LLIBERTAT de JONATHAN FRANZEN

Cada cert temps ens arriba des d'Amèrica del Nord a bombo i platerets l'anunci de la definitiva "Gran Novel.la Americana". Totes les literatures pretenen disposar d'una gran novel.la que representi el caràcter i la idiosincràsia del país, però la majoria d'elles assumeixen que la seva gran novel.la és una cosa del passat que ja ha quedat establerta definitivament i ningú espera o preveu la possibilitat d'una obra nova que desbanqui a l'anterior. La gran novel.la espanyola és el Quijote i cap editor en el seu sa judici gosarà publicitar una novetat com una cosa capaç de relegar d'aquest lloc preeminent a l'obra de Cervantes. Algú podrà discutir si La Regenta, el Lazarillo o algun Pérez Galdós no mereixerien aquest lloc d'honor, però el que no es discuteix és que per ocupar aquest espai privilegiat es necessiten anys i almenys tres generacions per modificar la pole position. El mateix passa en les altres literatures europees: la russa amb el seu Guerra i Pau (o el seu L' Idiota), la italiana amb el seu Els Promesos (o el seu El Gatopardo), la francesa amb Els Miserables (o Madame Bovary o A la recerca), i així successivament . Anunciar en cadascuna d'aquestes literatures el sorgiment de "la gran novel.la tal o qual" només pot sonar a acudit.

    Amèrica del Nord és diferent. La seva minoria d'edat literària impedeix que obres que mereixerien el qualificatiu de "Gran Novel.la Americana", com Moby Dick o L'Edat de la Innocència, gaudeixin del consens de stablishment literari. Per això l'aparició de qualsevol nova novel.la amb un mínim d'entitat sigui considerada com la destinada a encapçalar el cànon literari del país. I ningú s'ho pren a broma. Ha passat en els últims temps amb Submón de Don DeLillo, amb Meridià de Sang de Cormac McCarthy, amb Corre, Conejo de John Updike, amb El Periodista Esportiu de Richard Ford, o amb qualsevol dels excel.lents patracols de Thomas Pynchon. Ningú pot discutir la sublim qualitat de totes elles, el que es discuteix és la fugacitat amb la que el mercat editorial upa i substitueix unes per altres. El torn ara li ha tocat a Franzen i la seva nova novel.la, Llibertat.

    Què necessita una novel.la per ser "la Gran Novel.la Americana"? En primer lloc, ser gran. Totes les citades superen amb escreix les 500 pàgines, condició sine qua non que exclou tàcitament a El Gran Gatsby de Scott Fitzgerald o El Soroll i la Furia de Faulkner. Evidentment, això de que sigui una novel.la i que l'autor sigui nord-americà (per cert, per què "americana" i no "nord-americana" si només es refereix als Estats Units?: la literatura també és una forma d'imperialisme) es dóna per descomptat. Però a part de les obvietats, es requereix alguna cosa més i aquesta cosa més és el tema. Una Gran Novel.la Americana ha de tractar els temes que als nord-americans els hi semblen privatius del seu país i la seva cultura, com ara la família, l'amor, el poder, els diners, la corrupció, l'esport, la música, la política o la LLIBERTAT, vaja, com si a la resta del món aquests temes ens portessin al paire.

    Llibertat de Jonathan Franzen compleix amb les premisses i ho fa molt aplicadament. Narra la història d'una família, institució fonamental en el mapa estructural nord-americà, i de les disfuncions que l'afecten quan els

seus membres anteposen les seves ambicions personals en forma d'amor extraconjugal, d'aspiracions polítiques, d'afany d'enriquiment ràpid, o de egoisme vital. Com no podia ser d'altra manera, tot això amanit amb les seves bones dosis de sexe, drogues i rock & roll, amb l'objectiu principal d'enllumenar la idea que darrere de tots els valors idílics que abanderen la societat americana s'amaguen els comportaments més sòrdids i menyspreables. Sent com són la família i la llibertat els dos pilars sobre els quals se sustenta la novel.la, un arriba a la conclusió que la segona només s'adquireix apartant-se i allunyant-se de la primera. Sòlida construcció dels personatges, desenvolupament coherent de la història, però està a la meitat de la novel.la el punt d'inflexió a partir del qual es produeix un crescendo en l'interès per la trama i un decrescendo en el rigor estilístic, sense que es vegi afectat de cap manera el missatge que Franzen ens vol fer arribar. Veient com se succeeixen els adulteris, els divorcis, les corrupcions o les deslleialtats, sembla gairebé que ens enfrontem a "la Gran Novel.la Anti-americana". El problema, en aquest cas, és que Franzen no pot renunciar al seu ADN i tot el que de subversiu, atrevit i audaç, de crític amb l'autocomplaença i prepotència dels seus conciutadans ens ha captivat, s'ensorra amb un final que fa que Llibertat pugui ser considerada, ara sí, "la gran novel.la... típicament americana".

    Esteve [5 d'octubre 2011]

EL MAPA I EL TERRITORI de MICHEL HOUELLEBECQ

Michel Houellebecq podria ser perfectament el Mourinho de la literatura. Un per altre. Tots dos s'erigeixen en fuet fustigador de la hipocresia de la societat actual, tots dos es consideren paladins de la veritat de manera que qualsevol opinió en contra de la seva és titllada de sospitosa o, directament, de repudiable, tots dos renuncien a la cautela i la moderació en nom de l'excés i la bel.ligerància, ambdós s'autoproclamen iconoclastes d'un sistema viciat els valors en decadència del qual han de ser substituïts pels que ells mateixos defensen, cap dels dos tremola a l'hora de pronunciar el seu nom i celebren que es parli d'ells, encara que sigui malament, abans que romandre ignorats en l'anonimat. A un li diuen "l'enfant terrible" de la literatura francesa, encara que ja fa temps que va deixar de ser "enfant", a l'altre se'l coneix com "special one", encara que últimament hagi deixat de ser "one" per ser " two ". En definitiva, geni i figura pesi a qui pesi.

    El Mapa i el Territori és la nova novel.la de Houellebecq i conté els vicis i virtuts que ja havia pregonat en les seves obres anteriors. Estructuralment, està dividida en dues parts diferenciades: la primera, una novel.la típicament "houllebecquiana", és a dir, un flagell inclement contra la societat de consum, en aquest cas manifestada a través del món de l'art, en què la bogeria dels preus de les obres i la extravagància de les postures dels artistes són reflex de la decadència a la qual ens veiem abocats; la segona, una novel.la policíaca en què un assassinat serveix de "leit-motiv" per abundar en l'egocentrisme i l'autobombo . L'itinerari artístic del protagonista, un pintor-fotògraf que arriba al cim de la popularitat i en que les seves obres arriben a preus desorbitats, és el fil conductor que permet afirmar idees interessants al costat de banalitats pretensioses. La brillantor es manifesta en expressions sobre el treball fotogràfic del protagonista (exposa fotografies de mapes Michelin en diferents perspectives, de manera que el relleu del territori aflora des de la plana del paper), expressions com ara "el mapa és més interessant que el territori" , eslògan que dóna fe de la preponderància de la representació per sobre de la mateixa realitat, cosa que el poder dels actuals mitjans de comunicació de masses s'encarrega de plasmar en el nostre dia a dia. O una mena d'elogi del neo-ruralisme, de reivindicació del producte manufacturat enfront a l'industrial, o de lloa d'un hedonisme entès més com a satisfacció derivada de la promesa d'alguna cosa que com a plaer de la realització d'aquest mateixa cosa. Al costat fosc, en canvi, aquest afany per escriure de si mateix. aquesta pedanteria evidenciada en les seves descripcions de tècniques artístiques o d'aventures enològiques, aquest culte a la pròpia personalitat i aquesta irreverència cap a la personalitat d'altri (oferint tal luxe de detalls en les crítiques a personatges amb nom i cognom reals que de vegades la novel.la de Houllebecq s'assembla a un diari local: l'únic interès resideix en buscar-se un mateix i veure si el seu nom apareix en ell).

    Davant Houellebecq, un està amb ell o contra ell, no hi ha terme mig. Els que estiguin en contra, facin un esforç de temprança i llegiran una molt bona novel.la. Els que estan amb ell, no dubtaran a plasmar la seva veneració i la seva falta d'esperit crític en pancartes del tipus "Hou, el teu dit ens assenyala el camí".

    Esteve [30 agost 2011]