Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ESTEVE. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ESTEVE. Mostrar tots els missatges

dimarts, 24 de gener del 2017

TULA SPRINGS de JAMES WILCOX

    Serà veritat que la principal aspiració humana acaba consistint en el just equilibri entre estimar i ser estimat? Si és així, els protagonistes de Tula Springs són una colla de desequilibrats i, per tant, de fracassats, insatisfets, infeliços i amargats. Bé, no ens posem tan prosaics i anem a pams.
    Qui és James Wilcox, l'autor de la novel·la que ens ocupa? Doncs ni punyetera idea, si no fos perquè apareix en la inclassificable classificació del canon occidental de Harold Bloom. Com a bon mapa de ruta, la tria que fa Bloom permet descobrir noms i cognoms de gent que d'altra manera ens passaria desapercebuda. Més desapercebuda, encara, si l'editor decideix prescindir del títol Baptistas Modernos, l'obra llistada per Bloom, i substituir-lo pel de Tula Springs, més propi de mini-sèrie de televisió, amb l'excusa de fer-hi encabir un relat i un article del mateix autor. Sigui com sigui, ens arriba una excel·lent novel·la i amb un aval de prestigi.
    Tula Springs, paradisíac (?) paratge de l'Amèrica profunda, podria ser perfectament feu de l'oficina electoral de Donald Trump. Personatges que malviuen de feines precàries i mal pagades, que es passen més temps a l'atur que treballant, ex-convictes que volen ser actors de Hollywood, bufets d'advocats de mala mort que subsisteixen de petites reclamacions i, en general, homes i dones sense esperances ni ambicions. Tenir un cotxe, mantenir una casa, reunir-se per discutir passatges bíblics, aquestes són totes les aspiracions existencials d'aquests perdedors. Totes? Bé, no, hi ha una cosa que tots els habitants  de Tula Springs persegueixen i que, malauradament, per més que allarguen el braç, els hi queda a un pam sense arribar a assolir-la: la felicitat. I ja se sap que felicitat vol dir amor. El malestar vital d'una vida trista i neuròtica queda encarnat en el principal protagonista, Mr. Pickens, submergit en l'avorriment d'una feina vulgar, capaç només de despertar de la seva abúlia quan li diagnostiquen un càncer terminal. Aquesta notícia, afegida a l'arribada d'un germà ex-presidiari i combinada amb les expectatives  d'algunes de les dones del poble, en la frontera tots plegats de veure com se'ls hi passa l'arròs, desencadenarà una sèrie de malentesos que despertaran de la letargia una comunitat tancada i sense esperança i alliberaran els seus habitants de la desolació i de l'aïllament. Wilcox demostra la seva destresa dirigint la novel·la cap l'humor. Partint d'un plantejament farcit de patetisme tràgic, Tula Springs ens encamina a través de situacions equívoques cap un patetisme còmic, tan còmic que en algun moment apunta cap el vodevil. La gradació d'aquest desplaçament de la tragèdia cap a la comèdia és un exercici mestre de mesura i equilibri, sense que en cap moment sembli que Wilcox forci les situacions o desvirtuï el tarannà dels personatges. Potser és en el desencadenant final, en la conclusió de la novel·la, on Wilcox dóna un pas de rosca excessiu i el desenllaç se li escapa de les mans per excés de bonhomia, per massa tonatge de final feliç. Aquella lleugeresa que ens ha anat acompanyant i que sense adonar-nos-en ens ha anat deixant un somriure involuntari es converteix, per culpa d'una excessiva cura en aconseguir la quadratura del cercle, en un decebedor encaix de peces que, per la seva naturalesa, no haurien d'acabar acoblant-se mai.
    Malgrat aquest final, Tula Springs és una esplèndida i desenfadada novel·la de situacions, retrat d'una Amèrica trista i dessolada, la mateixa l'any de publicació de la novel·la el 1983 que la d'hores d'ara, però que avui en dia ha acabat renunciant a la possibilitat de l'amor posant les seves esperances de futur en mans d'un trepa maldestre.

    Tula Springs. James Wilcox. Traducció de Damià Alou. Editorial Contra, 2016. 319 pàgines. 20,90 €

    Esteve [24 de gener de 2017]


dilluns, 17 d’octubre del 2016

LA SETENA FUNCIÓ DEL LLENGUATGE de LAURENT BINET/ LA SÉPTIMA FUNCIÓN DEL LENGUAJE de LAURENT BINET

    Quina llàstima! La Setena Funció del Llenguatge de Laurent Binet és una novel·la exemplar sense cap mena de dubte. Exemplar perquè ocuparia un lloc destacat si un dia es fes una classificació de novel·les en que l'autor desaprofita de forma clamorosa els mitjans que té al seu abast. Poques vegades un escriptor que ha demostrat un estat de forma sublim en la seva anterior novel·la, com va ser el cas de Laurent Binet en l'aclamada Hhhh, un prodigi de ritme narratiu en que s'equilibraven de manera magistral el coneixement d'un episodi històric amb l'habilitat per plasmar-lo en clau novel·lesca, ha ensopegat sense atenuants en la seva següent novel·la per un excés d'ambició desmesurada com és el cas que ens ocupa. Potser es podria esmentar un paral·lelisme amb El Pèndol de Foucault d'Umberto Eco, un desgavell que vessava coneixements per tots cantons i que, malgrat aquest potencial, es convertia en una extravagància incomprensible i supèrflua. Demostració ambdós casos de que, com el cor i la raó, la novel·la té uns motius que l'ntel·lectualisme no entén.
    I això que el punt de partida és d'allò més engrescador. Roland Barthes, un dels semiòlegs més importants del segle XX, va morir atropellat a Paris tot just quan sortia d'un dinar amb el candidat a la presidència de la República Francesa, François Miterrand. Aquest fet històric serveix a Binet per desplegar tot l'arsenal de French Theory, és a dir, de teories postestructuralistes, de deconstrucció, de Derrida, de Foucault, de Kristeva, de Sollers i demés animals filosòfics francesos que van donar un tomb a la filosofia, escindint-la en dos grups antagònics, analítics i continentals. Suposadament, Barthes estava en possessió de la setena funció del llenguatge, una funció que havia esbossat el lingüista Roman Jakobson i que, pretesament, serviria per dominar l'art de l'argumentació i la retòrica i permetria un polític derrotar els seus adversaris en qualsevol debat. El complot està servit en forma de conspiració i Binet afina la ploma per apuntar cap a la novel·la de gènere, cap el polar, el policíac d'arrel francesa, amb dos herois: el comissari Bayard, assignat al cas, i Simon Herzog, un professor universitari que coneix els entrellats de la semiologia. I a partir d'aquí, le deluge, que diuen els francesos. Perquè tot plegat és un despropòsit que porta el lector a fer-s'hi mal. Un farciment innecessari de citacions filosòfiques, on els personatges parlen com si estiguessin recitant una tesi doctoral, on els estereotips arriben a ofendre la ignorància del lector (no la intel·ligència, perquè per ofendre aquesta caldria que Binet fes un esforç per fer-se entendre). Foucault parlant de biopoder mentre deixa que li mamin uns proxenetes, Kristeva com agent estrangera sotmesa a la loqualicitat  i les barrabassades de Philip Sollers, Derrida i Searle enfrontats com dos púgils de barriada, lògies ocultes, sacrificis rituals, dos agents búlgars que inevitablement recorden els Dupont de Tintín, i una astracanada final amb màfia napolitana per acabar-ho d'amanir.  Vaja, que acabes no tenint més remei que petar-te de riure per impotència. I jo diria que això no és bo ni desitjable. Sorprèn que Binet no s'hagi adonat del mal que li fa tot plegat a la novel·la, a no ser que hagi practicat allò de l'escriptura automàtica i ni s'hagi molestat en revisar el text un cop li van passar els efectes dels psicotròpics. En definitiva, que qui vulgui saber alguna cosa sobre French Theory, que furgui a la secció de filosofia, que qui vulgui una novel·la policíaca, que remeni a la secció de novel·la negra, que qui vulgui una novel·la intel·lectual, que llegeixi Proust, Joyce o Mann. La Setena Funció del Llenguatge de Laurent Binet només pot endreçar-se a la secció de boutades, de despropòsits. I és tan estranya la seva naturalesa, que potser fins i tot pot arribar a inaugurar un gènere literari: el de l'esperpent intel·lectual.

La Setena Funció del Llenguatge, de Laurent Binet. Traducció de Josep Alemany. Edicions 1984, 476 pàgines,  21 €.
La Séptima Función del Lenguaje, de Laurent Binet. Traducción de Adolfo García Ortega. Editorial Seix Barral, 448 pàginas. 21 €.

dissabte, 24 de setembre del 2016

EL SOROLL DEL TEMPS de JULIAN BARNES/ EL RUIDO DEL TIEMPO de JULIAN BARNES

El soroll del temps
    El 26 de gener de 1936 es representa al Bolxoi l'òpera de Xostakóvitx Lady Macbeth de Mtsensk amb la presència a la llotja governamental dels principals representants del poder soviètic, Molotov, Mikoian, Jdànov i, per damunt de tots, el mateix Stalin. Xostakóvitx hi assisteix des de la llotja del director i comprova amb creixent malestar que la representació no gira rodona. El director i l'orquestra es mostren nerviosos, la percussió i els metalls ensordeixen bona part de l'òpera i els pitjors temors prenen forma quan al principi del quart acte s'entreveu que la llotja governamental està buida de dignataris. El dia següent, el Pravda, el diari oficial del règim, qualifica l'obra com un desgavell en comptes de música i la descriu com "apolítica i desconcertant" i l'acusa d'estimular "el gust corromput dels burgesos amb la seva música neuròtica i esvalotada". Això, en un país on tot, fins i tot l'art, s'ha d'avenir amb la idea de satisfer el gust del proletariat, on la música ha de servir el poble, significava a la pràctica una sentència de mort.

    Aquest moment és el punt d'inflexió que aprofita Julian Barnes per elaborar un retrat polièdric de Dmitri Xostakòvitx, un dels principals compositors de l'era soviètica i potser la principal víctima del terror stalinista. Rakhmàninov abandona Rússia en començar la revolució el 1917, Stravinski era un cosmopolita que va defugir tornar al seu país i Prokòfiev va assumir l'stalinisme com una broma de mal gust que no tenia per què afectar la seva música. En canvi, Xostakòvitx, consumit per un caràcter neuròtic, histèric i introvertit, no sols va restar a l'Unió Soviètica, sinó que va haver de combatre la lluita interna que li suposava haver de fer música renunciant als seus principis en favor de les directrius estètiques del règim. La novel·la de Barnes no eludeix els aspectes més personals i biogràfics de Xostakòvitx, principalment aquells que serveixen per mostrar les seves debilitats i indecisions, com ara la seva relació matrimonial, un matrimoni precipitat i rocambolesc, amb un divorci rectificat al cap de sis setmanes, i amb amants entrant i sortint per ambdues bandes. Però, sobre tot, i aquí rau el seu mèrit, Barnes s'aventura en les profunditats psicològiques del personatge, en la contradicció que suposa que un compositor premiat sis vegades amb el principal guardó reservat als músics del règim, el Premi Stalin, visqués constantment amb l'ai al cor i amb l'espasa de Damocles a sobre. Dos moments revelen aquesta tensió latent: la por a la mort durant el dictat stalinista, simbolitzada en l'espera quotidiana, cigarreta en mà i amb la maleta feta als peus, davant la porta de l'ascensor de casa seva, resignat a l'arribada dels sicaris del règim que havien d'executar la seva detenció, i la por a la indignitat durant el mandat de Krushov, vivint sotmès a la manipulació d'un règim que l'obligava a fer d'altaveu de les excel·lències soviètiques i a justificar les seves renúncies personals. Si en el primer cas s'havia posat a prova el seu coratge, en el segon es posava a prova la seva covardia. Amb Stalin s'havia de sobreviure al terror; amb Krushov s'havia de sobreviure a la vergonya. Convençut del valor de l'honestedat artística i personal, no sols havia acceptat les crítiques a la seva obra, sinó que les havia aplaudides, arribant a renegar de tot allò que hagués pogut desagradar al règim. És aquesta humiliació, innegociable si volia salvar la vida, detestable si volia salvar l'honor, la que converteix Xostakòvitx en una víctima del poder soviètic i la que el porta a menysprear tots aquells intel·lectuals d'esquerres que s'omplien la boca cantant les virtuts de la modernització d'aquella nova Rússia sorgida de la revolució. Les víctimes no eren els exiliats, que havien pogut refer la seva vida. Les víctimes no eren, ni tan sols, els morts i assassinats, que havien tingut la sort de posar punt i final a les seves cuites. Les víctimes eren gent com ell, prou dèbils per rebel·lar-se i enfrontar-se al poder, massa rellevants per no ser manipulats i utilitzats.
    L'anècdota final que relata Barnes, verídica o no, il·lustra indiscutiblement quins eren els paràmetres que regien la vida de Xostakòvitx. Al bell mig de Rússia, enmig d'una guerra, rodejats de destrucció i desolació, tres homes treuen una ampolla i se serveixen tres nivells lleugerament diferents de vodka en tres gots. La cerimònia del brindis uneix els gots en un sol dring, i mentre dos d'ells només pensen en  el líquid benefactor, Xostakòvitx, el compositor, el músic, murmura: una tríada. La música. Sempre la música.

    Esteve [24 de setembre de 2016]

dissabte, 20 d’agost del 2016

NOTICIAS DE LIBROS de GABRIEL FERRATER

Amb savi criteri, l'Editorial Península ha decidit reeditar Noticias de Libros, un volum que recull els informes que Gabriel Ferrater va lliurar com a lector a les editorials per a les quals va treballar, i aquesta és una notícia per celebrar perquè es fa francament difícil no riure amb moltes de les valoracions que Ferrater emet dels llibres que se li presentaven susceptibles de publicació.
   En els primers anys 60 i en els inicis dels 70, les Editorials Seix Barral a Espanya i Rowohlt Verlag a Alemanya van rebre els informes de Gabriel Ferrater, concisos en la seva majoria, extensos alguns, brillants sempre, en què opinava sobre la idoneïtat de publicar els llibres que se li donaven a llegir, llibres dels més variats pelatges, des de novel-les, assajos d'economia, d'història i d'antropologia, volums de lingüística i tractats de psicologia fins assaigs sobre art o sobre sociologia. Per descomptat, és indubtable la capacitat crítica de Ferrater, però el valor dels informes no resideix tant en les anàlisis professionals sinó, sobretot, en les còmiques i hilarants maneres de rebutjar la publicació dels llibres. Ferrater, excels poeta, coneixia en profunditat diverses llengües, es movia amb solvència en múltiples matèries i el seu bon olfacte crític queda demostrat en la llarga vida de títols i autors a qui va enaltir i en l'oblit en què segueixen aquells als quals va rebutjar. A més, no tenia cap problema en admetre que els seus coneixements en determinats temes eren precaris i amb franca honestedat intel-lectual es va abstenir de valoracions en els casos que provocaven dubtes, ja sigui respecte a la qualitat com a la comercialitat ("me alegro de que mi dinero no tenga que decidir si quiere ser invertido en este libro"). No així en els autors que defensava, defensa acèrrima i incondicional que el portava a no recomanar potser un títol fallit, però sí a estar atent a la trajectòria d'aquest autor perquè apuntava qualitats que en un futur cristal-litzarien. Les crítiques positives acostumen a ser profundes, sagaces i sense prejudicis, encara que el succès del llibre cal atribuir-lo principalment a les crítiques negatives. Gens contemporitzador, sense gens ni mica de condescendència, quan un llibre no li agrada apunta directament a la línia de flotació. Com a mostrari, els llibres que no van rebre el seu placet contenen perles com "Inviable. No entiendo como ha llegado a la imprenta", "De entrada, la única impresión que causa este libro es que es tonto", "Literatura completamente provinciana", " Uno lo ve y no lo cree. Este hombre ha conseguido no solo no entender nada, sino que ha conseguido analizar(lo) todo mal", per no parlar dels adjectius categòrics per desestimar una publicació, des de "basura" o "infecto" fins a "payasada" o "libro imbécil". No obstant això, és el sentit de l'humor (mai exempt d'una il-luminadora i sàvia percepció) el que converteix alguns informes en obres mestres i aquí no puc resistir-me a la citació amb noms i cognoms. De Bécković & Radovic, Random Targets, Harcourt Brace comença dient "Estos dos autores con nombre de pareja de clowns se han reunido en este librito para hacer honor a su nombre". De George Boas, The history of ideas, Scribner's acaba la seva anàlisi d'una frase dient que és "una especie de merengue mental, con un anacoluto, una redundancia y dos o tres falsedades". De Peter Berglar, Wilhelm von Humboldt, Rowohlt conclou "en definitiva, es un pipí de un ignorante". De Jack Trevor Story, Something for nothing, Secker & Warburg comença "O, mejor dicho, nothing for nothing. Esta es una de esas novelas picarescas cándidamente cínicas que los ingleses están produciendo ahora por docenas: follar como conejos y reparar coches con alambre. Digamos, la tradición de Kingsley Amis ". O, per acabar (i per a què al lector li quedin encara moltes perles per descobrir), de Michel Alvès, Le Pêcheur, Grasset s'arrenca així: "Un librito tonto. La solapa nos informa de que el autor tiene veinte años. Era de suponer. O, quizás mejor, uno habría supuesto a un viejo universitario que ya chochea".
    Com a conclusió, si vostè té la intenció d'escriure i publicar un llibre, facis un favor i imaginis el veredicte que un Ferrater qualsevol podria arribar a emetre sobre la seva obra. Només un exercici tal d'autocrítica i de vergonyós ridícul pot arribar a lliurar-nos de tant llibret ximplet i imbècil.


    Esteve [20 de desembre 2012]

JÓVENES TALENTOS de NIKOLAI GROZNI

Poques són les novel-les modernes que contemplen com a tema, d'una manera preferent, la música clàssica i, menys encara, les que ho fan d'una manera rellevant. Així, sense cap intenció de ser exhaustiu, poden citar-se El Malaguanyat de Thomas Bernhard, Una Música Constant de Vikram Seth o La Pianista de Elfriede Jellinek. Nikolai Grozni contribueix a omplir aquest panorama literari amb una novel-la, Jóvenes Talentos, sobre el sacrifici, la incomprensió i la singularitat d'aquells estudiants de música clàssica que manifesten un talent precoç i són preparats i ensinistrats en les escoles d'interpretació per desenvolupar-lo i emprendre un futur de gires i concerts.
   Advertència: aquesta novel-la no és recomanable per a aquells que confonen conceptes com "tònica" i "dominant" amb les proporcions desitjables en un gin-tònic. Així com en els exemples de literatura musical esmentats anteriorment les novel-les podien llegir-se sense necessitat d'una especial competència en assumptes de teoria musical ja que totes tractaven, més que la música en si, l'element psicològic que governa la vida de l'intèrpret de música clàssica, Jóvenes Talentos, en canvi, podria equiparar-se més i millor amb Doktor Faustus de Thomas Mann (encara que aquesta funciona des de la perspectiva d'un compositor), novel-la en la que les sinuositats de la teoria musical basades en els escrits d'Arnold Schönberg i Theodor Adorno eren part essencial de la narració. Certament, la novel-la de Nikolai Grozni requereix uns mínims coneixements de llenguatge musical, no tant per entendre la trama, sinó per gaudir-ne. Quan el narrador protagonista, un jove i prometedor estudiant de piano, s'obstina a transmetre'ns les emocions a què es veu arrossegat interpretant certes peces de Chopin o sonates per a violí i piano de Bach, se serveix de conceptes musicals tant com d'expressions poètiques, i és per això que s'aconsella tenir a mà tant un mínim bagatge teòric-musical com un enregistrament de la peça en qüestió per empatitzar amb l'emocionat relat. Música a part, Jóvenes Talentos és el retrat de Konstantin, de la seva torturada vida d'adolescent, tancat en la seva bombolla musical, condemnat a enfrontar-se al món exterior -família i professors- en la Bulgària dels temps de la caiguda del Teló d'Acer. L'atmosfera política de repressió totalitària i les convencions socials de la gent gran permeten al jove Konstantin valer-se de paral-lelismes per equiparar les males interpretacions musicals, aquelles maquinals, automatitzades i sense sentiment, amb la vida pública del règim búlgar dels anys 80 previs a la caiguda del mur, gris, mecànicament freda i insensible, sotmesa a uns preceptes no subjectes a discussió que eliminen qualsevol tipus de singularitat i individualitat. Si un pianista en possessió d'una tècnica perfecta però mancat de la capacitat per transmetre emocions no té futur, tampoc no en té un règim polític dotat de la burocràcia perfecta i de la disciplina i l'ordre necessaris però mancat de la sensibilitat per permetre el desenvolupament del talent individual. A part d'aquesta afectació particular, determinada pels condicionants geogràfics i històrics, el jove pianista pateix d'una afectació universal: l'adolescència. En efecte, viu enfrontat al món, rebel sense causa, en l'exercici absolut dels símptomes de la immaduresa, creient-se admirat pels més joves i envejat pels majors. Sabedor d'un talent indiscutible i, per tant, sabent-se especial, només combrega amb els seus companys més superdotats i amb la seva professora de piano, una conca per la qual sent un respecte i admiració pupil-lar, ofegada en una vida sòrdida i depriment a la qual Konstantin no vol veure's arrossegat. La seva renúncia a sotmetre's a les rigideses d'un sistema basat en la disciplina programada i en la incomprensió de l'expressió individual posarà en perill la seva carrera pianística en la mateixa mesura que les discrepàncies amb el règim aboquen l'individu a la tortura dels mecanismes de repressió .
   No ho dubtin: facin-se amb les sonates, scherzos, preludis i estudis de Chopin, amb una mica de Bach, una mica de Rachmaninov i alguna cosa de Beethoven, i llegeixin la novel-la de Grozni.Que són insensibles a la música? No es preocupin, gaudiran d'una meritòria novel-la. Que són insensibles a la literatura? Doncs no sé quin interès els ha mogut fins aquí. Que són insensibles tant a la música com a la literatura? Un consell: consultin amb el seu metge de capçalera.

   Esteve [11 de desembre de 2012]

CLAUS Y LUCAS d'AGOTA KRISTOF

A tots aquells que flipen en colors amb les palles mentals del postmodernisme: Claus i Lucas és la seva novel-la. Les tres novel-les que constitueixen la trilogia, El Gran Quadern (1986), La Prova (1988) i La Tercera Mentida (1991), són inseparables i no tenen sentit aïlladament, però curiosament la mateixa Agota Kristof afirma que no van ser concebudes amb aquesta intenció i la seva progressiva aparició podria considerar-se una mena de "work in progress" involuntari. Kristof també reconeix que el tipus de llenguatge simplificat i pueril que domina la primera, El Gran Quadern, molt menys elaborat literàriament i més nu semànticament que els que s'utilitzen per a la segona i tercera parts, no obeeix tant a criteris estilístics en l'intent de reflectir la parla infantil com a la seva pròpia incapacitat narrativa i al seu insuficient domini del llenguatge, ja que cal recordar que, nascuda a Hongria, va publicar en francès, una llengua adquirida (entrevista a Le Magazine Littéraire, núm. 439, febrer de 2005). Tot això ve al cas per constatar que, en gran manera, la satisfactòria recepció de crítica i públic de la narrativa postmoderna es fonamenta més en els interrogants que planteja que en les respostes que ofereix o en la gènesi del seu projecte. Com assumeix la pròpia autora, el gran problema de les seves novel-les per al lector és saber en tot moment qui parla i qui escriu.
   El Gran Quadern, narrat a través d'un "nosaltres" indivisible, descriu la infància dels bessons Claus i Lucas a l'Hongria de finals de la Segona Guerra Mundial i principis de l'ocupació russa. Els bessons parlen i es comporten com un sol individu en una mena de mecanisme de defensa, que inclou pràctiques d'exercicis espartans voluntaris com ara la ceguesa, la sordesa, el quietisme, la resistència al dolor o el silenci, per enfrontar-se a les atrocitats de la guerra i a la roïndat dels adults. La Prova narra a través d'un narrador en tercera persona la separació dels bessons, quan un d'ells aconsegueix creuar la frontera al final de la primera novel-la. La Tercera Mentida complica la situació. En els dos capítols d'aquest tercer llibre parlen alternativament Claus i Klaus (o Lucas), els dos bessons que aparentment coincideixen al final de la vida, en un retrobament confús en què no es produeix el reconeixement mutu esperat. Els interrogants són nombrosos però fonamentalment es redueixen a la identitat o identitats dels narradors i al conflicte nascut a la modernitat sobre la fragmentació de l'individu.
   Davant tot això, la crítica ha hagut de concentrar-se en fer un exercici d'imaginació per donar explicació al dilema i com, davant les preguntes que planteja el postmodernisme, sempre surt guanyadora la resposta comodí del "tot val", preparats per una mica de contorsionisme especulatiu. Dues possibilitats: 1) Claus i Lucas són certament dos germans bessons la comunió dels quals es deu a una dualitat profundament única (com, d'altra banda, han intentat demostrar nombrosos estudis sobre el gemel-lisme). 2) Claus i Lucas són una sola i mateixa persona, un sol individu, la esquizofrènia del qual es reflecteix en una unitat profundament doble. Aquesta segona tesi té més avals, entre els quals convé destacar els següents. En primer lloc, Claus i Lucas són dos noms anagramàtics, permeten la transposició perfecta de les lletres que els formen, de manera que podrien referir-se al mateix individu. En segon lloc, en el retrobament que es produeix en la tercera novel-la, La Tercera Mentida (el títol ja és simptomàtic), no es produeix el reconeixement d'un dels germans respecte de l'altre, el que porta a sospitar que l'existència del germà és un constructe fictici. En tercer lloc, el llenguatge utilitzat en cada novel-la respondria a les tres diferents edats de l'home. Així, a El Gran Quadern, un llenguatge senzill i infantil en què els bessons parlen amb una sola veu, de la mateixa manera que un nen pot parlar amb un amic imaginari en certes patologies infantils causades per un estat traumàtic; a La Prova, un llenguatge madur i equilibrat amb el qual es narren les experiències d'un sol dels germans; en La Tercera Mentida, un llenguatge dislocat que vindria a representar, al costat d'incoherències i desconnexions, l'estat mental de la vellesa, una mena de senilitat capaç de fabricar un altre jo, un doble d'un mateix. En fi, se non è vero, è ben trovato.
   Del que no hi ha dubte és de que es tracta d'una obra confusament fascinant i que aquesta és d'aquelles novel-les la pervivència en el record del lector de les quals és molt més gran que el temps invertit en llegir-la. I per als temps que corren, al preu que està tot, ningú podrà negar que això suposa una bona inversió.

   Esteve [4 de desembre de 2012]

TRES NITS d'AUSTIN WRIGHT

Imprescindible. No cal que s'empassin 40 línies de sensata i conscienciosa crítica literària, esperant pacientment arribar fins al final per esbrinar la conclusió a què ha arribat el comentarista. No cal que llegeixin en vertical, ja ni tan sols en diagonal, per saltar-se totes les metòdiques argumentacions, els raonaments assenyats i els impulsos cordials, fins entreveure si val la pena o no ficar-se dins el llibre. No cal que es revoltin davant llargs segles de tradició lectora civilitzada i s'entestin en començar a llegir per l'última línia. Això que estan llegint és un spoiler de crítica literària. Aquesta novel-la és absolutament imprescindible.
   Amb això hauria d'haver-n'hi prou, però si aquest component masoquista que tots portem dins els impulsa a seguir llegint, els explicaré els perquès. Perquè Tres Nits és una novel-la sobre literatura i ja se sap que per a qui li agrada la literatura res millor que dues tasses del millor brou. Perquè es tracta d'una novel-la dins d'una novel-la (una dona llegeix les proves encara sense publicar del debut literari del seu ex-marit), i el que una, la novel-la principal, té de reflexiu i psicològic, l'altra, la secundària, ho té de trepidant i absorbent. Perquè les aparences enganyen, i el que acabo d'esmentar no és molt exacte, ja que la trama que simula ser secundària acaba establint-se com dominant, mentre que la principal acaba per xuclar-nos com a lectors, de manera que el punt de vista va desplaçant-se progressivament. Perquè planteja reflexions inexcusables per tot aquell que estima la lectura: fins a quin punt ens afecta el que llegim? Ens pot influir de manera diferent si coneixem a qui ho ha escrit? Perquè els protagonistes, tant de la trama com de la subtrama, no poden desfer-se del destí que els ha imposat l'autor, però estan subjectes en última instància al judici de valor que emet el lector, que és qui finalment aprova o desaprova la seva actitud i les seves motivacions. Perquè es tracta d'un thriller que pretén ser molt més que un thriller o, millor dit, d'un no-thriller que acaba sent un thriller. Perquè una novel-la que planteja aquest tipus de preguntes, aquest allau de contradiccions i aquest marasme de dubtes, en definitiva tot allò per al que haurien de servir les novel-les, no pot passar desapercebuda (com ja va passar després de la seva primera edició en espanyol per l'editorial Destino el 1994 amb el títol més fidel a l'original de Tony i Susan). Perquè aquest rescat pot fer per Austin Wright el que la publicació de Stoner va fer per John Williams, és a dir, recuperar un clàssic modern ineludible i obligar a la vegada als editors a buscar al fons d'armari tresors que moltes vegades romanen ocults sota l'allau d'ultra-novíssims, l'edat dels quals arriba més per a una redacció de fi de curs que per a una novel-la com cal.
   Després de Barthes i Foucault i la mort de l'autor, es va imposar en el marc teòric literari l'aposta per la teoria de la recepció, segons la qual, a grans trets, un cop acabada, l'obra es desentenia de la voluntat de l'autor i era el lector el que atorgava l'estatut definitiu amb la seva lectura, no només perquè aquella no cobrava realitat fins que algú la feia viure, sinó també perquè cada lector li donava una vida pròpia i un significat diferenciat del que li atribuïen els altres lectors. En Tres Nits es fa palès aquest mecanisme per partida doble. La novel-la que llegeix la protagonista manifesta matisos diferents dels que segurament puguem descobrir nosaltres, però la seva recepció està sotmesa de la mateixa manera a la nostra avaluació, amb el que acabem convertint-nos, cadascún de nosaltres, lectors, en jutges suprems d'aquesta estructura piramidal invertida. Només queda per afegir una cosa per als lectors que comencin pel final: aquesta novel-la és absolutament imprescindible.

   Esteve [3 de novembre de 2012]

LLUM ANTIGA de JOHN BANVILLE

 L'escriptura de John Banville sembla moltes vegades bipolar, i això no és només un comentari sobre el seu desplegament en aquesta doble faceta d'escriptor de novel-la policíaca, sota el pseudònim de Benjamin Black, i d'escriptor de novel-la a seques, sota el seu propi nom , que també, sinó, sobretot, per aquesta naturalitat amb la que efectua el trànsit de la frase brillant a la frase cursi, de l'escena transcendent a l'escena irrellevant, de la paraula adequada a la paraula vergonyant. Sense cap dubte, Banville és al costat bo de la literatura contemporània, és més, és al costat excel-lent, però aquestes relliscades estilístiques entelen en certa manera aquesta excel-lència i desfiguren la seva narrativa, sotmetent-la a la jurisdicció del bon gust quan més sòlida i captivadora sembla.
    Molt de tot això s'aprecia a Llum Antiga, magnífica com a novel-la d'iniciació, feble com a novel-la crepuscular. Perquè la bipolaritat ja es plasma en la doble perspectiva del protagonista, un actor de teatre d'avançada edat, que rememora una adolescència governada pel primer amor, no una companya qualsevol de la seva mateixa edat, sinó la mare del seu millor amic, amb la que inicia els seus descobriments sexuals i de la qual extreu una passió adormida, i que, d'altra banda, en el present, intenta en companyia de la seva dona suportar el suïcidi recent de la seva filla. Encara que la versemblança d'algunes escenes pugui ser posada en dubte, la part relativa a aquest adulteri adolescent ofereix el millor de Banville, la seva habilitat per descriure el seu personatge com un marrec capritxós, gelós i possessiu, capaç de la rebequeria més infantil davant qualsevol dèficit d'atenció per part d'una espècie de Madame Bovary, enclaustrada en un entorn opressiu del qual pretén escapar gràcies a l'entreteniment que li ofereix un jove amb excedent hormonal. Aquesta és la secció principal de la novel-la i la que aconsegueix el que pretén, transmetre al lector aquesta passió juvenil i l'egoisme del primer amor, encara que per això es recorri a situacions poc creïbles o expressions ensucrades. En canvi, els esdeveniments que envolten el present del protagonista són susceptibles de ser considerats manifestament manipulats per Banville per donar la sensació de que res és casual i tot està relacionat. M'explico: aquest madur actor teatral que és el narrador és contractat per al paper principal d'una pel-lícula dirigida per un director de prestigi (que, sorprenentment, queda fascinat per l'actuació del protagonista el dia en què aquest es queda en blanc en l'escenari ), la partenaire és una jove i famosa actriu de l'edat de la seva filla suïcida (que, curiosament, exhibeix ella mateixa tendències suïcides), mentre que el paper que ha d'interpretar és el d'un mític crític literari (de qui, caram, se sospita que va ser l'últim acompanyant de la seva filla abans del suïcidi). Què petit és el món i quantes casualitats. El més curiós, però, és que tot això flueix amb certa naturalitat gràcies a la prosa de Banville, encara que sorprèn que aquest actor madur, estragada seva memòria pel pas del temps, aconsegueixi construir un relat versemblant del seu passat (potser erroni en els detalls, però identificable en la seva essència), i es vegi immers en una concatenació de casualitats agafades pels pèls en el relat del seu present, per no parlar d'aparicions fantasmals intranscendents, com l'argentí espectral que li ofereix beguda i companyia en el hotel italià on ha recalat amb la jove actriu per obtenir informació sobre el suïcidi de la seva filla (i no amb la seva dona, com podria suposar-se en tals regressions catàrtiques). En fi, davant cada nova volta de rosca a l'argument, un no pot més que fer una ganyota.
    I cal tornar al que s'ha dit. Malgrat tot això, Llum Antiga és una novel-la molt competent, que atrapa des del principi, que destil-la el saber literari de Banville, la seva prosa elegant i precisa, i el seu domini dels plans narratius. El problema és la seva esmentada bipolaritat, en que s'ajunten una de freda i una de calenta, en que quan sembla que s'està a punt d'aconseguir el nirvana es baixa als inferns, en que ens extasiem davant la naturalitat d'un episodi per tot seguit sorprendre'ns per un artifici , tal com passa amb el bòtox en un rostre bell, i en que, això sí que no té remei, la suma de ganyotes de satisfacció i de disgust pot acabar desfigurant-nos la cara (ves per on, com el bòtox).

Esteve [23 d'octubre de 2012]

LAS SOLIDARIDADES MISTERIOSAS de PASCAL QUIGNARD

Llegint el títol d'aquesta obra de Pascal Quignard, Las Solidaridades Misteriosas, és fàcil que a un li vingui al cap (ja sigui per associació sil-làbica, fonètica o semàntica) una de les principals obres de Goethe, Les Afinitats Electives, en la qual es postulava entre altres coses la tesi que les relacions que neixen entre les persones es basen en un tipus de procés d'acció i reacció propi dels elements químics. A la novel-la de Goethe, l'harmònica pau de què gaudeix la parella d'enamorats protagonistes es veu alterada per l'arribada d'una nova parella amb la consegüent desestabilització dels equilibris afectius, socials i morals causada per l'aparició de noves combinacions, la diferent barreja de les quals propicia la creació de noves entitats, a la manera de les associacions d'elements químics. Encara que el to i l'argument de Les Afinitats Electives estigui a anys llum de Las Solidaridades Misteriosas, sí que s'aprecien semblances i homenatges en el desenvolupament d'algun personatge i episodi. Es podria dir que Quignard tria per la seva novel-la una afinitat anímica amb l'obra de Goethe.
    Las Solidaridades Misteriosas és una novel-la romàntica, desesperadament romàntica, en què Claire, la protagonista principal, sucumbeix a un amor impossible per un home casat, Simon, antic company de la infància, a qui es lliurarà espiritualment més enllà de la vida (platonisme pur) i més enllà de la mort (fidelitat dement). Com els elements químics, la proximitat entre Claire i Simon els transforma i crea un nou organisme basat en la combinació de passió continguda i de prohibicions socials, d'atracció espiritual i repulsió moral. Com indica el títol, només pot titllar-se de misteriós l'estret llaç d'unió entre ambdós, aquesta espècie de solidaritat irracional que fa del lliurament d'una en braços de l'altre una cosa que transcendeix tota explicació i que, després de la mort per ofegament de Simon, perviu en aquesta comunió de Claire amb la natura, com si aquesta, representada en les ones del mar, les dunes de la platja i les aus que nien a la costa, fós la baula que comuniqués als amants, com si l'amor no només no s'extingís, sinó que perdurés per natura interposada. Si el lliurament a una altra persona ja implica els més alts sacrificis, en aquest cas el lliurament a un esperit exigeix anar més enllà d'allò convencional, la qual cosa explicarà el progressiu abandonament físic i anímic de Claire en nom de la perpetuació extrasensorial d'un amor etern. No és aquesta, la de Claire i Simon, l'única parella de Las Solidaridades Misteriosas. El germà petit de Claire, Paul, i Jean, un capellà de poble, formen una parella col-lateral, en la qual es materialitza un nou graó en aquesta misteriosa cadena solidària. En efecte, Paul, lliurat del tot al magnetisme de la seva germana gran, no qüestiona actituds ni procediments, sinó que s'ofereix com a servidor incondicional, sense preguntes ni retrets, enllaç indispensable entre Claire i el món en el seu vessant social. Quant al món en el seu vessant natural, representat pels escenaris boirosos i plujosos de la Bretanya francesa, és un protagonista més i ho és per la seva toponímia (curiós que a La Cerca de Jean Rolin, Editorial Sexto Piso, de recent aparició, també s'arribi a l'ús i abús de la cita geogràfica, amb profusió de noms de pobles, carrers i places, que per a un lector no nadiu es converteixen en un galimaties que fa sospirar per un mapa del lloc) i pel seu entorn, no en va les seves criatures i el seu hàbitat acaben convertint-se en personificacions de l'estimat desaparegut.
    La intensitat narrativa de Las Solidaridades Misteriosas va de menys a més, comença amb un narrador extern, la fredor descriptiva del qual va cedint terreny davant les progressives confessions dels principals implicats en la història. Això contribueix a que aquesta varietat de testimonis, a la manera d'elements químics que es combinen, desemboqui en una història absorbent, producte de fetilleria, com massa compacta en la qual és impossible separar el líquid del precipitat. I és que ja se sap: una bona història d'amor és qüestió de química.

    Esteve [10 d'octubre de 2012]

LAS LEYES DE LA FRONTERA de JAVIER CERCAS

Llegint la darrera novel-la de Javier Cercas, hom no pot per menys que sentir certa sensació de decepció. Per descomptat, en Las Leyes de la Frontera es donen els ingredients més purs de l'estil Cercas, aquells que han encimbellat al seu autor a un merescut altar literari gràcies a una gairebé quimèrica combinació de reconeixement crític i d'èxit comercial. Sens dubte, Cercas aprofita de nou aquest talent novel-lístic, aquesta precisió rítmica assentada en una mena de bucle narratiu en què el relat dels esdeveniments no s'avergonyeix d'una cadència repetitiva, sinó que, ans al contrari, es consolida com a relat insistent que, encara que sembla que s'aturi, no només avança amb fermesa, sinó que serveix com a mitjà d'afirmació argumental en la ment del lector, com una mena de seqüència algorítmica en què 0 després d'1 no és un retrocés, sinó més aviat un amarratge, un compte enrere per estabilitzar el relat, tot això, en definitiva, aplicat a detallar la història del fenomen quinqui en els anys de la transició (el quinquenni, si es permet la broma fàcil). Malgrat el maquillatge nominal, no és aventurat pensar en El Vaquilla o El Torete com models d'aquest El Zarco, protagonista absolut de la novel-la, vist a través dels ulls d'un pijo malencaminat company de corredisses, del policia que una vegada el va detenir i del director de presons que més i pitjor va arribar a patir-lo.
    Però aquesta perícia narrativa no impedeix que es mastegui un regust permanent de manca de convicció. I entre altres raons se m'acudeixen dues. La primera és l'estructura de la novel-la que, exposant la història del Zarco mitjançant les entrevistes d'un periodista a aquells que el van tractar amb l'objectiu d'escriure la seva biografia, pretén fugir de la convenció, de la biografia a l'ús, i acaba caient en l'innecessari, perquè en cap cas s'aconsegueix un retrat polièdric i alguns testimonis arriben a semblar superflus. La imatge del Zarco és massa uniforme i la intervenció tant del policia com del director de presons serveix a efectes dramàtics però en trames col-laterals, desviant el relat principal del centre a la perifèria. Això no seria especialment reprovable si no fos perquè la utilització de diverses veus produeix un efecte de distanciament que llasta l'interès. Tant en Soldats de Salamina com en Anatomia d'un Instant es retrataven uns personatges, sí, però éren esclaus d'una situació, d'un moment històric que els superava. En Las Leyes de la Frontera no existeix tal moment transcendental i, sent com és un retrat de personatge, requeriria potser una perspectiva més íntima i menys documental. La segona raó és una raó d'oportunitat. Ja sabem que la bona narrativa no té edat, però és fàcil convenir que el públic que va conquistar Javier Cercas amb Soldats de Salamina i amb Anatomia d'un Instant era un públic madur, de passats els 40, interessat en episodis poc coneguts de la Guerra Civil o en els entrellats polítics d'una Transició en bastants aspectes fantasmagòrica. Aquest mateix encert en l'elecció del tema podria traslladar-se a Las Leyes de la Frontera, un fresc del costat mangui, de la delinqüència cutre i de la marginació social durant la Transició, si no fós perquè la utilització pseudo-biogràfica del personatge del Vaquilla, en lloc d'endinsar-nos en el costat fosc ens aboca al reflex brillant del paper cuixé. Per massa coneguda, la història del Vaquilla (o de qualsevol quinqui-estrella de l'època) esdevé reiterativa, les seves aventures i desventures són lloc comú en l'imaginari popular i potser és aquesta una història que s'hauria d'haver explicat d'aquí a 20 anys.
    En resum, Las Leyes de la Frontera ens ofereix el millor de Cercas, la seva innegable destresa per atreure i mantenir l'atenció del lector, però equivocant l'elecció de l'anècdota i de la premissa històrica. Potser és que, en el fons, no és el mateix parlar de quinquis que de reis.

    Esteve [26 de setembre de 2012]

CIUTAT OBERTA de TEJU COLE

 No hi ha millor aliat per al so que el silenci. Un no és res sense l'altre. Tal descobriment ha servit de base a l'art musical des de les primeres manifestacions fins als nostres dies, amb experiments tan extrems com els del compositor John Cage i la seva peça 4'33", en la qual una orquestra i el seu públic es reuneixen en un auditori durant quatre minuts i trenta-tres segons sense que els músics toquin una sola nota i en la qual, però, cada interpretació difereix de les anteriors, ja que la tos, els cruixits de les butaques, o el simple murmuri del frec de la roba fa que no hi hagi dos concerts iguals. Si la troballa de Cage ja demostrava que el silenci absolut és impossible en música (només pot obtenir-se per mitjans artificials a l'interior d'una cambra anecoica, i fins i tot aquí s'identifiquen un so greu i un altre d'agut, provinents del sistema nerviós i la circulació de la sang de qui està en el seu interior), què dir en literatura, on únicament es pot obtenir amb la pàgina en blanc i, ja se sap, on no hi ha text no hi ha literatura.
    Encara admetent la impossibilitat del silenci des del punt de vista de la rigidesa científica, els nostres paràmetres de funcionament quotidià ens obliguen a acceptar l'existència d'alguna cosa oposada al so en la nostra percepció dels mecanismes musicals. Si això és evident en la música, no ho és tant en la literatura. Tot això ve al cas de Ciutat Oberta, la primera novel-la de Teju Cole, nord-americà d'origen nigerià, guanyadora del prestigiós Premi Pen / Hemingway. Doncs bé, Ciutat Oberta és una novel-la on el silenci és tan present com el so. El protagonista ens convida a passejar amb ell per Nova York o per Brussel-les, poc importa per on, perquè el tipus d'observació que es deriva d'aquests recorreguts aleatoris no té pretensions monumentals, no atén a criteris turístics, no necessita de joies arquitectòniques, fites culturals o urbanismes espectaculars, sinó que sorgeix de l'atenció al detall insignificant, a la minúcia irrellevant, a l'atenció passatgera captada per sons i imatges que, per ignorats, la nostra vida atrafegada ha convertit en silencis i boires. Aquella esquerda en el pont, aquella remor de l'onatge, aquella esgarrifança que neix del fred contacte amb el capvespre, serveixen per Teju Cole de silencis inadvertits, contrapunts per reflexionar sobre el món, tant sobre la Història en majúscules com sobre si mateix. Aquesta no deixa de ser una novel-la d'idees, però aquestes arriben a la seva magnitud per contrast amb aquests moments de rodamón, de la mateixa manera que el so afirma la seva identitat per contrast amb el silenci. Novel-la intel-lectual, però res a veure amb l'habitual visió autocomplaent dels escriptors nord-americans, més pendents del seu melic que d'una mirada centrífuga, sinó hereva fifty-fifty de la millor tradició europea i del compromís anticolonial. I això sense demèrit d'un profund coneixement de la història local i de la geografia novaiorquesa. Així, temes com el racisme, l'orientalisme o el xoc de civilitzacions són tractats des d'una perspectiva dialogant, gens demagògica i en absolut excloent, però no com ho faria el pusil-lànime que eludeix prendre partit i prefereix nedar entre dues aigües, sinó com el mediador atent a la possibilitat d'arribar a un punt de trobada.
    Ciutat Oberta és una novel-la extraordinària, imprescindible com ho són les novel-les de W.G. Sebald, amb qui no debades la majoria de la crítica ha comparat a Teju Cole, una veu diferent a gran part de la narrativa actual. A diferència d'aquesta, en la qual no passa res i no es diu res, a Ciutat Oberta no passa res, però es diu molt. Si aquella és silenci (o encara pitjor, soroll), aquesta és música celestial.

   Esteve [16 de setembre 2012]

SUBIR A POR AIRE de GEORGE ORWELL

Dues dates: 1939 i 1940. Si admetem que som animals cronològics, hauríem d'anar per ordre, però estant el nostre pensament subjecte a les lleis de la causalitat, haurem d'invertir les dates i començar pel final. El 1940 George Orwell publica un article titulat "En el ventre de la balena" (recollit en l'edició espanyola en el llibre El León y el Unicornio y Otros Ensayos, Debolsillo, 2010) en què, prenent com a punt de partida la publicació en 1935 de Tròpic de Càncer d'Henry Miller, aprofundeix sobre l'estat de la literatura anglesa contemporània i confronta la validesa dels postulats modernistes (Joyce, Eliot, Lawrence) davant les noves formes literàries abanderades per gent com Auden, Spender o Isherwood. A grans trets, els primers eren elitistes, esclaus de la forma i la tècnica i aliens a la realitat; els segons, en canvi, eren populistes, compromesos i fidels a la idea marxista de la literatura. Segons Orwell, Tròpic de Càncer representaria una tercera via: davant la degradació social que els nous usos suposen enfront de les velles costums, davant l'aparent necessitat d'alinear-se políticament en uns temps convulsos, l'obra de Miller es presenta com a reflex d'una actitud passiva, de no cooperació, de "no sentir el menor impuls d'alterar o controlar el procés que experimenta", com el Jonàs bíblic engolit per la balena. Orwell es pregunta si aquest quietisme és defensable i arriba a la conclusió que, si més no, és preferible a l'altisonant pretensió de veritat que defensen els engagés.
   Què tindrà tot això a veure amb Subir a por Aire, obra publicada un any abans? Doncs que en el cas que ens ocupa la teoria va venir després que la pràctica. Subir a por Aire no és més que la plasmació novel-lística de les idees que exposarà un any més tard. El protagonista, un tipus vulgar i mediocre que ronda la quarantena, immers en la crisi de l'edat, decideix trencar amb la rutina i els lligams familiars i s'embarca en un projecte gens ambiciós però freqüent en els tipus vulgars i mediocres: tornar al passat . A aquest impuls se'n diu nostàlgia i consisteix a recordar el passat com una cosa radiant, plena de felicitat i de plaer, a la que cal tornar per fugir d'un futur amenaçador. El passat és la infància i la joventut, un temps unit indissolublement a un lloc, el poble familiar; el futur ve determinat per un matrimoni infeliç, una paternitat irresponsable i una guerra imminent. George Bowling, el nostre home, s'apassiona davant la possibilitat de reviure el seu passat tornant a un poble que va deixar per no tornar-hi, experimentant aquells plaers que il-luminen els seus records i volent realitzar els somnis que va tenir vint anys abans i que mai va poder arribar a satisfer. Res no li importa de la guerra que plana sobre el seu cap. Només s'il-lusiona per tornar a veure la botiga del seu pare, tornar a l'embassament on va ser feliç pescant, reconèixer en rostres familiars entrevistos al carrer a vells coneguts, en definitiva, pujar a per aire. Però encara que el tango digui que vint anys no són res, tornar al passat és impossible (el passat és un país estrany, que dirien els anglesos), un topa sempre amb el present i el de Bowling és decebedor abans, durant i després de la seva excursió.
   I, tot i això, Bowling viu en l'acceptació, com Jonàs en el ventre de la balena, a les fosques, en un espai prou ampli, certament esclau del seu recipient, però aïllat dels embats de la realitat. El seu món es mou sense que ell sàpiga cap a on, confortat però per la calidesa i protecció que li ofereix el seu microcosmos vital. El problema és que un sempre acaba, com Jonàs, sent expulsat violentament de la balena.
    
   Esteve [29 d'agost 2012]

EL HOMBRE QUE AMABA A LOS NIÑOS de CHRISTINA STEAD

 "Totes les famílies felices s'assemblen; cada família dissortada ho és a la seva manera". Una frase, la del començament d'Anna Karenina de Tolstoi, que ha fet furor en l'univers de les cites literàries. Si Tolstoi aixequés el cap i llegís El Hombre que Amaba a los Niños de Christina Stead, probablement descobriria una novíssima i insòlita forma de família desgraciada. Tolstoi a part, inabastables són els exemples literaris que han retratat les disfuncions familiars amb més o menys encert, però si alguna cosa distingeix la novel-la de Stead de les seves predecessores i de les seves continuadores és que en la majoria d'aquestes el conflicte apunta després d'un llarg periple des de la felicitat fins a la dissort, mentre que a la família que dissecciona Stead la devastació està instal-lada com un artefacte nuclear en el seu centre mateix i des del primer moment. No hi ha la degradació progressiva de la convivència que acaba desembocant en les desavinences familiars; aquí, la família Pollit ja neix de les runes.
     El protagonista principal, aquest "home que estimava els nens", és Sam Pollit, eix al voltant del qual es mouen la seva dona, els seus set fills i altres parents propers. Per descomptat, és un home que estima els nens, un animador fantàstic, aglutinador de les fantasies infantils, canalitzador de l'entusiasme dels petits, un veritable bufó sempre pendent del seu públic. Per descomptat, la seva manera d'entendre l'educació dels seus fills, en bona part hereva de les idees de Thoreau, en res s'assembla a la que la seva dona consideraria convenient. Instigador d'una festa contínua, posseïdor d'un domini escènic total del dia a dia familiar, creador d'un particular llenguatge comunicatiu per empatitzar amb els petits, és per contra un idealista purità, somiador d'un món millor, que ell hauria d'encapçalar, això sí (no en va la seva dona l'anomena el Gran-Jo-Sóc), i del que, en una apologia de l'eugenèsia massiva, caldria eliminar a tots els febles i incapaços. Aquest caos ideològic i existencial podria semblar la manifestació d'un geni o d'un líder. En absolut, aquesta amalgama fa de Sam Pollit un autèntic idiota, un idiota entès a la manera nietzscheana (que no és més que imitació de la dostoievskiana), és a dir, "una barreja de sublimitat, malaltia i infantilisme". Sobretot infantilisme, aquesta incapacitat per interactuar amb els adults (fins i tot amb la seva filla preadolescent) de manera diferent a com es condueix amb els nens: Sam Pollit és home d'un sol registre.
     El Hombe que Amaba a los Niños va passar sense pena ni glòria en el moment de la seva publicació en els anys 40, en una Amèrica més preocupada per la Guerra Mundial que per una novel-la gens contemplativa amb la institució familiar. En els 60 va ser rescatada i enaltida (i comparada amb Tolstoi, curiosament) pel poeta Randall Jarrell. Va tornar de nou a les cavernes de l'oblit fins que fa un parell d'anys Jonathan Franzen (un altre que sap de què parla quan es tracta de crisis familiars) la va reivindicar en un article al New York Times. Per si això fos poc, el gurú Harold Bloom la va incloure en el seu cànon occidental. En aquest país, com no es llegeix el NYT (i déunusenguard les seves pàgines culturals) i com es llegeix poc Tolstoi i poc Franzen (i gens Bloom), la novel-la de Christina Stead encara està per descobrir.
    P.D.: Menció especial a la traducció. Difícil traslladar a un altre idioma un llenguatge infantiloide creat expressament i conseguir evitar que soni cursi. Igual que a Llámalo Sueño d'Henry Roth, en què el traspàs dialectal alenteix al principi el ritme de la lectura, la novel-la de Stead també precisa d'un lleuger escalfament fins a arribar a assolir velocitat de creuer.


     Esteve [16 d'agost de 2012]

AFORISMOS SOBRE EL ARTE DE SABER VIVIR de ARTHUR SCHOPENHAUER

En aquests temps de sobreexposició econòmica i paranoies mediàtiques, la filosofia sembla una activitat per il-lusos o diletants. Llegir filosofia s'ha convertit en un exercici subterrani i gairebé vergonyós. Vanagloriar-se d'haver llegit l'últim bestseller del moment (per descomptat, una novel-la, tant se val si és policíaca, humorística o eròtica) atorga una espècie de cachet social i ens situa en una posició d'igualtat respecte als demés. Insinuar que es llegeix filosofia demostra atreviment i comporta mirades d'escepticisme, incomprensió o burla. Novel-les, assaigs econòmics, llibres d'autoajuda, biografies, copen les llistes de més venuts, llistes en les que la filosofia no apareix des que el món és així d'immund. La novel-la serveix per passar una bona estona i evadir-se de la realitat, els assaigs d'economia serveixen per submergir-se de ple en la realitat i passar una mala estona, les biografies serveixen ... bé, no se sap ben bé per què. Llavors, on trobem el punt d'equilibri que, d'una banda, ens ajudi a ser millors i, d'altra, ens reconcilïi amb el món i ens permeti entendre millor, més enllà de la conjuntura, el temps en què vivim? Alguns diran que els llibres d'autoajuda compleixen aquesta funció, encara que tots estiguin farcits de pseudofilosofia. És que és impossible una anàlisi seriosa sense caure en la fotesa? És que la filosofia no compliria amb aquests requisits sense renunciar al rigor ni a la profunditat? O és que el públic mitjà no té la competència suficient per entendre un sistema mínimament elaborat, que superi la banalitat del "tu pots", de la "bona sort", o del "carpe diem"?
    Schopenhauer ha gaudit d'una espècie d'aura mítica entre els profans, més per la sonoritat del seu nom que per la popularitat i l'abast dels seus ensenyaments. Atrevir-se amb El Món com a Voluntat i Representació suposa una fita per la seva evident extensió i la seva aparent complexitat. Més de 1000 pàgines de filosofia i un sistema omnicomprensiu del món és tasca de titans per al lector no avesat en les tortuositats filosòfiques. Però Schopenhauer esbossa bona part del seu pensament en aquests Aforismos sobre el Arte de Saber Vivir, aconseguint ser assequible sense resultar trivial. Malgrat el seu títol, no es tracta d'aforismes en el sentit de píndoles individuals sinó d'idees enfilades i arquitectònicament sostenibles i, com sí indica el seu títol, pretenen fer-nos més savis per afrontar les dificultats que la vida ens escup en plena cara. Schopenhauer ens proposa la seva fórmula per a la felicitat i distingeix tres nivells: allò que som, allò que tenim i allò que representem. Allò que som es compon de totes aquelles coses intrínseques a l'individu, de la seva manera d'afrontar els esdeveniments exteriors, de l'actitud i la intel-ligència amb què es reben els impulsos externs, del seu comportament en fi. És la part més important a l'hora d'assolir la felicitat, perquè un esperit alegre i optimista supera millor els entrebancs i els contratemps. Allò que tenim es compon d'aquells mitjans adequats per satisfer les nostres necessitats, és a dir, les possessions que serveixen per saciar els nostres apetits. D'aquestes, es pot fer de més i de menys, en funció de lo ambiciosos que siguin els nostres desitjos o de lo frugals que siguin els nostres impulsos naturals. Allò que representem fa esment a tot allò que transmetem als demés, a la imatge que volem que els altres tinguin de nosaltres, i aquí entren en joc la vanitat, l'orgull, l'honor i l'ambició, elements superflus en la gran tasca d'assolir la felicitat. Descartat allò que representem i valorat en la justa mesura allò que tenim, és allò que som el pilar fonamental de l'autèntica felicitat, però una existència feliç ha d'assentar-se en un equilibri entre el dolor i l'avorriment, de manera que les nostres inclinacions no sobrepassin els límits per excés ni per defecte. És en la justa mesura on hom troba la satisfacció.
    Aquests Aforismos sobre el Arte de Saber Vivir ens faran més savis, sí, més feliços, sí; més humans, sí. No ens faran més rics, no; no ens faran més poderosos, no; no ens faran més populars, no. Aquests aforismes ens ajudaran a valorar més el que tenim dins nostre i a relativitzar tot allò que prové de l'exterior (i això inclou, és clar, rescats i primes de risc). A més, algú va dir que vacances i filosofia fossin termes incompatibles?

    Esteve [26 de juliol de 2012]

EL COLECCIONISTA de JOHN FOWLES

Fa pocs dies, Enrique Vila-Matas feia referència en un article periodístic als conceptes de novel-lista elefant i novel-lista tèrmit (veure El País de 10 de juliol de 2012), estímul suficient per permetre'm l'atreviment de seguir amb el símil animalístic en aquesta crònica . Quan el lector es llança a llegir una novel-la, espera trobar la idea que subjau al succés, és a dir, descobrir el principi bàsic que alimenta el relat, el pensament motor que impulsa l'esdeveniment que se'ns narra. En suma, la filosofia de l'autor més enllà de la progressió dels fets. A les males novel-les, el fet precedeix a la idea, de manera que fàcilment sospitem que l'autor va il-luminar una història sense més pretensió que la d'encadenar un fet darrere l'altre, això sí, tan amena i entretingudament com sigui possible, amb la intenció d'amenitzar la lectura, i davant la qual només la progressió narrativa ens permet entreveure un missatge superior, quan es dóna el cas. Aquestes serien les novel-les-llebre, en què la trama sempre va per davant, atiada a certa distància per la idea o, en el pitjor dels casos, sense cap idea en la seva persecució. D'altra banda estan les novel-les en les que la representació del món que habita en l'autor, les creences o principis que aquest atresora, en definitiva, la filosofia que abandera, està tan fermament establerta que funciona com un tòtem, assentada i ancorada com a centre al voltant del qual es mouen els fets i els personatges. Aquestes serien les novel-les-eixam, amb una massa central inequívocament establerta, a la qual se sumen o de la qual s'allunyen elements individuals sense modificar per això l'essència i l'entitat del grup.
    Això ve al cas de El Coleccionista, debut novel-lístic de John Fowles. La trama és simple: un tipus amb cert dèficit psicològic malgrat una aparença normal segresta i tanca en un soterrani a una jove estudiant d'art per la qual sent una atracció platònica. Vist l'argument, és comprensible que la crítica i el públic classifiquessin el llibre de Fowles com un thriller o com una novel-la d'intriga. Certament, així seria si es tractés d'una novel-la-llebre, en què l'interès pel resultat final fos l'ham del qual sentir-se presoner en el procés de lectura. Però El Coleccionista va molt més enllà. Fowles atresora una visió del món i de la societat que emergeix de cada paràgraf, un corpus irreductible al que anècdotes i personatges se sumen incondicionalment, i que transcendeix la resolució de la suposada intriga. No és debades que les posteriors novel-les de Fowles aprofundiran en els mateixos temes i inquietuds: la impossibilitat de comunicació entre diferents classes socials, sotmeses a una jerarquia derivada de les diferències educatives i culturals, el convencionalisme i la correcció com a tapadora social de profunds desequilibris psicològics, o la preocupació per l'ús del llenguatge com a veritable barrera de separació entre els individus. Per aquest motiu es pot concloure que El Coleccionista és una novel-la-eixam, que parteix d'una idea clara i definida de l'entramat social, que vertebra en un centre aglutinador les premisses filosòfiques i sociològiques de l'autor, i que se serveix dels esdeveniments, les situacions i els personatges com argamassa unificadora.
    Apta per a un públic àvid d'intriga, prohibida per a tothom qui no senti interès per les relacions humanes, perfecta per als que gaudeixen descobrint, siguin o no alienes a la seva pròpia, diferents percepcions del món en què vivim.

    Esteve [12 de juliol de 2012]

GOG de GIOVANNI PAPINI

 Hi ha escriptors que són com el Guadiana: ara apareixen en el mercat editorial, ara desapareixen dels catàlegs. Una llista feta de pressa i corrent inclouria gent com Stefan Zweig, André Maurois, Heinrich Boll, G.K. Chesterton o el mateix Giovanni Papini, força publicats als anys 60 i 70, desapareguts i menystinguts durant les següents dècades (i fins i tot considerats antiquats i carrinclons), i recuperats i etiquetats amb el segell de l'excelència amb l'arribada del segle XX. Deu ser que són un tipus de clàssics lligats al signe dels temps.
    Giovanni Papini no sols va escriure novel-les i relats, sino que part de la seva producció va ser enfocada a atiar la controvèrsia religiosa amb biografies i tractats que, des de l'ateisme primer o des del catolicisme després, no deixaven ningú indiferent. Gog és una obra tardana i, encara que fuig del debat religiós, presenta un personatge mesiànic, totpoderós i omnipresent, que, enriquit econòmicament de manera ilimitada i poc clara, enclaustrat en un psiquiàtric per la seva dubtosa capacitat mental i absolutament repulsiu en el seu aspecte físic (vaja, el pitjor possible reunit en una sola persona: ric, boig i lleig), ens fa arribar el seu diari fragmentat de totes les entrevistes, coneixences i relacions que, gràcies a la influència que donen els diners, ha cultivat amb individus de tota ralea. Així, desfilen per aquestes pàgines, des de grans pensadors i polítics com Einstein, Freud, Lenin, Gandhi o Edison, accessibles perquè els diners obren totes les portes, i que aprofiten per deixar anar el seu discurs, fins a sonats anònims que ofereixen els seus projectes delirants al multimilionari Gog amb l'esperança de rebre financiació i mitjans. Però l'anonimat o la notorietat dels personatges només té un orígen nominal. Perquè si alguna cosa destaca és l'equiparació absoluta entre uns i altres, de manera que, es tracti d'Einstein o d'un "mindundi" qualsevol, la seva història o el seu pensament es comprimeix en dos o tres fulls, extensió límit de cadascún dels capítols, en un intent de diluïr les fronteres entre la genialitat i la bogeria, doncs tenen tant a dir el físic més prestigiós de la història com el primer que passa, i ambdós, físic i passavolant, esgrimint discursos al límit de la paranoia o de la profecia. I és que Papini, fent ostentació imaginativa, s'atreveix amb tot. Arquitectura, escultura, historiografia, religions, col-leccionisme, tots els aspectes de la vida humana són tractats amb una presciència futurista, convertint en simples simulacres fets essencials que esdevindran amb posterioritat fites cabdals en el món de l'art, la literatura i el comportament humà. No és d'extranyar que algunes de les prediccions i troballes esmentades hagin servit de font, tant en aspectes formals com de fons, a grans mestres com Italo Calvino, Jorge Luís Borges, Arreola, o Alejo Carpentier, que en algunes de les seves obres han pres com a punt de partida algun dels projectes esbojarrats d'aquest llibre. El caràcter de precursor de Papini és innegable, com també ho és el de deconstructor "avant la lettre", perquè si alguna cosa es manifesta en cada capítol és la voluntat de desmontar un concepte establert i estrictament afermat per, tot seguit, recomposar-lo i reutilitzar-lo mantenint l'esència i desfigurant la presència. Un exemple: Gandhi, símbol del compromís i la identificació amb el poble autòcton de l'Índia, de la voluntat d'independència i emancipació respecte de l'Anglaterra imperialista, afirma categòricament que és precisament la seva educació britànica i la influència de la cultura europea la que alimenta el seu esperit revolucionari, en contraposició a l'imatge tòpica d'un Gandhi altaveu transmissor del valors espirituals hindús. 
    I aquest és només un exemple entre molts. Com un Houdini de les paraules, Papini fa desaparèixer idees prefixades i valors preestablerts per fer-nos-los aparèixer de diferent manera i en diferent lloc. Per tant, si ens acomodem amb Gog entre les mans, en obrir la primera pàgina ja sentirem que comença l'espectacle i ressona l'eslògan: senyores i senyors, amb vostés, el gran Papini!!.

    Esteve [3 de juliol de 2012]

FLORES EN LAS GRIETAS de RICHARD FORD

No són massa els escriptors que solen teoritzar sobre literatura i menys els que s'atreveixen a publicar les seves impressions. Alguns deuen témer que es descobreixi el seu mètode i amb això la possibilitat de copiar el truc; altres, conscients de no seguir cap mètode, prefereixen escudar-se en la seva obra com si el mètode ja estigués implícit. Mentre que als segons els empara la raó, ja que l'obra final no és més que el resultat d'un pla predeterminat i la conseqüència d'un mètode i si aquest no ens és revelat, sempre podem, mitjançant l'art de la deconstrucció, arribar a entreveure el seu mecanisme, per als primers no hi ha perdó possible, doncs sabut és que imitar un estil literari és tan improductiu com copiar un estil pictòric o musical, de manera que s'arriba a la conclusió que, o no disposen en realitat de cap mètode , o, tenint-lo, no tenen l'autoestima necessària per donar-lo a conèixer, donant a entendre que el seu desvetllament perjudicaria les seves vendes o la seva fama, com si una teoria literària fos la fórmula de la Coca-Cola.
    Richard Ford no pertany a cap d'aquests grups, sinó a aquell menys nombrós d'aquells que s'atreveixen a teoritzar sobre el seu treball, l'escriptura, i de l'antecedent (ja que també forma part del procés d'adquisició de competència literària), la lectura. En aquest selecte grup, i atenent només a l'àmbit anglosaxó, han donat mostres de la seva clarividència personatges com ara Henry James, E.M. Foster, Virginia Woolf, Auden, Eliot o, últimament, Zadie Smith amb el seu magnífic i poc valorat Cambiar de Idea. Flores en las Grietas recull una sèrie d'articles ja publicats en revistes literàries o com pròlegs a obres d'altres autors durant els últims 20 anys, tant literaris com autobiogràfics, i sobre els quals, a efectes del que interessa aquí, tractarem només aquells de pedigree més literari. Perquè Richard Ford sí que té una teoria: que en literatura no hi ha teories que valguin. Com a bon nord-americà (encara que sobre això també podria ser un bon francès), considera fermament que per escriure, com per llegir, només hem de sotmetre'ns a un principi: absoluta llibertat (una reflexió: per què la llibertat, sense ser privativa de cap nació,  s'associa sempre a algunes i mai en absolut a d'altres, i no cal donar noms?). Dit això, Ford considera que algunes petites regles són necessàries o convenients, més com una pista d'un codi el desxiframent del qual ampliarà les nostres possibilitats, que com un pas d'ineludible compliment. Per a l'escriptura, com per a la lectura, cal tenir la ment oberta, no sotmetre's a les restriccions imposades per interessos de grup o als decàlegs per novells en els mals cursos d'escriptura creativa. Hi ha, sí, uns instruments que n'afavoreixen la comprensió, i a això al-ludeix a "La lectura", però convé a afirmar que molts exemples de la millor literatura no segueixen cap regla comú establerta i aquest és l'argument principal de "Por qué nos gusta Chéjov". De fet, algú a qui fascinen autors tan variats com el mateix Txèkhov, Eudora Welty, Sherwood Anderson o Tobias Wolff, no pot acceptar limitacions imposades per directrius rígides en el procés de creació. La bona literatura transcendeix els patrons fixos i, tal com explica Ford, un bon principi en una narració pot ser diametralment oposat a un altre bon principi, igual que un bon final pot ser conclusiu i un altre bon final no. Mentre llegia l'argumentació de Ford per explicar per què un relat és excel-lent en "Introducción a 'The New Granta Book of the American Short Story'", desglossada en la importància dels inicis, desenvolupaments i finals dels relats, se m'ha aparegut la imatge, que crec que Ford aprovaria, dels escacs, joc dividit igualment en tres parts (obertura, mig joc i final), i en el qual existeixen múltiples tipus d'obertura i tots poden conduir a la victòria, sempre que serveixin a una estratègia representada al mig joc i permetin disposar dels instruments necessaris per executar un bon final.
    En resum, Flores en las Grietas és un cant a la llibertat en la creació literària, i encara que a alguns els pugui semblar que això és parlar per parlar i que una obra literària s'ha de defensar per si sola, benvingut tot aquell que, com Richard Ford , té alguna cosa a dir sobre el seu treball i ho diu amb estil i intenció.

    Esteve [17 de juny de 2012]

LA LLEBRE AMB ULLS D'AMBRE de EDMUND DE WAAL

Una biografia familiar pot arribar a ser una llauna de primera. Ens tempta la curiositat conèixer les interioritats de les diferents generacions, les grandeses o misèries dels seus integrants i com es vencen les adversitats o s'assoleixen els èxits. Però per gaudir d'una bona biografia familiar es requereix alguna cosa més que elaborar un complex arbre genealògic. Cal un bon material original, és a dir, una família de la que realment es pugui explicar alguna cosa que la distingeixi de les altres, una participació important en els successos històrics que l'envolten i, per descomptat, last but not least, un cert ofici narratiu de l'autor per donar-nos-ho a conèixer. Hi ha hagut bones biografies d'aquest tipus: els Rotschild, els Kennedy, els Wittgenstein, encara que totes narrades des de l'exterior, per autors excel-lentment documentats però aliens al sentiment de pertinença que atresora Edmund de Waal.
    Edmund de Waal és descendent, encara que el seu nom no ho indiqui, de la família Ephrussi, dinastia de banquers que al seu moment van arribar a dominar les finances europees i es van fer amb la flor i nata de l'alta burgesia continental. Els netsuke són escultures en miniatura d'origen japonès representant petites escenes de la vida quotidiana, l'existència de les quals es remunta al segle XVI. Pot semblar que aquest paràgraf s'hagi colat de manera accidental, però no és així. Els esmentats netsuke serviran durant tot el llibre de fil conductor de la narració, ja que la història de la família comença amb la seva adquisició progressiva a finals del segle XIX fins a configurar una estimable col-lecció i acaba amb la seva recuperació després de la Segona Guerra Mundial. El viatge dels netsuke pel París de finals del XIX, per la Viena de la primera meitat del segle XX i pel Tòquio de finals del mateix segle serveix de referència per retratar l'antisemitisme del cas Dreyfuss, l'ascens del nazisme i l'annexió d'Àustria o les conseqüències de la derrota atòmica al Japó imperial. Certament, els netsuke actuen com un guia turístic-cultural de l'esdevenir d'Europa, però també atorguen valor, com per osmosi, als petits detalls, en un exercici en el qual s'obliga a atendre la minúcia amb la mateixa intensitat amb què hom s'aclapara davant els grans fets. Això permet transitar per la història europea d'una manera ambivalent, amb una doble perspectiva, tant microscòpica com telescòpica, atenent al mateix temps a aquella màxima de que "el petit és bonic" i a la visió global que determina que a la història se la pugui anomenar Història. Tots els Renoir, els Degas o els Manet propietat de la família desapareixen en paral-lel a la desaparició de la seva fortuna (com a prototip del jueu europeu, els Ephrussi van passar de l'enriquiment il-limitat fins a mitjans del segle XX a la ruïna absoluta com a conseqüència de l'expropiació de seus béns a causa de les lleis de Nuremberg), però els netsuke romanen en l'inventari familiar perquè fàcilment poden passar de mà en mà, ocultar-se a l'ambició aliena, sobreviure a la destrucció i esquivar les amenaces externes, un elogi a la resistència que pot trasplantar-se als valors i la dignitat dels Ephrussi.
    Però si bé és cert que el material de partida és suculent, en tant que els Ephrussi atresoren una història digna de les millors sagues, que la seva implicació en la història europea més recent va molt més enllà d'una participació secundària, i que el seu ascens i caiguda es converteix en model de l'esdevenir de moltes de les més destacades famílies d'origen jueu, també ho és que Edmund de Waal, encara que amb un entusiasme molt benintencionat i una sensibilitat nascuda de la proximitat consanguínia, no és un narrador d'ofici i això provoca que l'interès decaigui per moments i la tensió pateixi de manca de rigor literari. Un interessant arxiu, un feble document.


    Esteve [30 de maig de 2012]