NEMESI de PHILIP ROTH

Philip Roth té 78 anys. Aquest és un fet que no hauria de ser rellevant per si sol en el món de la literatura o en el de les arts en general, i sí en el de l'atletisme o les carreres de F1. Però és evident que en la senectut no s'escriu igual que a la joventut o en la maduresa, mal que els pesi a tots els fanàtics dels manuals d'autoajuda i superació. Com assenyala Edward W. Said en el seu treball inconclús Sobre el Estilo Tardío (Editorial Debate, 2009), hi ha dos tipus d'expressió d'allò tardà com a factor d'estil: una, tempestuosa, revolucionària i anacrònica, en la qual l'artista "tot i ser amo absolut del seu medi, abandona la comunicació amb l'ordre social establert del qual forma part i aconsegueix una relació contradictòria i alienada amb ell "(que és de la que s'ocupa principalment); l'altra, aquella que implica una tensió serena i harmoniosa. 

    Nèmesi forma part d'aquest segon tipus. Ja en les seves darreres obres es deixava entreveure aquest to assossegat, parsimoniós i pacífic de narració, aliè per complet a la virulència i agressivitat de les seves primerenques i intermèdies obres. Si Indignació aconseguia elevar a nivells de mestratge aquest caràcter més reflexiu i La humiliació va fracassar del tot per un excés d'autocomplaença, Nèmesi ens permet sens dubte tornar al millor Roth. Per descomptat, no estem davant res trencador o revolucionari, res que ens faci bullir la sang o ens enervi pel seu extremisme. Més aviat al contrari, Roth ens parla com ho faria un avi en una reunió familiar al voltant del foc de la llar, explicant-nos una història a la manera en què ho fan els grans, amb la seva fluïdesa pausada, les seves repeticions, els seus petits excursos controlats o la seva carrincloneria narrativa, no exempta de sornegueria. Certament, aquest to ens portaria a pensar que el narrador de Nèmesi és un altre del que finalment descobrim que és (de fet, hem arribat a creure que el narrador és el propi Roth fins que un petit indici i el capítol final ens fan percebre l'error ) i aquesta és potser la decisió més discutible pel que fa a homogeneïtat total de l'obra. 

    La història de l'epidèmia de poliomielitis que va assolar bona part dels Estats Units en 1944, la Segona Guerra Mundial com a teló de fons o el retrat de la comunitat jueva de Newark no són més que les excuses necessàries (i moltes vegades recurrents, com en el cas de l'ambient kosher en què es mou el protagonista) per plantejar la qüestióAlfred Eisenstaedt que turmenta als personatges de Roth en aquesta etapa final: com saber si les nostres decisions són encertades? quin és el camí correcte per on guiar la nostra vida? de què arribarem a penedir-nos quan tinguem edat de mirar enrere? Del que sí podem estar segurs és de que mai lamentarem haver llegit Némesi.
  
Esteve [26 de Març de 2011]                                                                
                                                                                                                               

BREU HISTÒRIA DEL MÓN de ERNST H. GOMBRICH

És un llibre adreçat als més joves, encara que és molt recomanable per a tot el lector que li agradi la història.

Es tracta d'una epístola-diàleg (relat destinat a la seva filla) i tota la narració comença amb un "hi havia una vegada" i continua amb aquest to tan accessible que fa que ens ofereixi uns moments de lectura molt agradables.

Així doncs, Gombrich ens relata com en una llarga carta la història de la humanitat, des de la prehistòria fins a l'actualitat, sense faltar la crítica social, la reflexió moral ni la seva particular visió positiva dels canvis històrics.

En resum, parlem d'una obra moderníssima i encara que escrita en 1930 i ampliada posteriorment, té plena vigència i amb una perspectiva àmplia i profunda. L'autor amb una gran sensibilitat pròpia d'un gran escriptor va aconseguir escriure aquest llibre d'història que es llegeix com una novel.la.

Joaquim

BARRA SINIESTRA de VLADIMIR NABOKOV

Afirmació: Nabokov era un estilista. Dilucidar si en les seves obres prevalia l'aspecte estètic sobre l'ètic no és una tasca fàcil perquè tots dos aspectes apareixen de la mà. La paradoxa: la seva obra més popular i polèmica (Lolita) és coneguda per plantejar un dilema ètic -la relació sexual entre un home madur i una menor-, mentre que en la major part de les seves novel-les l'exercici estètic minimitza el plantejament moral i el enfosqueix deixant-lo en un segon pla.

    Barra Siniestra és la primera novel-la del Nabokov "nord-americà". Exiliat de Rússia després de la Revolució i havent vagat per Europa, Nabokov s'estableix als Estats Units i escriu el 1947 una novel-la en la qual, què curiós, un professor universitari (coincidència) es veu assetjat per un Estat totalitari i repressor (coincidència) i ha de decidir entre la delació i la submissió al nou poder o l'arriscada defensa de les seves conviccions (coincidència).Diguem que el plantejament no va ser molt original en un moment en què Arthur Koestler havia publicat El Zero i l'Infinit (1940) i Orwell estava preparant 1984 (1949), amb els antecedents d'Un Món Feliç de Huxley i Nosaltres de Zamiatin previs a la II Guerra Mundial. El tractament del problema moral, a més, és pueril i poc afortunat, de manera que la importància de la novel-la no pot derivar de cap manera del seu valor ideològic. Però concloure que el seu valor és nul seria tan neci com afirmar que la bellesa d'un quadre resideix en el tema triat més que en la tècnica o el color de les seves pinzellades. Per descomptat que aquest hàndicap treu mèrit al conjunt de l'obra, però Nabokov i el seu geni sobreviuen pel treball meticulós amb el llenguatge i la seva capacitat per bolcar tots els seus coneixements en cadascuna de les frases. Si ell les construeix com un científic al seu laboratori (no en va la seva fama com entomòleg ha sobreviscut al costat de la seva perícia literària), el lector s'ha d'aplicar a un esmicolament microscòpic per assolir una mínima comprensió (en aquest sentit, és de lamentar l'absència de les notes explicatives que acompanyaven l'edició de Barra Sinistra a les Obres Completes III de Galàxia Gutenberg). És per això que, més enllà dels seus personatges, el veritable protagonista de la novel.la és el narrador, que manipula i mou els fils d'uns titelles mancats de voluntat i significació. No és estranya, doncs, la seva afirmació que "l'obra d'art no té cap importància per a la societat .(...) M'importen un rave el grup, la comunitat, les masses i altres (...), no hi ha dubte que el que lliura a l'obra novel.lesca de les larves i la floridura no és la seva importància social, sinó el seu art, únicament el seu art" (Opinions Contundents, Editorial Taurus). No tots van valorar el seu art; el seu millor amic a Amèrica, el prestigiós crític Edmund Wilson, va considerar que era una obra fallida, i el seu millor biògraf, Brian Boyd, no va dubtar a afirmar que era la seva pitjor novel.la. De tota manera, amb la perfecció d'algunes imatges (els bassals, les taques o els líquids abocaments com mapes d'una geografia humana), la prefiguració d'alguns personatges (Mariette anuncia la futura Lolita) o la profunditat d'alguns anàlisi metaliteraris o intertextuals (la divagació sobre Hamlet i el corpus crític a que va donar peu en l'Alemanya de finals del XIX) n'hi hauria ben bé prou per atorgar un aprovat alt a Barra Siniestra. 

    Ah, i sense oblidar que, és clar, apareixen papallones i problemes escaquístics. 

Esteve 

NIÑOS EN SU CUMPLEAÑOS de TRUMAN CAPOTE

S'obre parèntesi, noi troba noia, es tanca parèntesi. Així de simple seria l'estructura de Niños en su cumpleaños de Truman Capote. Una particularitat: tots dos parèntesis anuncien i conclouen una tragèdia, la resta tanca una tendra història d'enamorament adolescent. 

    Estem davant d'un dels contes més extraordinaris de Capote, i quan es parla de contes i de Capote la barreja acostuma a ser extraordinària. Si afegim que el conte està ambientat en un poble de l'Amèrica més profunda, instal.lat en una rutina de tradicions i costums, monotonia només trencada per l'aparició de personatges sempre extravagants -el que avui s'anomenaria frikis- que trenquen l'ecosistema establert , estem davant del Capote més pur i autèntic. En efecte, com secundari, un truà que apareix al poble per plomar a uns il.lusos i confiats pagerols amb la seguretat i convicció del que ven pòcimes per fer crèixer el cabell. I, sobretot, com a personatge principal, una mena de Barbie juvenil que amb la seva arribada al poble despertarà de la seva letargia, no només als jovenets, desitjosos d'impressionar a la jove, sinó també als més grans, descol.locats per una presència estranya que els farà trontollar damunt de les seves creences.L'arrelament a una terra, el sud dels EUA, en què el clima sec i calorós, els seus espais oberts però alhora claustrofòbics, el seu hàbitat polsegós i suós en què la tensió sexual es mastega en l'aire, tot això contrasta amb la frescor, l'esperit lliure, la mundanitat i, en fi, l'especial idiosincràsia de la nouvinguda. Això es reflecteix en les actituds dels nens, unes actituds que no fan més que reproduir com un microcosmos el món dels adults. I tot això es fonamenta en els comportaments de la protagonista, Miss Bobbit, la senyoreta de 13 anys, que no és més que el epítom del que seria el propi Capote, un personatge que es va sentir estrany al món, la cultura i el talent del qual van ser vistos pels altres com una impostada superioritat, i la seva desimboltura incomodava a tots els que l'envoltaven. 

    Un tipus capaç de dir que Dostoievski era un "pèssim estilista", que Thomas Pynchon és "espantós", que Jack Kerouac és "un acudit", que Borges és un "escriptor de segona categoria", que Below és "molt insípid", que Malamud és "il legible", que Philip Roth només és "divertit en un saló" o que Joyce Carol Oates és "un monstre a qui s'hauria de decapitar en un auditori públic" (Conversaciones íntimas con Truman Capote, Lawrence Grobel, Editorial Anagrama) demostra tenir un ego molt crescudet i molt poca empatia gremial. Un tipus capaç d'escriure un relat com Niños en su cumpleaños demostra ser un geni de primera. 

                                                 

    Esteve