VIDA DE ESTE CHICO de TOBIAS WOLFF

    Vida de este Chico és un títol emblemàtic en l'imaginari literari del tipus "adolescent emprenyat amb el món". Al costat de El vigilant en el Camp de Sègol, forma part d'aquells títols que remeten a l'univers rebel dels joves i que, més enllà de la seva significació i el seu caràcter representatiu, gaudeixen d'una reconeguda qualitat literària. Tobias Wolff, fill de pares separats, narra en primera persona els avatars de la seva relació amb la seva mare, la seva itinerància a la recerca d'un pare adoptiu i els recursos utilitzats per captar l'afecte d'un pare absent o per mitigar el menyspreu d'un pare adoptiu omnipresent. Els enfrontaments amb els adults, la seva desídia en els estudis, la seva ànsia d'escapisme, d'allunyar-se d'una realitat abassegadora i opressiva, van assolint una espiral de violència que culmina amb la seva fugida dels llaços familiars i el seu ingrés en un col-legi preparatori (similar a un institut preuniversitari). No és d'estranyar que aquest sigui un títol de referència en el munt de novel-les que tracten de l'edat adolescent, ja sigui com a model a seguir pels joves amb ànsies de llibertat, ja sigui com a lectura recomanada pels educadors als seus pupils amb la intenció que serveixi de mitjà d'acostament intergeneracional (fa ben poc, la "senyoreta Hempel" de Sarah Shun-lien Bynum es val de Vida de este Chico com a lectura intermediària entre ella i els seus alumnes).

    En una entrevista concedida a la revista Paris Review, Tobias Wolff reconeix que el terme "memòria" que acompanya el títol en l'original anglès (This Boy's Life: a Memoir) no és completament fidel, perquè donaria a entendre que el que s'explica en la novel-la és real i això no té per què ser així. Admet que va començar a escriure Vida de este Chico sense saber que estava escrivint unes memòries, que només estava esbossant petits passatges d'arrel autobiogràfica basant-se en fets esdevinguts molts anys enrere. Recorda la por que va sentir en donar a llegir el manuscrit a la seva mare, coprotagonista de la història, i la seva inquietud per veure la reacció que provocava. Finalment, alleujat al comprovar la positiva recepció d'ella en no haver-se sentit ni embellida ni empitjorada, manifesta el seu convenciment que, més enllà de la fidelitat del record, allò important és reproduir-lo d'una manera creïble i versemblant. Perquè, en el fons, què impedeix que un noi capaç de mentir compulsivament, de negar els fets demostrats i les acusacions fonamentades, de desplegar una doble personalitat en rebatejar-se Jack durant els dos o tres anys que transcorren durant la novel-la per acabar recuperant el seu autèntic nom, Toby, només quan abandona el control familiar i quan sembla voler començar una nova vida més madura i responsable, què impedeix, repetim, que aquests records ens arribin adulterats, mediatitzats, suavitzats, edulcorats o agreujats? És que l'autor, trenta anys després dels fets, pot explicar-nos la veritat, o simplement la nebulosa d'una veritat?

    Vida de este Chico va inaugurar el que s'ha vingut a anomenar el "boom de la memòria" en la narrativa contemporània. A partir d'aquí proliferaran els relats de tall autobiogràfic, però pocs queden a prop de la frescor, l'atreviment i la ràbia continguda de Vida de este Chico.

    Esteve [31 de gener de 2012]

LAS CRÓNICAS DE LA SEÑORITA HEMPEL de SARAH SHUN-LIEN BYNUM

El tot és la suma de les parts, encara que en el terreny de la literatura l'axioma acostuma a fallar. Això és particularment evident en aquells llibres compostos d'una suma de relats aparentment independents i autònoms, que acaben configurant un tot, bé perquè un escenari comú aglutina la individualitat dels seus diferents capítols (com en Winesburg, Ohio de Sherwood Anderson o en Olive Kitteridge d'Elizabeth Strout, per citar un exemple clàssic i un de recent, entre tants d' altres), bé perquè un personatge serveix de fil conductor de les històries que s'hi narren. Aquest últim és el cas de Las Crónicas de la Señorita Hempel de Sarah Shun-lien Bynum, conjunt de relats publicats separadament en diferents revistes literàries i acoblats de manera més o menys cronològica, amb dos capítols addicionals que actuen a manera de colofó, per donar un sentit unitari i concloent a la història de l'evolució i maduració personal de la senyoreta Hempel.

    Sarah Shun-lien Bynum frega els 40 i prové d'immigrants asiàtics, res de nou en molts dels autors prometedors del panorama literari nord-americà, pertanyents a la generació dels 70 i de orígens decididament més exòtics que els de les generacions anteriors, d'arrel europea . Bynum retrata en els relats o capítols que componen el llibre el comportament, les inquietuds i les aspiracions de la senyoreta Hempel, una professora de literatura que acaba d'iniciar-se en el món de l'ensenyament i que ha de lidiar dia rere dia amb el conformisme o la rebel.lia d'uns adolescents que suposaran per a ella la primera experiència en el món real. Als seus 25 anys, la senyoreta Hempel reuneix la majoria de virtuts i defectes atribuïbles als professors novells. D'una banda, manifesta un gran entusiasme, amb un punt d'ingenuïtat, que intenta transmetre als seus alumnes, amb aquesta voluntat de ser còmplice que la relativament fàcil de franquejar barrera generacional fa semblar natural. D'altra banda, els seus actes exhibeixen una manca de maduresa que de vegades frega la inconsciència, res sorprenent quan es tracta d'una post-adolescent fent-se càrrec de pre-adolescents. De fet, són diverses les escenes en què la protagonista recorda els seus no gaire llunyans dies d'infància com a moments que comprenen actituds i sentiments paral.lels als que regeixen la vida dels seus alumnes. Fins i tot arriba a produir-se cert mimetisme entre uns i altres, encara que un no arribi a saber bé qui és la part dominant i qui la part imitadora, ja sigui a nivell anímic, amb comportaments 0similars, ja sigui a nivell educatiu, quan l'ortografia professoral comença a regir-se pels criteris de l'alumnat més que pels de l'educador. Tot això converteix a la senyoreta Bynum en una jove insatisfeta, les fantasies no tenen pinta d'arribar a realitzar-se, nostàlgica d'una infància que ha deixat enrere gairebé a la força i a la que voldria tornar per allunyar-se d'aquesta maduresa obligada i dels seus símptomes: la rutina diària, la sensació d'estancament, la decepció d'un futur indefinit. En res contribueix a tot això la seva vida privada, un festeig amb un noi esmentat gairebé de passada, una relació asexuada, i una manifesta incapacitat per separar la seva vida docent de la seva vida extraescolar. És així, doncs, que la senyoreta Hempel no gaudeix de vida pròpia, només viu la seva vida mitjançant la vida dels altres i a això contribueix una falta d'autoritat que fa que, de vegades, més que atribuir-li falta de personalitat sembli que estem davant d'un ectoplasma en persona.

    Fins aquí la història funciona perquè el retrat fragmentari de la senyoreta Hempel permet dibuixar un perfil, evanescent sí, però amb cert detall en els contorns. No obstant això, l'últim relat que Bynum afegeix per presentar-nos a una senyoreta Hempel ja madura, més segura de si mateixa, amb un projecte personal ben encaminat i allunyada del món de l'ensenyament, no és oportú i queda com un pegot sense massa sentit. Com en tot collage, cal cuidar que hi hagi certa continuïtat en els materials per dotar d'unitat a l'obra i, en el cas de Las Crónicas de la Señorita Hempel, Bynum considera equivocadament que aquest capítol final accentua per contrast la inexperiència de la Hempel principiant i atorga homogeneïtat al seu personatge principal, quan en veritat estableix una cesura insalvable entre la immadura Hempel, ben retratada i definida, i la sensata Hempel, tan allunyada de la seva predecessora que arriba a semblar un personatge diferent.

    Menys és més, un altre axioma en el món artístic, hagués complert de perillas la seva funció si Bynum o el seu editor l'haguessin aplicat per prescindir d'aquesta conclusió innecessària.

    Esteve [17 octubre 2011]