Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Espasa Calpe. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Espasa Calpe. Mostrar tots els missatges

dissabte, 20 d’agost del 2016

CLAUS Y LUCAS d'AGOTA KRISTOF

A tots aquells que flipen en colors amb les palles mentals del postmodernisme: Claus i Lucas és la seva novel-la. Les tres novel-les que constitueixen la trilogia, El Gran Quadern (1986), La Prova (1988) i La Tercera Mentida (1991), són inseparables i no tenen sentit aïlladament, però curiosament la mateixa Agota Kristof afirma que no van ser concebudes amb aquesta intenció i la seva progressiva aparició podria considerar-se una mena de "work in progress" involuntari. Kristof també reconeix que el tipus de llenguatge simplificat i pueril que domina la primera, El Gran Quadern, molt menys elaborat literàriament i més nu semànticament que els que s'utilitzen per a la segona i tercera parts, no obeeix tant a criteris estilístics en l'intent de reflectir la parla infantil com a la seva pròpia incapacitat narrativa i al seu insuficient domini del llenguatge, ja que cal recordar que, nascuda a Hongria, va publicar en francès, una llengua adquirida (entrevista a Le Magazine Littéraire, núm. 439, febrer de 2005). Tot això ve al cas per constatar que, en gran manera, la satisfactòria recepció de crítica i públic de la narrativa postmoderna es fonamenta més en els interrogants que planteja que en les respostes que ofereix o en la gènesi del seu projecte. Com assumeix la pròpia autora, el gran problema de les seves novel-les per al lector és saber en tot moment qui parla i qui escriu.
   El Gran Quadern, narrat a través d'un "nosaltres" indivisible, descriu la infància dels bessons Claus i Lucas a l'Hongria de finals de la Segona Guerra Mundial i principis de l'ocupació russa. Els bessons parlen i es comporten com un sol individu en una mena de mecanisme de defensa, que inclou pràctiques d'exercicis espartans voluntaris com ara la ceguesa, la sordesa, el quietisme, la resistència al dolor o el silenci, per enfrontar-se a les atrocitats de la guerra i a la roïndat dels adults. La Prova narra a través d'un narrador en tercera persona la separació dels bessons, quan un d'ells aconsegueix creuar la frontera al final de la primera novel-la. La Tercera Mentida complica la situació. En els dos capítols d'aquest tercer llibre parlen alternativament Claus i Klaus (o Lucas), els dos bessons que aparentment coincideixen al final de la vida, en un retrobament confús en què no es produeix el reconeixement mutu esperat. Els interrogants són nombrosos però fonamentalment es redueixen a la identitat o identitats dels narradors i al conflicte nascut a la modernitat sobre la fragmentació de l'individu.
   Davant tot això, la crítica ha hagut de concentrar-se en fer un exercici d'imaginació per donar explicació al dilema i com, davant les preguntes que planteja el postmodernisme, sempre surt guanyadora la resposta comodí del "tot val", preparats per una mica de contorsionisme especulatiu. Dues possibilitats: 1) Claus i Lucas són certament dos germans bessons la comunió dels quals es deu a una dualitat profundament única (com, d'altra banda, han intentat demostrar nombrosos estudis sobre el gemel-lisme). 2) Claus i Lucas són una sola i mateixa persona, un sol individu, la esquizofrènia del qual es reflecteix en una unitat profundament doble. Aquesta segona tesi té més avals, entre els quals convé destacar els següents. En primer lloc, Claus i Lucas són dos noms anagramàtics, permeten la transposició perfecta de les lletres que els formen, de manera que podrien referir-se al mateix individu. En segon lloc, en el retrobament que es produeix en la tercera novel-la, La Tercera Mentida (el títol ja és simptomàtic), no es produeix el reconeixement d'un dels germans respecte de l'altre, el que porta a sospitar que l'existència del germà és un constructe fictici. En tercer lloc, el llenguatge utilitzat en cada novel-la respondria a les tres diferents edats de l'home. Així, a El Gran Quadern, un llenguatge senzill i infantil en què els bessons parlen amb una sola veu, de la mateixa manera que un nen pot parlar amb un amic imaginari en certes patologies infantils causades per un estat traumàtic; a La Prova, un llenguatge madur i equilibrat amb el qual es narren les experiències d'un sol dels germans; en La Tercera Mentida, un llenguatge dislocat que vindria a representar, al costat d'incoherències i desconnexions, l'estat mental de la vellesa, una mena de senilitat capaç de fabricar un altre jo, un doble d'un mateix. En fi, se non è vero, è ben trovato.
   Del que no hi ha dubte és de que es tracta d'una obra confusament fascinant i que aquesta és d'aquelles novel-les la pervivència en el record del lector de les quals és molt més gran que el temps invertit en llegir-la. I per als temps que corren, al preu que està tot, ningú podrà negar que això suposa una bona inversió.

   Esteve [4 de desembre de 2012]

SUBIR A POR AIRE de GEORGE ORWELL

Dues dates: 1939 i 1940. Si admetem que som animals cronològics, hauríem d'anar per ordre, però estant el nostre pensament subjecte a les lleis de la causalitat, haurem d'invertir les dates i començar pel final. El 1940 George Orwell publica un article titulat "En el ventre de la balena" (recollit en l'edició espanyola en el llibre El León y el Unicornio y Otros Ensayos, Debolsillo, 2010) en què, prenent com a punt de partida la publicació en 1935 de Tròpic de Càncer d'Henry Miller, aprofundeix sobre l'estat de la literatura anglesa contemporània i confronta la validesa dels postulats modernistes (Joyce, Eliot, Lawrence) davant les noves formes literàries abanderades per gent com Auden, Spender o Isherwood. A grans trets, els primers eren elitistes, esclaus de la forma i la tècnica i aliens a la realitat; els segons, en canvi, eren populistes, compromesos i fidels a la idea marxista de la literatura. Segons Orwell, Tròpic de Càncer representaria una tercera via: davant la degradació social que els nous usos suposen enfront de les velles costums, davant l'aparent necessitat d'alinear-se políticament en uns temps convulsos, l'obra de Miller es presenta com a reflex d'una actitud passiva, de no cooperació, de "no sentir el menor impuls d'alterar o controlar el procés que experimenta", com el Jonàs bíblic engolit per la balena. Orwell es pregunta si aquest quietisme és defensable i arriba a la conclusió que, si més no, és preferible a l'altisonant pretensió de veritat que defensen els engagés.
   Què tindrà tot això a veure amb Subir a por Aire, obra publicada un any abans? Doncs que en el cas que ens ocupa la teoria va venir després que la pràctica. Subir a por Aire no és més que la plasmació novel-lística de les idees que exposarà un any més tard. El protagonista, un tipus vulgar i mediocre que ronda la quarantena, immers en la crisi de l'edat, decideix trencar amb la rutina i els lligams familiars i s'embarca en un projecte gens ambiciós però freqüent en els tipus vulgars i mediocres: tornar al passat . A aquest impuls se'n diu nostàlgia i consisteix a recordar el passat com una cosa radiant, plena de felicitat i de plaer, a la que cal tornar per fugir d'un futur amenaçador. El passat és la infància i la joventut, un temps unit indissolublement a un lloc, el poble familiar; el futur ve determinat per un matrimoni infeliç, una paternitat irresponsable i una guerra imminent. George Bowling, el nostre home, s'apassiona davant la possibilitat de reviure el seu passat tornant a un poble que va deixar per no tornar-hi, experimentant aquells plaers que il-luminen els seus records i volent realitzar els somnis que va tenir vint anys abans i que mai va poder arribar a satisfer. Res no li importa de la guerra que plana sobre el seu cap. Només s'il-lusiona per tornar a veure la botiga del seu pare, tornar a l'embassament on va ser feliç pescant, reconèixer en rostres familiars entrevistos al carrer a vells coneguts, en definitiva, pujar a per aire. Però encara que el tango digui que vint anys no són res, tornar al passat és impossible (el passat és un país estrany, que dirien els anglesos), un topa sempre amb el present i el de Bowling és decebedor abans, durant i després de la seva excursió.
   I, tot i això, Bowling viu en l'acceptació, com Jonàs en el ventre de la balena, a les fosques, en un espai prou ampli, certament esclau del seu recipient, però aïllat dels embats de la realitat. El seu món es mou sense que ell sàpiga cap a on, confortat però per la calidesa i protecció que li ofereix el seu microcosmos vital. El problema és que un sempre acaba, com Jonàs, sent expulsat violentament de la balena.
    
   Esteve [29 d'agost 2012]