, encara que el seu nom no ho indiqui, de la família Ephrussi, dinastia de banquers que al seu moment van arribar a dominar les finances europees i es van fer amb la flor i nata de l'alta burgesia continental. Els netsuke són escultures en miniatura d'origen japonès representant petites escenes de la vida quotidiana, l'existència de les quals es remunta al segle XVI. Pot semblar que aquest paràgraf s'hagi colat de manera accidental, però no és així. Els esmentats netsuke serviran durant tot el llibre de fil conductor de la narració, ja que la història de la família comença amb la seva adquisició progressiva a finals del segle XIX fins a configurar una estimable col-lecció i acaba amb la seva recuperació després de la Segona Guerra Mundial. El viatge dels netsuke pel París de finals del XIX, per la Viena de la primera meitat del segle XX i pel Tòquio de finals del mateix segle serveix de referència per retratar l'antisemitisme del cas Dreyfuss, l'ascens del nazisme i l'annexió d'Àustria o les conseqüències de la derrota atòmica al Japó imperial. Certament, els netsuke actuen com un guia turístic-cultural de l'esdevenir d'Europa, però també atorguen valor, com per osmosi, als petits detalls, en un exercici en el qual s'obliga a atendre la minúcia amb la mateixa intensitat amb què hom s'aclapara davant els grans fets. Això permet transitar per la història europea d'una manera ambivalent, amb una doble perspectiva, tant microscòpica com telescòpica, atenent al mateix temps a aquella màxima de que "el petit és bonic" i a la visió global que determina que a la història se la pugui anomenar Història. Tots els Renoir, els Degas o els Manet propietat de la família desapareixen en paral-lel a la desaparició de la seva fortuna (com a prototip del jueu europeu, els Ephrussi van passar de l'enriquiment il-limitat fins a mitjans del segle XX a la ruïna absoluta com a conseqüència de l'expropiació de seus béns a causa de les lleis de Nuremberg), però els netsuke romanen en l'inventari familiar perquè fàcilment poden passar de mà en mà, ocultar-se a l'ambició aliena, sobreviure a la destrucció i esquivar les amenaces externes, un elogi a la resistència que pot trasplantar-se als valors i la dignitat dels Ephrussi.
    Però si bé és cert que el material de partida és suculent, en tant que els Ephrussi atresoren una història digna de les millors sagues, que la seva implicació en la història europea més recent va molt més enllà d'una participació secundària, i que el seu ascens i caiguda es converteix en model de l'esdevenir de moltes de les més destacades famílies d'origen jueu, també ho és que Edmund de Waal, encara que amb un entusiasme molt benintencionat i una sensibilitat nascuda de la proximitat consanguínia, no és un narrador d'ofici i això provoca que l'interès decaigui per moments i la tensió pateixi de manca de rigor literari. Un interessant arxiu, un feble document.


    Esteve [30 de maig de 2012]

UN HOME INVISIBLE de RALPH ELLISON

 Hi ha novel-les que són autèntics tractats de sociologia. Més enllà d'un argument compromès o uns personatges abanderats de determinats valors, enfoquen el seu desenvolupament com si es tractés d'una reivindicació per canviar l'statu quo del moment en què apareixen. Si el segle XX ha conegut alguna novel-la amb aquest impuls revolucionari, una novel-la que hagi transmès el seu missatge com un crit que alhora diu Socors! i Prou!, amb l'ímpetu de la protesta que sorgeix des de les mateixes entranyes, aquesta novel-la és, sens dubte, Un home invisible de Ralph Ellison.
    Un home invisible transcendeix el seu títol i es transfigura en un concepte definitori de la situació de l'home negre als EUA de mitjans del segle XX. El negre americà dels anys 40 i 50, abans de la conquesta dels drets civils i del progressiu reconeixement de la seva igualtat respecte a l'home blanc, era vist així, com un home invisible. Veure un home invisible pot semblar un contrasentit, però el significat de la frase abriga la idea que la veritable percepció de l'existència dels negres, l'única possibilitat de reconeixement i respecte per part dels blancs, passava per no alçar la veu i seguir patint la submissió diària sense mostrar ni una mica de rebel-lia. El negre silenciós, respectuós amb la jerarquia imposada pels blancs, alliberat de l'opressió de l'esclavitud però còmplice d'un nou estat de servilisme, era el negre bo, el que seria tractat amb respecte i educació sempre que admetés explícitament o tàcita ( tant és, els dos camins serveixen al mateix fi) la conveniència en l'acceptació de l'estat real de les coses, sempre que tingués clar el who is who en la relació de poder, sempre que el negre s'adonés que estava jugant en una altra lliga, que es podia arribar als estrats superiors de l'escala social, però que en aquest cas el punt de referència no serien els blancs, sinó el món negre, un món a part que existeix per la magnanimitat i la benevolència del món blanc. El blanc pot crear universitats per a negres i nomenar respectables ciutadans negres perquè les dirigeixin, pot crear empreses que depenguin per prosperar de l'habilitat d'un negre confinat en departaments subterranis. Pero això són concessions, són prebendes atorgades generosament des de la superioritat , com el senyor feudal feia amb el vassall, o com l'amo fa amb el criat. Vassalls, criats, negres, tots ells, amb la saviesa de la supervivència i amb la por a la represàlia, saben com han de comportar-se, complint les instruccions, agraint els compliments i passant desapercebuts. ¿Desapercebut? Vaja, sembla que estem ja prop de la invisibilitat.
    En fi, Ralph Ellison diu no a tot això i aixeca la veu per fer-se visible. El seu clam i el de tots aquells que es van unir a ell en tots els àmbits socials i culturals i, en el cas que ens ocupa, literaris (Richard Wright, James Baldwin o Ishmael Reed, entre d'altres), va permetre revertir en alguna cosa la situació i donar la possibilitat d'arribar a veure, sí, a veure, a un ciutadà negre, no només com a ciutadà de ple dret, sinó com a President dels Estats Units d'Amèrica. Potser per les seves implicacions aquesta sí sigui la gran novel-la americana.

    Esteve [2 de Maig de 2012]