Això del postmodernisme literari nord-americà és un cas curiós en el mercat editorial espanyol. Nascut i desenvolupat als Estats Units durant la guerra freda, va significar una aposta arriscada per la ruptura amb la continuïtat temporal i espacial de la novel-la clàssica i una determinació clara de primar l'aspecte formal (amb exercicis metaliteraris i experiments lingüístics diversos) enfront del contingut de fons, és a dir, enfront de la història en si. D'aquest grup van sobresortir magnífics investigadors de les possibilitats del joc metatextual com John Barth, Robert Coover, William Gaddis o Donald Barthelme, tots ells i algun més força ben traduïts en quantitat i qualitat per editorials com Anagrama, Península o Alfaguara durant els anys 80. Com totes les modes, les literàries també passen a millor vida (donem gràcies a Déu), i el postmodernisme nord-americà és avui dia un objecte més difícil de trobar que un polític sincer. A això ha contribuït la dificultat d'aquest tipus de literatura, poc agraïda amb el lector fins a l'extrem de calar bé profunda la definició d'aquests autors com "més escriptors d'escriptors que escriptors de lectors". Així de complicades estan les coses que per a trobar alguna novetat en el (super)mercat editorial cal rastrejar entre les petites (de vegades minúscules) editorials.
John Hawkes pertany a aquest grup per dret propi, fins al punt de proclamar que "la trama, els personatges, l'escenari o el tema eren els veritables enemics de la novel" (citat en Postmodernism: The Key Figures, Johannes Willem Bertens i Joseph P. Natoli, Blackwell Publishers, 2002). No estranya, doncs, que, com tots els seus companys de generació, Hawkes també cedís a la temptació de tergiversar els gèneres literaris com a mesura de revolta enfront dels quatre pilars de la novel tradicional esmentats i com a afirmació que res s'havia de tenir per establert i que tot estava per establir. Fruit d'això és La Pata del Escarabajo, western paròdic en què es barregen els prototips del gènere a la manera gòtica (àrids deserts, pobles fantasmals, texans de poques paraules) amb incursions paròdiques en imaginaris pertanyents a altres gèneres (els fora de la llei motoritzats, la mitificació de fets banals o la santificació de la primera víctima a mà). A una escriptura dura com la pedra, s'uneix una voluntat indestructible de perjudicar la comprensió immediata de la història que s'explica. Però a la manera en què ho va fer anteriorment Faulkner o posteriorment ho farà el millor Cormac McCarthy, el que ens queda no és només la indestructible bellesa de les seves frases, properes a la poesia en molts casos, sinó també la composició final, en què el retaule està compost de múltiples retalls que acaben donant forma a la llegenda.
John Hawkes pertany a aquest grup per dret propi, fins al punt de proclamar que "la trama, els personatges, l'escenari o el tema eren els veritables enemics de la novel" (citat en Postmodernism: The Key Figures, Johannes Willem Bertens i Joseph P. Natoli, Blackwell Publishers, 2002). No estranya, doncs, que, com tots els seus companys de generació, Hawkes també cedís a la temptació de tergiversar els gèneres literaris com a mesura de revolta enfront dels quatre pilars de la novel tradicional esmentats i com a afirmació que res s'havia de tenir per establert i que tot estava per establir. Fruit d'això és La Pata del Escarabajo, western paròdic en què es barregen els prototips del gènere a la manera gòtica (àrids deserts, pobles fantasmals, texans de poques paraules) amb incursions paròdiques en imaginaris pertanyents a altres gèneres (els fora de la llei motoritzats, la mitificació de fets banals o la santificació de la primera víctima a mà). A una escriptura dura com la pedra, s'uneix una voluntat indestructible de perjudicar la comprensió immediata de la història que s'explica. Però a la manera en què ho va fer anteriorment Faulkner o posteriorment ho farà el millor Cormac McCarthy, el que ens queda no és només la indestructible bellesa de les seves frases, properes a la poesia en molts casos, sinó també la composició final, en què el retaule està compost de múltiples retalls que acaben donant forma a la llegenda.
Beneït sigui Hawkes per als que vulguin fugir de la rutina literària, i beneïdes siguin les iniciatives literàries com aquesta de l'Editorial Meetok, capaç del millor (rescatar un magnífic escriptor oblidat) i del pitjor (encegar el lector amb el disbarat ortogràfic de la pàgina 9, primera línia).
Esteve [2 d'Abril de 2011]
