Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pascal Quignard. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pascal Quignard. Mostrar tots els missatges

dissabte, 20 d’agost del 2016

LAS SOLIDARIDADES MISTERIOSAS de PASCAL QUIGNARD

Llegint el títol d'aquesta obra de Pascal Quignard, Las Solidaridades Misteriosas, és fàcil que a un li vingui al cap (ja sigui per associació sil-làbica, fonètica o semàntica) una de les principals obres de Goethe, Les Afinitats Electives, en la qual es postulava entre altres coses la tesi que les relacions que neixen entre les persones es basen en un tipus de procés d'acció i reacció propi dels elements químics. A la novel-la de Goethe, l'harmònica pau de què gaudeix la parella d'enamorats protagonistes es veu alterada per l'arribada d'una nova parella amb la consegüent desestabilització dels equilibris afectius, socials i morals causada per l'aparició de noves combinacions, la diferent barreja de les quals propicia la creació de noves entitats, a la manera de les associacions d'elements químics. Encara que el to i l'argument de Les Afinitats Electives estigui a anys llum de Las Solidaridades Misteriosas, sí que s'aprecien semblances i homenatges en el desenvolupament d'algun personatge i episodi. Es podria dir que Quignard tria per la seva novel-la una afinitat anímica amb l'obra de Goethe.
    Las Solidaridades Misteriosas és una novel-la romàntica, desesperadament romàntica, en què Claire, la protagonista principal, sucumbeix a un amor impossible per un home casat, Simon, antic company de la infància, a qui es lliurarà espiritualment més enllà de la vida (platonisme pur) i més enllà de la mort (fidelitat dement). Com els elements químics, la proximitat entre Claire i Simon els transforma i crea un nou organisme basat en la combinació de passió continguda i de prohibicions socials, d'atracció espiritual i repulsió moral. Com indica el títol, només pot titllar-se de misteriós l'estret llaç d'unió entre ambdós, aquesta espècie de solidaritat irracional que fa del lliurament d'una en braços de l'altre una cosa que transcendeix tota explicació i que, després de la mort per ofegament de Simon, perviu en aquesta comunió de Claire amb la natura, com si aquesta, representada en les ones del mar, les dunes de la platja i les aus que nien a la costa, fós la baula que comuniqués als amants, com si l'amor no només no s'extingís, sinó que perdurés per natura interposada. Si el lliurament a una altra persona ja implica els més alts sacrificis, en aquest cas el lliurament a un esperit exigeix anar més enllà d'allò convencional, la qual cosa explicarà el progressiu abandonament físic i anímic de Claire en nom de la perpetuació extrasensorial d'un amor etern. No és aquesta, la de Claire i Simon, l'única parella de Las Solidaridades Misteriosas. El germà petit de Claire, Paul, i Jean, un capellà de poble, formen una parella col-lateral, en la qual es materialitza un nou graó en aquesta misteriosa cadena solidària. En efecte, Paul, lliurat del tot al magnetisme de la seva germana gran, no qüestiona actituds ni procediments, sinó que s'ofereix com a servidor incondicional, sense preguntes ni retrets, enllaç indispensable entre Claire i el món en el seu vessant social. Quant al món en el seu vessant natural, representat pels escenaris boirosos i plujosos de la Bretanya francesa, és un protagonista més i ho és per la seva toponímia (curiós que a La Cerca de Jean Rolin, Editorial Sexto Piso, de recent aparició, també s'arribi a l'ús i abús de la cita geogràfica, amb profusió de noms de pobles, carrers i places, que per a un lector no nadiu es converteixen en un galimaties que fa sospirar per un mapa del lloc) i pel seu entorn, no en va les seves criatures i el seu hàbitat acaben convertint-se en personificacions de l'estimat desaparegut.
    La intensitat narrativa de Las Solidaridades Misteriosas va de menys a més, comença amb un narrador extern, la fredor descriptiva del qual va cedint terreny davant les progressives confessions dels principals implicats en la història. Això contribueix a que aquesta varietat de testimonis, a la manera d'elements químics que es combinen, desemboqui en una història absorbent, producte de fetilleria, com massa compacta en la qual és impossible separar el líquid del precipitat. I és que ja se sap: una bona història d'amor és qüestió de química.

    Esteve [10 d'octubre de 2012]

dimecres, 17 d’agost del 2016

B-17G de PIERRE BERGOUNIOUX

Fins a dia d'ahir, Pierre Bergounioux tenia signats i publicats 62 llibres a França. Fins a dia d'abans d'ahir, no se n'havia traduït cap a Espanya. ¿Explicació? Ni una. D'acord, seria raonable aquest oblit si es tractés d'un autor l'escriptura del qual pequés de localista, les preocupacions del qual només tinguessin al públic francès com a receptor qualificat o si encara no hagués nascut el traductor capaç d'abocar les seves narracions al català o al castellà. La primera hipòtesi es respon dient que els seus temes, lluny de mirar-se al melic francès, són universals. La segona hipòtesi és rebutjable si atenem al fet que, tot i que a Espanya es llegeix poc i dolent (una cosa, la diuen les enquestes, l'altra, les llistes de més venuts), altres autors de la seva mateixa estirp també francesos com Pierre Michon o Pascal Quignard estan sent regularment traduïts. La tercera hipòtesi s'ensorra si tenim en compte l'excel-lent planter de traductors del francès que ja fa temps ens acosten la literatura del veí del nord. ¿Conclusió? Aquest buit només pot atribuir-se a la falta d'atenció de les grans editorials, esclaves del compte de beneficis. Perquè una cosa ha de quedar clara: Bergounioux no és autor de "pilotassos".
    Tres petites editorials s'han llançat recentment a la caça del Bergounioux perdut. Minúscula, més descobridora d'autors ocults que Pasteur de bacteris, ha tret a la llum en català i castellà Una habitació a Holanda; Dias Contados, a aquest pas en absolut mereixedora de fer honor al seu nom, ha publicat La huella, i, en fi, Alfabia, que ja comença a recollir els seus fruits amb el Premi Llibreter atorgat a Sukkwan Island de David Vann, acaba de desterrar de l'oblit B-17G, el llibre que ara ens ocupa. Autor impronunciable, títol anticomercial (més propi d'un certificat de seguretat en el treball), 53 pàgines escasses de novel-la, on és la gràcia?
    A la manera de Sebald o del ja esmentat Michon, Bergounioux part d'un detall minúscul per especular sobre l'univers que l'envolta, en aquest cas, de la imatge borrosa i entrevista d'un bombarder nord-americà (el B-17G del títol) procedent d'una filmació cinematogràfica de la Segona Guerra Mundial per, actuant per transposició, com qui punxa un punt amb el compàs només per tot seguit estendre la seva àrea d'influència amb el traç d'un cercle que l'envolta, edificar un artifici de suposicions i possibilitats. Qui eren els que el pilotaven? D'on provenien i per què eren allà? Quines eren les seves inquietuds? A cada pregunta respon Bergounioux amb una narrativa en què cada paraula significa el que cal i on cada silenci val el que mereix. Res, cap nom, és elegit a l'atzar (imprescindible llegir el magnífic postfaci de Pierre Michon, aigua clara per entendre el procés narratiu de Bergounioux). Però, no content amb traçar el retrat d'aquests joves americans imberbes que van arribar a Europa per combatre l'experimentada aviació alemanya, B-17G es permet parlar de Faulkner, Hemingway o Saint-Exupéry fent gala de mestratge combinatiu de ficció historiada i d'història ficcionalitzada. I tot en 53 pàgines.
    De ben segur, seguiré llegint Bergounioux, encara que no crec que torni a escriure sobre ell, entre d'altres raons perquè he escrit el seu nom set vegades i he hagut de corregir-me en totes.

 Esteve [28 juny 2011]