JÓVENES TALENTOS de NIKOLAI GROZNI

Poques són les novel-les modernes que contemplen com a tema, d'una manera preferent, la música clàssica i, menys encara, les que ho fan d'una manera rellevant. Així, sense cap intenció de ser exhaustiu, poden citar-se El Malaguanyat de Thomas Bernhard, Una Música Constant de Vikram Seth o La Pianista de Elfriede Jellinek. Nikolai Grozni contribueix a omplir aquest panorama literari amb una novel-la, Jóvenes Talentos, sobre el sacrifici, la incomprensió i la singularitat d'aquells estudiants de música clàssica que manifesten un talent precoç i són preparats i ensinistrats en les escoles d'interpretació per desenvolupar-lo i emprendre un futur de gires i concerts.

   Advertència: aquesta novel-la no és recomanable per a aquells que confonen conceptes com "tònica" i "dominant" amb les proporcions desitjables en un gin-tònic. Així com en els exemples de literatura musical esmentats anteriorment les novel-les podien llegir-se sense necessitat d'una especial competència en assumptes de teoria musical ja que totes tractaven, més que la música en si, l'element psicològic que governa la vida de l'intèrpret de música clàssica, Jóvenes Talentos, en canvi, podria equiparar-se més i millor amb Doktor Faustus de Thomas Mann (encara que aquesta funciona des de la perspectiva d'un compositor), novel-la en la que les sinuositats de la teoria musical basades en els escrits d'Arnold Schönberg i Theodor Adorno eren part essencial de la narració. Certament, la novel-la de Nikolai Grozni requereix uns mínims coneixements de llenguatge musical, no tant per entendre la trama, sinó per gaudir-ne. Quan el narrador protagonista, un jove i prometedor estudiant de piano, s'obstina a transmetre'ns les emocions a què es veu arrossegat interpretant certes peces de Chopin o sonates per a violí i piano de Bach, se serveix de conceptes musicals tant com d'expressions poètiques, i és per això que s'aconsella tenir a mà tant un mínim bagatge teòric-musical com un enregistrament de la peça en qüestió per empatitzar amb l'emocionat relat. Música a part, Jóvenes Talentos és el retrat de Konstantin, de la seva torturada vida d'adolescent, tancat en la seva bombolla musical, condemnat a enfrontar-se al món exterior -família i professors- en la Bulgària dels temps de la caiguda del Teló d'Acer. L'atmosfera política de repressió totalitària i les convencions socials de la gent gran permeten al jove Konstantin valer-se de paral-lelismes per equiparar les males interpretacions musicals, aquelles maquinals, automatitzades i sense sentiment, amb la vida pública del règim búlgar dels anys 80 previs a la caiguda del mur, gris, mecànicament freda i insensible, sotmesa a uns preceptes no subjectes a discussió que eliminen qualsevol tipus de singularitat i individualitat. Si un pianista en possessió d'una tècnica perfecta però mancat de la capacitat per transmetre emocions no té futur, tampoc no en té un règim polític dotat de la burocràcia perfecta i de la disciplina i l'ordre necessaris però mancat de la sensibilitat per permetre el desenvolupament del talent individual. A part d'aquesta afectació particular, determinada pels condicionants geogràfics i històrics, el jove pianista pateix d'una afectació universal: l'adolescència. En efecte, viu enfrontat al món, rebel sense causa, en l'exercici absolut dels símptomes de la immaduresa, creient-se admirat pels més joves i envejat pels majors. Sabedor d'un talent indiscutible i, per tant, sabent-se especial, només combrega amb els seus companys més superdotats i amb la seva professora de piano, una conca per la qual sent un respecte i admiració pupil-lar, ofegada en una vida sòrdida i depriment a la qual Konstantin no vol veure's arrossegat. La seva renúncia a sotmetre's a les rigideses d'un sistema basat en la disciplina programada i en la incomprensió de l'expressió individual posarà en perill la seva carrera pianística en la mateixa mesura que les discrepàncies amb el règim aboquen l'individu a la tortura dels mecanismes de repressió .

   No ho dubtin: facin-se amb les sonates, scherzos, preludis i estudis de Chopin, amb una mica de Bach, una mica de Rachmaninov i alguna cosa de Beethoven, i llegeixin la novel-la de Grozni.Que són insensibles a la música? No es preocupin, gaudiran d'una meritòria novel-la. Que són insensibles a la literatura? Doncs no sé quin interès els ha mogut fins aquí. Que són insensibles tant a la música com a la literatura? Un consell: consultin amb el seu metge de capçalera.

   Esteve [11 de desembre de 2012]

TALLO DE HIERRO de WILLIAM KENNEDY

De vegades veig morts. Una frase cinematogràfica que ha fet fortuna, però que podria atribuir-se el protagonista masculí, Francis Phelan, d'aquesta novel.la, Tallo de Hierro, un dels millors retrats de la Gran Depressió. No ve gens malament en aquesta època llegir la història que ens narra William Kennedy, no només per les coincidències històriques que puguin fer assemblar la situació econòmica dels EUA dels anys 30 amb la de l'Europa actual, sinó perquè a més es tracta d'una novel.la excel.lent, potser la millor de Kennedy, un autor que beu del naturalisme literari nord-americà de principis del segle XX, però que dota a les seves històries d'un component sobrenatural que en absolut converteix la narració en una obra de gènere fantàstic, com podria semblar. Expliquem-nos. Francis Phelan, un tipus castigat pel seu passat, antiga estrella de beisbol a qui la vida va jugar diverses males passades, com ara la responsabilitat en la mort d'un fill acabat de néixer, o l'homicidi d'un esquirol en la gran vaga d'Albany, escenari de tota la novel.lística de Kennedy, viu com un rodamón en una mena d'estat catatònic, a mig camí entre els vius i els morts. És precisament aquesta proximitat amb els dos regnes el que li permet comunicar-se tant amb uns com amb d'altres, un àngel benefactor envers els vius (excepte amb la seva pròpia família, a la qual va abandonar arran de la tragèdia amb el seu fill acabat de néixer, i amb els que un sentiment perpetu de culpa impedeix mantenir el contacte), un bon tipus a la recerca de redempció envers els morts, als quals, més que la seva mà malmesa, van ser les circumstàncies les que els van matar. En la vida de Francis Phelan els morts tenen tanta presència com els vius, perquè tant uns com altres han configurat el seu actual estat, els morts com graons successius en la seva caiguda als inferns, i els vius com a companys d'infortuni i aliats en la lluita diària per sobreviure. Si els vius intenten sobreviure sigui com sigui, es podria dir que els morts intenten sobremorir a costa de Francis Phelan, apareixen en les seves visions perquè només va arribar a matar-los físicament, mai va poder sobreposar-se a l'accidentalitat dels seus morts i, per això, ni ells poden descansar en pau ni deixen que Phelan descansi en pau. I quin millor escenari per a aquesta moribundia que els EUA de 1938, amb la seva legió de esparracats, de pidolaires, llestos per invertir els seus petits guanys en abundant alcohol i efímer sexe, arrossegant-se per pensions de mala mort i asils d'acollida, sense altre objectiu d'escalfar el cos per suportar l'hivern. I quin millor moment que la nit de Halloween i el dia de Tots Sants per mantenir aquest contacte directe amb els morts, per guanyar uns dòlars treballant al cementiri i per veure morir a alguns dels companys de penúries. Semblaria que tota aquesta sordidesa només pogués expressar-se en un estil descarnat, però William Kennedy retrata el món dels vagabunds amb aquesta habilitat característica del gran narrador, dotat de l'oïda atenta per reproduir els diàlegs humorístics dels bevedors, i alhora sobri en la representació de les bronques nascudes de la resaca.

    Sí, Phelan veu morts al seu voltant, sorgits dels seus remordiments i del seu sentit de culpabilitat. Però quan salva el distanciament amb la seva família, de la qual ha estat allunyat gairebé vint anys, i d'aquesta manera afronta el primer signe de redempció, és llavors quan els membres de la seva veritable família, els desarrelats amb els quals comparteix el rosegó de pa i l'ampolla de vi, comencen a morir vençuts per la violència i el desemparament. És aquí i ara, Francis Phelan, intermediari entre dos mons, quan has de decidir amb quin d'ells prefereixes estar. I Phelan decideix. Tu, lector, intermediari entre dos mons, el de la bona i el de la mala literatura, decideix amb quina vols estar. Tallo de Hierro compleix amb tots els requisits per redimir el lector de la mala literatura i es postula com un salconduit ideal per accedir al regne de la bona.

    Esteve [16 de novembre de 2011]

LAS CRÓNICAS DE LA SEÑORITA HEMPEL de SARAH SHUN-LIEN BYNUM

El tot és la suma de les parts, encara que en el terreny de la literatura l'axioma acostuma a fallar. Això és particularment evident en aquells llibres compostos d'una suma de relats aparentment independents i autònoms, que acaben configurant un tot, bé perquè un escenari comú aglutina la individualitat dels seus diferents capítols (com en Winesburg, Ohio de Sherwood Anderson o en Olive Kitteridge d'Elizabeth Strout, per citar un exemple clàssic i un de recent, entre tants d' altres), bé perquè un personatge serveix de fil conductor de les històries que s'hi narren. Aquest últim és el cas de Las Crónicas de la Señorita Hempel de Sarah Shun-lien Bynum, conjunt de relats publicats separadament en diferents revistes literàries i acoblats de manera més o menys cronològica, amb dos capítols addicionals que actuen a manera de colofó, per donar un sentit unitari i concloent a la història de l'evolució i maduració personal de la senyoreta Hempel.

    Sarah Shun-lien Bynum frega els 40 i prové d'immigrants asiàtics, res de nou en molts dels autors prometedors del panorama literari nord-americà, pertanyents a la generació dels 70 i de orígens decididament més exòtics que els de les generacions anteriors, d'arrel europea . Bynum retrata en els relats o capítols que componen el llibre el comportament, les inquietuds i les aspiracions de la senyoreta Hempel, una professora de literatura que acaba d'iniciar-se en el món de l'ensenyament i que ha de lidiar dia rere dia amb el conformisme o la rebel.lia d'uns adolescents que suposaran per a ella la primera experiència en el món real. Als seus 25 anys, la senyoreta Hempel reuneix la majoria de virtuts i defectes atribuïbles als professors novells. D'una banda, manifesta un gran entusiasme, amb un punt d'ingenuïtat, que intenta transmetre als seus alumnes, amb aquesta voluntat de ser còmplice que la relativament fàcil de franquejar barrera generacional fa semblar natural. D'altra banda, els seus actes exhibeixen una manca de maduresa que de vegades frega la inconsciència, res sorprenent quan es tracta d'una post-adolescent fent-se càrrec de pre-adolescents. De fet, són diverses les escenes en què la protagonista recorda els seus no gaire llunyans dies d'infància com a moments que comprenen actituds i sentiments paral.lels als que regeixen la vida dels seus alumnes. Fins i tot arriba a produir-se cert mimetisme entre uns i altres, encara que un no arribi a saber bé qui és la part dominant i qui la part imitadora, ja sigui a nivell anímic, amb comportaments 0similars, ja sigui a nivell educatiu, quan l'ortografia professoral comença a regir-se pels criteris de l'alumnat més que pels de l'educador. Tot això converteix a la senyoreta Bynum en una jove insatisfeta, les fantasies no tenen pinta d'arribar a realitzar-se, nostàlgica d'una infància que ha deixat enrere gairebé a la força i a la que voldria tornar per allunyar-se d'aquesta maduresa obligada i dels seus símptomes: la rutina diària, la sensació d'estancament, la decepció d'un futur indefinit. En res contribueix a tot això la seva vida privada, un festeig amb un noi esmentat gairebé de passada, una relació asexuada, i una manifesta incapacitat per separar la seva vida docent de la seva vida extraescolar. És així, doncs, que la senyoreta Hempel no gaudeix de vida pròpia, només viu la seva vida mitjançant la vida dels altres i a això contribueix una falta d'autoritat que fa que, de vegades, més que atribuir-li falta de personalitat sembli que estem davant d'un ectoplasma en persona.

    Fins aquí la història funciona perquè el retrat fragmentari de la senyoreta Hempel permet dibuixar un perfil, evanescent sí, però amb cert detall en els contorns. No obstant això, l'últim relat que Bynum afegeix per presentar-nos a una senyoreta Hempel ja madura, més segura de si mateixa, amb un projecte personal ben encaminat i allunyada del món de l'ensenyament, no és oportú i queda com un pegot sense massa sentit. Com en tot collage, cal cuidar que hi hagi certa continuïtat en els materials per dotar d'unitat a l'obra i, en el cas de Las Crónicas de la Señorita Hempel, Bynum considera equivocadament que aquest capítol final accentua per contrast la inexperiència de la Hempel principiant i atorga homogeneïtat al seu personatge principal, quan en veritat estableix una cesura insalvable entre la immadura Hempel, ben retratada i definida, i la sensata Hempel, tan allunyada de la seva predecessora que arriba a semblar un personatge diferent.

    Menys és més, un altre axioma en el món artístic, hagués complert de perillas la seva funció si Bynum o el seu editor l'haguessin aplicat per prescindir d'aquesta conclusió innecessària.

    Esteve [17 octubre 2011]

UNA TEMPORADA PARA SILBAR de IVAN DOIG

Algú ho havia de dir: estem davant d'una novel-la extraterrestre. La literatura nord-americana recent traduïda a qualsevol de les llengües pàtries acostuma a situar la seva acció en grans ciutats tant de la costa est (Nova York, Boston, Miami) com de la Costa Oest (San Francisco, Los Angeles) o poderoses ciutats de llarga tradició novel-lística (Chicago, New Orleans ). És estrany trobar una narració que es desenvolupi en els Estats de l'Amèrica profunda, aquells que constitueixen el bloc central del país, conservadors per naturalesa i tradicionals per convicció. Una gloriosa excepció serien les novel.les d' Annie E. Proulx, ambientades a Wyoming. Per això Una temporada para silbar d'Ivan Doig se'ns presenta com una novel-la extraterrestre, perquè l'escenari en què es desenvolupa l'acció és un petit poblet de l'Estat de Montana. ¿Montana? Per què serà que sona més a cantant adolescent o família mafiosa propietària d'un negoci d'apostes il-legals que a terreny fèrtil on construir una novel-la. Perquè, a veure, on dimoni està Montana?

    Però hi ha més motius per dir que aquesta novel-la és marciana. Estem el 1910. Una família formada per un vidu, estricte però just, i els seus tres modèlics fills orfes contracta a una guapa i agradable mestressa de claus que els anirà endolcint poc a poc la solitària existència (no sona això a Von Trapp i la dolça Julie Andrews cantant My favourite things?). El més gran dels fills, superdotat fins l'avorriment, reclamarà l'atenció del mestre de l'escola (casualitats de la vida, germà de la mestressa de claus) i exigirà d'aquest els majors esforços per esprémer les capacitats acadèmiques d'aquest noi de 12 anys. Entre petites gamberrades de canalla pròpies de l'edat escolar, el professor descobrirà que el talent del noi no està tant en les matemàtiques o la geografia com en el ¡¡¡llatí! Sí, sí, ho han sentit bé. ¿Llatí a Montana? Vaja, la vella Europa s'està oblidant dels seus orígens però queda un petit reducte de rebels a Montana que es resisteixen a renunciar a una llengua tan estimada entre els anglosaxons. Hi ha poques coses tan marcianes (si de cas, se m'acut la d'aprendre natació al desert del Gobi).

    Deixant això a part, la novel-la ens ofereix un repertori de llocs comuns de la infància i la vida escolar, narrats de manera entranyable i amb bastant poder de seducció, si no fos per un detall: Ivan Doig i els seus personatges es passen tota la novel-la fent-nos la goma (terme ciclista que es resumeix en un "ara ataco, ara em deixo atrapar i així canso al perseguidor, que no sap per quines peteneres li sortiré"). En efecte, el narrador ens va introduint en petits successos que semblen anunciar un conflicte dramàtic, per seguidament convertir-los en simples anècdotes. Se'ns adverteix d'un accident i acaba tractant-se d'un simple incident. Es vocifera una emergència i se´ns acaba oferint una trista incidència. Alguns capítols semblen de farciment i alguns desenllaços són d'una simplicitat supina. Però, malgrat tot això, la història es llegeix amb gust, ens ofereix alguns bons moments i, això sí, és molt recomanable per a aquells que planifiqueu una vacances a Montana o voleu desempolsar una mica el llatí de l'institut. Com? ¿Que ningú s'anima?

    Esteve [20 de Juny de 2011]