Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Edicions de 1984. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Edicions de 1984. Mostrar tots els missatges

dilluns, 17 d’octubre del 2016

LA SETENA FUNCIÓ DEL LLENGUATGE de LAURENT BINET/ LA SÉPTIMA FUNCIÓN DEL LENGUAJE de LAURENT BINET

    Quina llàstima! La Setena Funció del Llenguatge de Laurent Binet és una novel·la exemplar sense cap mena de dubte. Exemplar perquè ocuparia un lloc destacat si un dia es fes una classificació de novel·les en que l'autor desaprofita de forma clamorosa els mitjans que té al seu abast. Poques vegades un escriptor que ha demostrat un estat de forma sublim en la seva anterior novel·la, com va ser el cas de Laurent Binet en l'aclamada Hhhh, un prodigi de ritme narratiu en que s'equilibraven de manera magistral el coneixement d'un episodi històric amb l'habilitat per plasmar-lo en clau novel·lesca, ha ensopegat sense atenuants en la seva següent novel·la per un excés d'ambició desmesurada com és el cas que ens ocupa. Potser es podria esmentar un paral·lelisme amb El Pèndol de Foucault d'Umberto Eco, un desgavell que vessava coneixements per tots cantons i que, malgrat aquest potencial, es convertia en una extravagància incomprensible i supèrflua. Demostració ambdós casos de que, com el cor i la raó, la novel·la té uns motius que l'ntel·lectualisme no entén.
    I això que el punt de partida és d'allò més engrescador. Roland Barthes, un dels semiòlegs més importants del segle XX, va morir atropellat a Paris tot just quan sortia d'un dinar amb el candidat a la presidència de la República Francesa, François Miterrand. Aquest fet històric serveix a Binet per desplegar tot l'arsenal de French Theory, és a dir, de teories postestructuralistes, de deconstrucció, de Derrida, de Foucault, de Kristeva, de Sollers i demés animals filosòfics francesos que van donar un tomb a la filosofia, escindint-la en dos grups antagònics, analítics i continentals. Suposadament, Barthes estava en possessió de la setena funció del llenguatge, una funció que havia esbossat el lingüista Roman Jakobson i que, pretesament, serviria per dominar l'art de l'argumentació i la retòrica i permetria un polític derrotar els seus adversaris en qualsevol debat. El complot està servit en forma de conspiració i Binet afina la ploma per apuntar cap a la novel·la de gènere, cap el polar, el policíac d'arrel francesa, amb dos herois: el comissari Bayard, assignat al cas, i Simon Herzog, un professor universitari que coneix els entrellats de la semiologia. I a partir d'aquí, le deluge, que diuen els francesos. Perquè tot plegat és un despropòsit que porta el lector a fer-s'hi mal. Un farciment innecessari de citacions filosòfiques, on els personatges parlen com si estiguessin recitant una tesi doctoral, on els estereotips arriben a ofendre la ignorància del lector (no la intel·ligència, perquè per ofendre aquesta caldria que Binet fes un esforç per fer-se entendre). Foucault parlant de biopoder mentre deixa que li mamin uns proxenetes, Kristeva com agent estrangera sotmesa a la loqualicitat  i les barrabassades de Philip Sollers, Derrida i Searle enfrontats com dos púgils de barriada, lògies ocultes, sacrificis rituals, dos agents búlgars que inevitablement recorden els Dupont de Tintín, i una astracanada final amb màfia napolitana per acabar-ho d'amanir.  Vaja, que acabes no tenint més remei que petar-te de riure per impotència. I jo diria que això no és bo ni desitjable. Sorprèn que Binet no s'hagi adonat del mal que li fa tot plegat a la novel·la, a no ser que hagi practicat allò de l'escriptura automàtica i ni s'hagi molestat en revisar el text un cop li van passar els efectes dels psicotròpics. En definitiva, que qui vulgui saber alguna cosa sobre French Theory, que furgui a la secció de filosofia, que qui vulgui una novel·la policíaca, que remeni a la secció de novel·la negra, que qui vulgui una novel·la intel·lectual, que llegeixi Proust, Joyce o Mann. La Setena Funció del Llenguatge de Laurent Binet només pot endreçar-se a la secció de boutades, de despropòsits. I és tan estranya la seva naturalesa, que potser fins i tot pot arribar a inaugurar un gènere literari: el de l'esperpent intel·lectual.

La Setena Funció del Llenguatge, de Laurent Binet. Traducció de Josep Alemany. Edicions 1984, 476 pàgines,  21 €.
La Séptima Función del Lenguaje, de Laurent Binet. Traducción de Adolfo García Ortega. Editorial Seix Barral, 448 pàginas. 21 €.

divendres, 19 d’agost del 2016

HHhH de LAURENT BINET


Amb el difícil que és avui en dia mostrar-se original i revolucionari, aquest Laurent Binet, en la que és la seva primera novel.la, ho aconsegueix des del títol mateix. Es requereix cert atreviment per plantificar un títol com aquest, HHhH, que si es cita en veu alta, amb tot el joc de hacs aspirades, pot provocar un col.lapse respiratori i, si es desglossa com "hac, hac, hac minúscula, hac" , revela un estat avançat de tartamudesa. Vaja, que el que s'aconsegueix en exclusivitat, es perd en comunicabilitat. HHhH procedeix de la frase "Himmlers Hirn heißt Heydrich", que en clar i català vindria a significar "el cervell de Himmler es diu Heydrich". El sol esment d'aquests dos noms ja n'hi ha prou per situar-nos en l'època i l'escenari: Heydrich, el "carnisser de Praga", i l'atemptat que va patir el 1942, orquestrat per la Resistència txeca, són els pilars sobre els quals s'assenta la narració d'aquesta novel.la històrica, o d'aquesta novel.la documental, o d'aquest llibre d'història , o d'aquest ...

    Difícil encasellar HHhH en un gènere determinat. Binet es desmarca de la novel.la històrica pel que fa a la renúncia a les convencions del gènere, evitant (o penedint-se, quan cedeix a la temptació) posar frases imaginàries en boca dels personatges, rebutjant la manipulació dels fets o la seva invenció quan es creu necessària per dotar de ritme narratiu a la història, rebutjant les trames paral.leles que eviten que el lector acabi avorrint la trama principal i, en fi, no cedint a la temptació de sotmetre la documentació històrica als interessos de la narració. Binet tampoc escriu un llibre d'història. Per a això, s'hauria d'haver prescindit d'un narrador parcial, hagués hagut de documentar seriosament les seves fonts i acarar-les, hagués hagut de renunciar a alguna que altra llicència narrativa o, simplement, hagués volgut mostrar un rigor històric del que pateix tot el relat. Binet és un narrador interessat en un esdeveniment històric, l'atemptat contra Heydrich i, per extensió, la política d'expansió del Tercer Reich a Txecoslovàquia i el naixement de la "Solució Final", però no més que un narrador aficionat. A cada moment ens revela els seus dubtes pel que fa a la informació i pel que fa al mètode per exposar-la. Tot el que va esbrinant, les fonts a les que té accés, no són més que detalls que en qualsevol moment poden quedar en entredit. No sabem bé si el cotxe en què viatjava Heydrich en el moment de l'atemptat era negre o verd fosc, si la bomba era d'un tipus enverinat o no, però això no importa perquè els detalls, tan importants per a la credibilitat d'una narració de tipus històric, són irrellevants per a un narrador que, conscient de la seva imperícia, va construint la història pas a pas, donant un pas cap endavant i dos cap enrere si cal, per així destacar allò veritablement substancial de la Història. En lloc de reunir tota la documentació relativa a l'atemptat, els seus precedents i els seus conseqüents, i construir després la novel.la encaixant les peces, Binet ens presenta una mena de work in progress, d'obra en construcció, en què tot està subjecte a confirmació, en la qual el que és superficial acaba enfonsant-se per treure a flotació allò absolutament essencial, els fets contrastats i, sobretot, l'homenatge als que van patir per fer-los possibles.
    HHhH és una cosa excel.lent i que, per una vegada, "una cosa" no soni a quelcom pejorativament insuls. El fet de no saber distingir entre un robí i una maragda no impedeix reconèixer la seva bellesa ni adonar-se que un està en presència d'una joia autèntica.

    Esteve [26 de setembre de 2011]